El Procés

No, no parle de la mítica novel·la de Franz Kafka ( per cert, darrerament trobe moltes semblances amb la meua història ), sinò d'un mural que vaig començar l'altre dia. No està acabat, però es pot vore de que va.
Uns companys de la SEPC secundària em demanaren que els pintés un graffitty sobre el tema de la llengua.
Ací va...

Pluja sense fi.
Fa un mes que plou, a l'illa. Cada setmana comença plovent, i quan arriba el cap de setmana, torna a ploure. Ja està bé. Sé que no és molt políticament correcte, però n'estic fins als collons! Sobretot perquè tinc goteres, el sostre filtra humitats, i en fi, això em fa estar inquiet, quan plou.
Em recorda el passatge de Cien años de soledad, magnífic llibre que vaig llegir ara fa mil anys, en el qual, no para de ploure durant mesos, un diluvi bíblic. La pluja acaba esborrant la memòria dels habitants de Macondo. Ens passarà el mateix, a nosaltres, modestos pobladors de Sa Roqueta? I si açò passés, seria bo o dolent?
No seria una manera de recomençar, de renàixer, en aquesta primavera que encara no s'ha manifestat? Encara se'ns deu la primavera. Tard o d'hora la cobrarem, o bé l'acabarem furtant en altres latituds.

Art al carrer.
Sense paraules. Una quantitat de treball en brut enorme. Pintant en blanc i negre. Potser el treball es podria aprofitar d'una altra menera, però el resultat final té moments brillants.

Explotació
Basat en un cas real: Una al·lota alumna meua que venia a classe de manera interminent. És un poc insegura, potser degut al fet que està una mica grassa. Una bona tia, encara que en els estudis no estava gaire motivada, però era educada i molt viva, sempre somreia. Prové d'una família treballadora molt humil, sense recursos econòmics, el que deriva en tot un seguit de disfuncions familiars, que potser tenen relació amb la seua obesitat, essent tan jove. A Ella li agrada cantar, moltes vegades començava a cantar alguna d'aquestes cançons ( a mi em pareixen horribles ) que s'estilen ara, la veritat és que ho feia molt bé. Treballa en un McDonald's, cobrant un sou de misèria, i molts dies arriba cansada a classe, no segueix el fil. Em comentà que hi anés un dia a menjar, que em convidaria. Jo li vaig dir que gràcies, però que no xafava un McDonald's des que tenia quinze anys. Ella no s'ho creia, el que em va fer preguntar-me quina educació havia rebut a casa, si és que n'hi havia hagut alguna. Mai ningú havia refusat la seua invitació, a tothom els pareixia una oportunitat excel·lent el fet de tastar les hamburgeses aquelles.
Un dia, no va tornar a vindre a classe, després em vaig assabentar que es presentava al nou càsting d'Operación Triumfo. Es veu que va passar totes les eliminatòries, i que el dia decisiu va cantar molt bé ( m'ho contaren, ja que no ho vaig poder vore), bé doncs, la descartaren, així com sona, i un d'aquests nazis professionals dels càstings li escopí: NO ERES PRODUCTO. Com? És que ja no tenen ni la necessitat de dissimular. Un miler de xavales com ella, més primes, amb més mamelles o el que fos, esperaven la seua oportunitat.
El nou nazisme exercit contra el Gueto del lumpen proletariat apareix en forma d'oportunitats d'aquest tipus. Encara m'escandalitze quan hi pense. Aquells nanos que en la vida han pogut o volgut seguir l'ensenyament d'un professor, s'agenollen en Acadèmies on els insulten, humilien i els tracten, no com persones, sinò com productes.
PD: Un dels darrers treballs que em va fer, fou un cartell amb contingut, a la manera del situacionisme de maig del 68. Es veia una xiqueta, amb una bomba nuclear que li eixia del cap. L'eslògan deia: QUE NO T'EXPLOTIN.

Reflexions indígenes.

Aquesta nit he vist al Canal 33 un reportatge meravellós anomenat Veus del món. El perill d'extinció. El seu contingut és evident. Persones de tos els llocs del món parlaven de l'experiència i estima per l'ús de la seua llengua. Deia una cosa interessant. Fins que no ens n'adonem de que cada vegada vegada que mor una llengua, mor una visió del món, no aprendrem el que significa ésser humà.

Euskera, Català, Español i Taurepán.

Aquest estiu, mentre viatjàvem per Venezuela, amb dos amics bascs que coneguérem de viatge, Iñaki eta Ana, férem una excursió pels voltant de Sta Elena del Uairén, en La Gran sabana. Mentre passejàvem per un poblat en busca d'un riu i una bassa, se'ns apropà una xica de 15 anys, Marilus, i ens preguntà si podia caminar amb nosaltres. Passàrem junts tot el dia, i comprovàrem el que era compartir sense esperar res a canvi. Marilus era extremadament pobre, però pertanyia a una cultura extremadament rica, els Taurepán. Ens ensenyà el sò de la seua llengua. Ens refrescàrem al riu, compartírem el menjar i el beure. Al capvespre anàrem a la seua xabola, els pares i germans retrataven la puta misèria arrelada des de la conquesta.
Recorde sovint aquelles imatges, la conversa amb aquelles persones. Les ganes per estudiar i aprendre de la Marilus. La possibilitat de fer-lo en una escola bolivariana. Ella era el futur del seu poble, i caminava amb elegància i determinació pels cerros, sempre somrient. Tinc gravat els seu somriure. Per això estic intentant contactar amb ella, em preocupa com li anirà. Li he escrit aquest mail.

Hola Marilus, como estás?
Este verano estuvimos en Sta. Elena de Uairén, y anduvimos contigo por los cerros. Somos los chicos y chicas de España, aunque nosotros también somos indígenas de aquí. Te acuerdas que fuimos a visitar a tus padres a tu casa, después del paseo?
Nos gustó mucho conocerte, a menudo me acuerdo de ti y de tus palabras. por acá estamos al otro lado del mundo, pero hay muchas cosas que compartimos. También nosotros nos sentimos parte de esta tierra, y tenemos ilusión por aprender y mejorar, y por hacer mejorar nuestro entorno.
Me gustaria saber como te va la vida, si va todo bien en la escuela, si tu familia está bien, todo eso. Si necesitas algo, como me escribiste en tu lengua, el Taurepán "Waküpeman Yonpaton", Cualquier cosa estoy a la orden. Me pareció muy bonita tu lengua, y creo muy importante que la sigas usando y escribiendo bien. Nunca olvides de donde vienes y lo que vales.
Espero que leas esta carta, ya sea en la escuela o en Sta Elena, y estemos en contacto.
Un abrazo. Waküpe Küruman

PD El meu amic Iñaki d'Oñate, m'ensenyà que els noms en Euskera signifiquen parts de la natura. Muntaña, Roca etc. Realment cada llengua és una visió del món.

A la platja!

Aquest pont dels treballadors he aprofitat l'ocasió per practicar una de les meues passions: la mar. Vaig inaugurar la temporada ahir, amb bany incorporat, a la platja d'Es Trenc. Una meravellosa llengua de sorra que envolta una banyera de blaus turquesa. M'hi vaig banyar, resistint la impressió, ja que l'aigua encara està gelada. Després varem fer unes birres en S'Embat, una terrasseta hipi on fan actuacions en directe i que és genial a s'horabaixa.
Avui, la Laura i jo hem anat per la part de Felanitx, on encara ens queden llocs per descobrir. El primer, hem anat al Caló d'en Marçal. Una cala al costat de Portocolom, però amb una aigua claríssima, només poblada per alemanys i algun autòcton. Hem estat molt bé, i després hem buscat una cala anomenada Sa Nau. Què bonica! Com ja era tard, no ens hi hem pogut remullar, però ara que ja la tenim localitzada, en breu ens hi deixarem caure.