MarcPeris

2009-06-07T12:35:00.000-07:00

Llibres.
M'he passejat aquesta vesprada, després d'anar a votar ( per a una vegada que podem... ) per la fira del llibre de Palma. Situada com d'habitud en el passeig Des Born, la llum d'horabaixa de diumenge suposava un atractiu irresistible, que m'ha fet deixar els apunts d'Àrab ( la setmana que ve tinc l'examen final de l'escola Oficial, cinqué curs, ufff! ) i anar a buscar aliment pel cervell. Me n'he anat amb 60 euros i he pogut aplegar un bon grapat de llibres ( gràcies a ofertes i descomptes múltiples ). No he pogut endur-me tot allò que m'hagués agradat ( entre altres coses buscava quelcom d'Irvine Welsh en català, Tòquio Blues, d'en Murakami i el tercer tom de Memoria del Fuego, de Galeano ).
Finalment m'he pillat El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, El fútbol a sol y sombra de Galeano ( per a recrear-me pensant en l'espectacular temporada del Barça ), un Dietari Inèdit, de Joan Fuster ( escrit a mà, amb el gest i les idees del mestre ), 2666 d'en Bolaño, i un llibre Cube Book de fotografia de Cultures.
Una bona tria que començaré a digerir immediatament, acabe d'acabar-me els contes filosòfics de Voltaire, que vaig treure de biblioteca del meu institut, i em volia proveir per a aquest estiu que comença.
Bon profit!

2009-06-03T03:46:00.000-07:00

Insecticida mental
Després de dinar, la programació de les televisions fan ganes d'emigrar ( el que no se ben bé és on ).
La primera: Amar en tiempos revueltos. No l'he seguida, i estic fins al nassos de culebrons, per molt que estiguen ambientats en la posguerra.
La segona: Los documentales de la 2. De vegades el veig per a dormir plàcidament la migdiada. Però hi ha quelcom que m'indigna, la punyetera mania de personificar als animals, per provocar la emocions familiars del tipus Walt Disney. A més, l'afà de protagonisme dels naturalistes, els quals ens convenceran del perill que corren, narrat en 1a persona, i com de dura és la seua vida en la selva, doncs companys, crec que ningú us n'obliga... Tant de bo serviren d'àpat a un grup de lleons, així experimentarien la vertadera comunió amb la natura. Odie també el costum de posar-li noms als animals, que potser han deduït pels seus sons guturals que aquestes bestioles desitjaven ésser batejades? ( Escolte esgarrifat l'expressió, el joven Jim extranya a su madre, no serà que el joven Jim té fam? ). A més gaudeixen de dualitzar la vida salvatge, convertint el savi i lògic món natural en un vergonyós pastixe de valors judeocristians. La víctima sempre és la pobre criatura que vol escapar de les urpes del depredador. Que cruel és la vida en la sabana... Per acabar, tot és una gran mentida, els cabrons fan un refregit d'imatges d'animals diversos per construir la narració, i preparen les escenes soltant bestioles per a que altres les devoren davant les càmeres, mentre una emotiva veu en off solta expressions com: la vida en la natura és dura, la crueltat de l'assassí, la mare busca la seua criatura desesperada, la seua mirada expressa la por, pena, enveja, amor, en fi, expressions ben humanes...
Continuarà.

2009-05-29T09:18:00.000-07:00

Un pensament.
Vicis inconfessables II.
Ho reconec, pel que fa als banys, sóc un poc especial...
Quan vaig de viatge, és el primer factor que m'intriga, i he anat descobrint una sèrie de condicions indispensables per no patir una espècie d'estrenyiment forçat. No totes les cultures comparteixen els nostres estàndars d'higiene personal, i no em prengueu malament, malgrat el risc de paréixer etno-cèntric, he establert una jerarquia en les civilitzacions que m'ha permés, de manera absurda i arbitrària, aplicar tòpics, sempre fonamentats en un impecable empirisme.
Davant tot, he de dir que em considere molt multiculti, progre i sostenible.
Premissa número 1.
Qualsevol civilització que no conega el videt ( desconec el terme correcte en català, però ja ens entenem...), no em pareix digna d'aquesta consideració.
Dit açò, ací va el meu rànking que situe en ordre decreixent per a donar-li més emoció.

