dimecres, de febrer 25, 2009

Etilisme sense elitisme.
Pego 2009

Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.

dimarts, de febrer 17, 2009


MIA
M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.
El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa.
Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.
MIA no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.
Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes ( d'Àfica ), i de pop rock blanc ( Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash ). No es pot desdir que té molt d'olfacte.
El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.
Així MIA ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.
PD. Ja he vist algun comercial que fa servir Paper Planes de MIA. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de MIA està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.

dimarts, de febrer 03, 2009

Ironies de la vida.

Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!