dissabte, de desembre 22, 2007



L’altre dia, la versió comprimida d’Obrint Pas vingueren a la illa. Amics i companys des de fa molt, aprofitàrem l’avinentesa per a fer un tomb i de pas unes birres pel centre de Ciutat. Passejant pel costat de la llotja, reflexionarem sobre les nostres semblances – tan iguals, tan diferents- com a poble. Les comparances ens dugueren a remoure el dany a les entranyes que produeix sentir-se valencians, perduts en el desert del Cap-i-Casal. La manera d’encarar la situació, sempre ha estat crear oasis dins aquest desert, des que compartíem il·lusions en els temps de l’escola, amb el Xavi- i cadascú es movia des d’on sabia o podia. Han passat els anys, i malgrat que encara som joves, fa mal vore que ha canviat tan poc a la nostra terra, després de tantes lluites, tantes espases trencades, intentant donar forma a la roca. Amb el Xavi hem anat teixint una amistat que, al contrari del que em passa amb altres amics del passat, ha anat confluint cada vegada més en els llocs, les actituts, les idees. Ens hem anat trobant dins aquests oasis dels quals parlava, que nosaltres, com molta altra gent, ens hem entestat en construir.
Així, amb aquestes divagacions, me n’adoní del temps que duc nàufrag en aquesta illa. Encisat per la serena bellesa dels seus carrers, com d’un altre temps, gronxat dolçament per la tranquil·litat de les seues aigües, embolcallat en una terra que parla la meua llengua. Els meus records ja es lliguen a la illa, de la mateixa manera que ho fan als carrers de València. El temps ha passat com en un somni, amb suavitat de cotó fluix. Passe el que passe, em duga on em duga l’atzar, sempre sentiré una immensa gratitut cap a aquest lloc del món. Ací m’han tractat com a un germà, com així es senten milers i milers de valencians, que hi poden viure com en València no se’ns deixa viure, senzillament com valencians. Les illes, massa sovint en l’oblit del nostre país, són el nostre gran tresor. Encara ens queda molt per aprendre dels illencs. Han passat els segles, però la illa roman imperturbable, serena, constant, però dient No quan fa falta. Avançant a poc a poc, sense fer soroll, però sense aturar-se.

divendres, de desembre 21, 2007



CRIM DE GERMANIA
Josep Lozano

L’ebullició de la revolta, en els primers anys del s. XVI a València, a través de les diferents mirades d’aquells i aquelles que la varen protagonitzar, presenciar, o inclús patir, és l’eix d’una novel·la virtuosa, important pel seu afà clarificador, d’un dels periodes històrics més interessants del nostre poble. Amb una estructura coral, basada en la imitació del testimoni històric, anem pegant bots en el temps, avançant-nos a les victòries i les derrotes del agermanats en les diverses fases del conflicte. Aquesta fou, bàsicament, una revolta anti senyorial, contra el virrei foraster i la injustícia medieval que es vivia en una època en la qual els oficis i gremis havien florit a València fins esdevindre conscients de la seua força. Els personatges que habiten les seues pàgines, alguns d’ells reals, altres ficticis, parlen dels seus postulats morals i vitals. Expliquen a la perfecció situacions, que, salvant les distàncies, encara hi perviuen. Ens vestim la pell dels agermanats Vicent Peris, l’Encobert, o Joan Llorenç, però també en la d’aquells que es veieren perseguits per la vessant més intransigent del moviment agermanat. Es fuig de la idealització de la Germania, executada per un poble moldejat per la injustícia i el fanatisme religiós. Així doncs, se’ns narra la persecució dels moriscos, els homosexuals ( sodomites, en la terminologia de l’època ), com a espurnes que esguiten els focs de la rebel·lió. No obstant, la justa reivindicació que s’amaga en l’alçament contra la tirania senyorial, asociada a la defensa dels furs, i per tant amb una inspiració local ( la llavor d’un pensament nacional ), s’estendrà cap a altres territoris, éssent cèlebres la germania de Mallorca, o els Comuneros a Castella. La repressió, com és habitual, fou brutal. Cada vegada sóc més conscient, que la història del nostre país està construïda a base de derrotes. I encara així, caminem...

divendres, de desembre 14, 2007


M'encanta Beck.
Malgrat que no he pogut posar el vídeo que volia en un principi, pels maderfa***rs de universal music, que bloquegen els vídeos al youtube, aquest també és mític. Sexxx Laws. Per a totes vostés, senyories...