4. Els vàters marroquins. Aclarisc, un forat en el terra no entra dins del que jo considere vàter. No tinc res contra la posició per se, però les reduïdes dimensions del forat fan que qualsevol magrebí pogués entrar a l'NBA si aquest esport es jugués amb l'anus. A més, després ens trobem amb un trist poal com a postre. I a fer equilibris!
3. Els banys de cantina mexicana. Que no els banys de les cases dels meus amics i amigues d'allà ( encara que no solen tindre videt).
De la meua primera època a Mèxic, recorde amb certa nostàlgia els banys amb consignes escrites com -Prohibido escupir en el suelo_ o - No se permite la entrada de uniformados en esta cantina-. A més, vaig estar en el FBI ( Famoso Bar Incendio ) de Guanajuato, que tenia un urinari literalment al costat de la barra, podent recolzar còmodament la birra mentre que et subjectaves la polla. No obstant, malgrat aquest passat romàntic de costra bohemi, i malgrat que no fa massa vaig repetir aquest ritual a l'FBI, no em vaig atrevir a entrar a l'excusado pròpiament dit. Segur que no hagués superat aquesta visió.
2.Els banys catalans. Anomenats tradicionalment Can Felip, pels nobles sentiments que desperten en nosaltres els Borbons. Normalment, presenten videt ( encara que molts en la nostra terra no han descobert les bondats d'aquest moble domèstic...
Queden descartats d'antuvi algunes excepcions: El vàter del Clandestino ( Palma ), l'àntic vàter del Revòlver ( València, litres de potats en la pica, forats en la porta, cua de desaprensius per esnifar espit, no diré noms.)... El vàter de casa d'un amic meu, de cuyo nombre no quiero acordarme.. Dins aquesta categoria inclouríem: Els vàters de l'antic Kasal Popular, el vàter de l'antic Forn ( El Carme ).
1. And the winner is: Els vàters turcs. Aquesta refinada cultura mediterrània, diguen el que diguen alguns, és l'única que s'ha atrevit audaçment a matxambrar el concepte videt amb el vàter, integrant una perfecta simbiosi d'impecable higiene. Xapò!
PD. Queda descartada qualsevol inclusió en aquest rànquing de letrines i altres instruments de tortura campestre, recorde la imatge inquietant d'un trunyo descansant solemnement a escassos centímetres del forat, pel que es veu, el creador no anava gaire dotat amb les qualitats necessàries per viatjar a Marroc.
El fet d'anar de ventre al camp, és per mi senzillament un acte propi de bèsties, ja no esmentaré l'opinió que em mereix el fet de torcar-se amb una fulla, pedra o similars.
Ah, i per acabar dir que l'ús de paper de vàter és extremadament nociu.

2009-05-20T12:26:00.000-07:00

Diari de cales I

La mar.

Recorde una seqüència de Lawrence d'Aràbia en la qual li preguntaven per què li atreia tant el desert. En Lawrence contestava, lacònicament: Perquè està net.
A mi amb la mar em passa el mateix. La mar és promesa de viatge, de distància, de fugida. La mar ens diu que hi ha altres horitzons, que hi ha quelcom més enllà de nosaltres mateixos. La mar és quelcom pur, salvatge, que ens allunya del soroll de la rutina, de la màquina. La solitud més absoluta, per perdre's, per surar, per volar.
Cala Deià, en la serra de Tramuntana. Deià és un dels pobles més bonics del món, malgrat ser un parc temàtic per a guiris.

El Delta, primera capbussada digna de l'any. Lectura a s'horabaixa, sol·litud...

A cala Màrmols,amb la Laura, collint espàrrecs i explorant els lligams. Amor vora l'abisme dels penyassegats. Aquesta és una cala secreta on s'arriba després d'hora i mitja d'excursió. Pagava la pena.

I aquesta, més antiga, des del Cap de Formentor.

2009-05-19T06:51:00.000-07:00

Un pensament.
El cristianisme fou una doctrina obscurantista, que no prengué forma fins que esdevingué una eina importantíssima del sistema, és a dir, esdevingué la religió oficial de l'Imperi Romà. De fet, tot allò que coneixem de la seua doctrina, fou configurat, retallat i manipulat per garantir un sistema de poder, una estructura. En Pau, aconseguí posar els fonaments d'una organització mafiosa que arriba fins els nostres dies. Ni tan sols podem conéixer la vertadera doctrina de Jesús, ja que aquesta ens ha arribat filtrada. De tota manera,si és que aquest existí, allò que ens ha arribat de les seues màximes, a través d'evangelis sovint contradictoris, pareixia que estava dissenyat per satisfer les inquietuds del poder, i acabar substituint-lo mitjançant un sistema moral útil: conformisme, borreguisme, i por.
Si no hagués estat per aquest poder, que assentà els fonaments de l'església actual, aquesta no hagués arribat a ser el que ha estat. No en va, l'adveniment del cristianisme com a doctrina orgànica, està lligada a la decadència de l'imperi Romà. I no en va, l'església cristiana ocupà el lloc central d'aquest imperi, la metròpoli romana.
A partir d'aquest moment, els conceptes del pecat i la culpa, base de la moral judeo-cristiana contaminen totes les esferes del coneixement, condemnant-lo i perseguint-lo. Desapareix la medicina, doctrina que Tàcit digué fins les més elevades quotes de l'antiguitat, la ciència s'etiqueta com a bruixeria, i el gaudi sexual, així com els altres plaers són considerats també pecaminosos. El coneixement esdevé un enemic, la ciència, la literatura, la història, l'art...
Però la reflexió que em faig és: Si no hagués estat per aquests segles d'endarreriment, tenebres i inquisició, hui en dia quedaria alguna cosa del planeta?
S'hauria produït la revolució industrial, en l'any 1000, si no hagués estat per la imposició del cristianisme? Igualment, hi hagués hagut aquesta voracitat pel desenvolupament tècnic, o s'haurien hagut de produir els condicionants històrics ( protestantisme, desenvolupament de les ciutats, aparició de la burgesia... ), per a generar els enormes canvis socials i tècnics, que ens han dut a depredar l'entorn. Tammateix, la política de guerra dels romans, la seua voluntat d'expansió, podrien haver dut a desenvolupar màquines cada vegada més complexes.
On ens trobaríem hui en dia?

2009-05-12T09:37:00.000-07:00

Open publication - Free publishing - More mexico

MONSTRUOS DE CARTÓN.

Son como nuestros miedos. Un invasión sutil de sombras distorsionadas, repetidas hasta convertirse en masa amenazante. Los medios agigantan lo que en realidad no son más que hormigas. Más frágiles que nosotros, nuestros miedos no son monstruos, solo figuras recortadas en cartón. Una creación tan humana como lo es nuestro pánico. La construcción del miedo también responde a motivaciones muy humanas. Se subraya la otredad del otro, se nos adscribe a unos parámetros de identificación colectiva. Nosotros en contraposición a ellos, demandamos que alguien defienda nuestro espacio, solo el mismo sistema es capaz de protegernos del enemigo exterior que se infiltra en nuestro mundo, con la única ambición de destruir los pilares de nuestra civilización. El enemigo no es como nosotros, no responde a parámetros racionales, y por tanto debemos abandonarlos en favor de alguien con una mirada más amplia. Aparcar el espíritu crítico y comulgar con el interés general. Realmente, como si se tratase de una invasión de hormigas gigantes. Pero en el fondo son solo monstruos de cartón, sólo juguetes a los ojos de un niño.
En estos momentos de crisis económica, se tiende una cortina de humo para ocultar lo verdaderamente importante: que los ricos son cada vez más ricos, y los pobres son cada vez más pobres. Esta cortina de humo supone una nueva guerra fría, pero con un enemigo, si cabe más indeterminado. El enemigo es el extraño, el diferente, el extranjero. Aquel vecino de acento peculiar que, nos cuentan, podría ser un peligroso terrorista. La psicosis nos lleva al odio o la indiferencia con una velocidad pasmosa. Nadie osará alzar la voz cuando un día desaparezca del mapa, quien sabe, si para ir en un vuelo privado a Guantánamo, o algún sitio peor? Al fin y al cabo, hay demasiados. És como una invasión de insectos gigantes, dispuestos con un celo irracional a atacar nuestro modo de vida. Cuando escasean los recursos, hay que defender-se de las invasiones de desposeídos que intentan asaltar nuestro propio hormiguero. No habrá provisiones para todos, para soportar el frío invierno. O eso es lo que se nos dice, pero hace mucho que nuestro hormiguero rebosa televisiones de plasma, ordenadores, comida que hay que tirar, i montañas y más montañas de basura que les echamos encima a nuestros vecinos. Esa es la verdadera base del sistema. Para eso hace falta el miedo.
Por eso hay que amplificar la sombra del terror, para ocultar nuestro propio terror, que se extiende de norte a sur del planeta. Al fin y al cabo, estamos bien como estamos, o no?
Pero si todo va bien, porque desconfiamos de nuestros vecinos? Porqué pensamos que los otros nos quieren hacer daño? No se esconde en este miedo nuestro reconocimiento de la responsabilidad que tenemos en su pobreza? No se esconde la mala conciencia en la base de nuestro odio?
Al fin y al cabo, solo se trata de hormigas, como nosotros. Con su rutina de hormigas, con sus alegrías y sus miserias, y la lucha cotidiana por sobrevivir. No se trata de monstruos inhumanos, sólo nuestros miedos son monstruos de cartón.
El meu projecte pareix més d'actualitat que mai, després de la paranoia de la influenza a Mèxic.

2009-05-08T10:42:00.000-07:00

Un pensament.

Els diners són el motor del món. El sexe n'és el combustible.

2009-04-28T11:14:00.000-07:00

A tota la gent de Mèxic que m'estime.
Carnales:
Consultar con su farmaceutico. La lectura prolongada de una lengua extraña puede provocar somnolencia y estupor. Un abrazo, abríguense y pónganse guapos/as antes del apocalipsis.
Avionetas que caen, pandemias, terremotos, narcoterrorismo, Felipe Calderón...
Joder, qué será lo próximo?
Anexión Gringa?
El chupacabras zombi?
Tacos de perro? Si gracias!
Otra visita del papa?
En fin un abrazo y a tomarlo con humor.

2009-04-22T11:25:00.000-07:00

Brothers and sisters.
Ja comencem a estar de perles per l'illa. Molts projectes, molta cosa per fer, en definitiva, vida intel·ligent, per fi, després d'un hivern diluït en pluja i catàstrofes emocionals ( sol·lucionades, de moment...), crisis i catarsis.
pareix que seguiré escrivint des de l'illa, i pròximament, els meus blocs poden patir mutacions inesperades. Sorpresa!
El fet que més em cou d'estar ja tants anys per ací, evidentment, és perdre'm el dia a dia amb la gent que estime a València.Els amics, però sobretot la meua família: els meus germans, i els meus pares que veuen com ens n'anem, més lluny o més prop, però ens n'anem.
La meua germana Helena i el seu company Hèlios se'n van per motius laborals a Àustria, per a un parell d'anys, a Grasz. Fotre, quin fred! Farem visites, però ens veurem molt menys. La distància, difícil equació entre el temps i l'espai, ha estat molt present en la meua vida. Patisc el fet de fer vertaders malabarismes per trobar-me amb els meus carnales mexicans: Ivan, Cecilia, Marcela Gilberto, i cada vegada que hi vaig deixe més gent en la distància.
Aquestes festes he estat per Valencia, i he fet de tot com sempre, però el que més m'ha agradat és fer-les amb la gent que m'estime.
El meu germà Hèctor m'ha ajudat a pintar aquesta peça de més abaix. També vaig anar a jugar amb ell i els seus col·legues un partidàs de futbet, del qual vaig estar reposant-me durant dies ( serà veritat açò dels anys o què? ). Al camp ens entenem bé, com a la vida, malgrat que ens separen uns anys. Recorde perfectament el dia que va néixer, i com era de nano, la meua germana i jo tota l'estona volíem jugar amb el ninot. Després compartírem habitació molts anys, i això no sempre és fàcil, encara recorde el puto disc de contes que em feia sentir cada nit per dormir. Que si el gato con botas dels collons, que si Hansel i Gretel i la mare que els va parir.
No li ho he dit mai, però sempre he tingut un sentiment de protecció envers ell. al principi l'edat ens separava, però poc a poc hem pegat bacs pels mateixos llocs, hem compartit viatges, experiències, i he intentat aconsellar-lo en ocasions, en altres he volgut callar, tothom s'ha de pegar les mateixes hòsties en la vida, una vegada darrere l'altra, les persones estem condemnades a repetir-nos. Fins l'infinit.
Ara i sempre, quan ens trobem ens xaparem a riure amb qualsevol parida. ho se i és el meu desig. Una abraçada, nano.

2009-04-20T10:26:00.000-07:00

El meu pare em va demanar que li fes un mural en la tanca del seu magatzem a prova de graffitters. Així que vaig aprofitar els dies que he estat per València per fer una peça. L'ajuda del meu germà Hèctor ha estat inestimable, més que res per a passar una bona estona, i a ell li ha servit per a escaquejar-se del curro en el Mercat Central.

2009-04-13T07:57:00.000-07:00

Els Blogs III

Polítics:

Són aquells dedicats a vindicar una idea o conjunt d'idees, en general, davant un auditori adscrit prèviament a aquest ideari, o bé pel contrari un altre radicalment oposat, també a priori. Aquest fet potser buida d'utilitat ( fer proselitisme ), als blogs que tenen aquesta intenció. Més enllà d'això, tenen un efecte catàrtic/exorcitzant/psicoanalític sobre la persona que els escriu, i això és molt saludable, sobretot en els corrents polítics etiquetats com a radicals pel sistema. I dic que és saludable, perquè en un terreny abonat a la decepció, quan no a l'ostracisme social, o a l'aïllament, l'activista es busca ( i es sol trobar ) en altres individus que pensen, en general, exactament com ell o ella. En tot cas, açò no té més importància, ja que és reflex del funcionament habitual d'aquestes persones ( entre les quals, em podria contar jo, per exemple ), en altres àmbits de la lluita política. Cal dir que aquest ostracisme no és vocacional en alguns casos, encara que la majoria de blogs en els quals m'he capbussat, gaudeixen d'aquesta auto-complaença que genera el fet de sentir-se part d'una tribu. Res més lluny de la meua intenció que criticar aquest sentiment tribal. Només es podria objectar, en tot cas, que la majoria d'aquests mecanismes tribals no es diferencien massa del que es poden observar en un club de fans o en un grup de col·legues EMOS.
Hi ha poques mostres de pensament digerit, de reflexió entorn a l'ideari, o de dissentiment, respecte a una sèrie de dogmes, slogans fixes etc. Per això, és d'agrair quan els blogs s'allunyen d'aquesta visió monolítica, i aporten altres temes que enriquisquen el pensament dels activistes amb altre tipus de combustible intel·lectual.
En general trobareu aquests en la columna de l'esquerra d'aquest blog, per suposat!

D'altra banda, es donen altres blogs, més majoritaris, que practiquen l'apologia del partit que governa, o bé del que se li oposa, o d'algun grupuscle d'aquests que també pretenen arribar a tocar la mel del poder institucional. Solen gaudir de debats estèrils, que mostren la maduresa mental d'un primat, amb un argumentari basat en el: I tu més.
Qualsevol dels seus arguments està invalidat des de l'inici perquè sovint això que retreuen els demés, ha estat practicat pel seus ídols en algun moment del passat més o menys llunyà. Es tracta doncs, del típic debat Tombolero que tant s'imposa en un esquema bipartidista. Un sistema en el qual les persones s'agrupen, a l'estil del futbol, entorn a l'equip que té més possibilitats de guanyar. I participen del sentiment de victòria o derrota, encara que al matí següent hagen de comprovar tristament l'inevitable: Que tot continua exactament igual.

2009-04-01T11:22:00.000-07:00

Per a riure.
Millor que no plorar, amb el govern que es prepara a Euskadi. No volies democràcia? