Sense Comentaris.

Sol Negre.
Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.

Arcade Fire
Ja feia molt que volia escriure quelcom sobre aquesta banda, descoberta quasi per casualitat, l'any que ara ha acabat. Els de Quebec ( quebequesos? Quebequins, quebequans? ) representen l'experimentació dintre de la música Pop, amb referències musicals que compartisc per adscripció generacional ( Pixies, Cold Wave, Siouxsie...). En fi, no sóc crític musical, només volia compartir la seua música amb aquelles persones que no els conegueu. Una abraçada i bon any nou que comença.

Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.