Declara la independència.
Finalment he descobert una nova manera de penjar vídeos al blog, gràcies Aurora i Segarra. Almenys ara són més grans... Bé, en quant a aquest vídeo, que dir? Brutal... Ja m'havia fixa't en la lletra d'aquesta cançó del darrer disc de Björk: Volta. Però aquest vídeo, dirigit per Michel Gondry és increïble. Gràcies, David, encara que feia uns dies que l'havia descobert a Vilaweb. En fi i ja sabeu:
Maleïts colonialistes! Protegiu la vostra llengua, alceu les vostres banderes, Declara la independència!

dilluns, de desembre 10, 2007



El triomf de la banalitat.


Estem en una època superficial. Es fa cada dia més difícil trobar espurnes d’intel·ligència, creativitat, emoció, al nostre voltant. Les persones ens centrem més en l’anècdota, i menys en les reflexions que aquesta pot suscitar. En l’eterna dicotomia entre superfície i interior, continent i contingut, o forma i substància, hi ha un desequilibri brutal, fins el punt que un dels elements acaba per oblidar-se. Aquesta és la gran pregunta que em faig sovint, realment la gent no té vida interior, o està aquesta tan oblidada, profundament amagada, que ja no pot eixir a la llum? Ho note al meu voltant, es pot copsar mirant aquest espill deformant que és la televisió, es pot percebre a les converses al treball, als bars, esperant l’autobús... Occident es refugia contra la bogeria i les catàstrofes amb l’oblit superficial. En canvi, els immigrants, malgrat que la seua obsessió és assimilar-se a aquesta societat nostra, encara conserven la reflexió sobre la vida, les seues paradoxes i extranys significats, que l’apropen perillosament a l’absurd. A la resta del món també es parla de la fortuna, de la mort, dels somnis, del més enllà, del que està bé i està malament, amb les persones properes, o amb qui es troben pel carrer... També els xiquets i els bojos tenen aquest sentit profund de la vida. Aquesta profunditat ve de relativitzar allò seriós, d’exterioritzar les pors i alegries, i de denunciar les incoherències del món dels adults. Si, el Món dels adults. La nostra maduresa significa açò, aquest ridícul desig per controlar-ho tot, la seguretat... Quan en aquest joc, realment, no hi ha garanties. Aquesta és la contradicció de la qual riuen xiquets i xiquetes. Açò és el que no volem vore, del que fugim amb les nostres amables converses entorn la banalitat. No volem parlar de les nostres pors, perquè no volem fer-les visibles front els demés i front nosaltres mateixes. Temem mostrar els nostres sentiments, perquè pensem que així ens fem vulnerables, amaguem les nostres idees perquè ens incomoda diferir dels demés i haver de defensar-les. Avui en dia no està de moda tenir idees. Es poden tenir opinions, però idees... D’aquesta manera, el nostre interior es va plenant de tot allò que no ens atrevim a confesar-nos ni a compartir amb els demés. Es va omplint fins que vessa. I aleshores ens envaeix la por, els sentiments es fan incontrolables, i les idees esdevenen obsessions. La vida en les grans ciutats convida a aquesta superficialitat. Individus aïllats, bombardejant-se mutuament amb frases buides, extretes de la televisió, opinions prefabricades, tòpics, anècdotes, estereotipus, sense mullar-se en res. Parlar és molt més senzill que tot això, compartir les preocupacions, pensaments, reflexions, idees, projectes, ambicions, i de tant en tant també qüestions banals, per suposat.

dissabte, de desembre 01, 2007


La Mercé, Aina i la meua companya, Laura. Tres perles de la mediterrània.

Els meus amics Natxo, Tània i Javi. Com es pot observar, ja immersos en la fase tequila.

Aquest divendres ens reunírem uns quants amics, valencians, malloquins,i de tot arreu, a ca nostra. El resultat final fou una castanya impressionant a base d'un tequila boníssim, cortesia de l'Ivan i Ceci, amics mexicans que ens el dugueren aquest estiu a Venezuela.També hi hagué tortillas enmoladas, i projectàrem el vídeo del nostre viatge per Mèxic... A la seua salut, a la nostra, i a la teua...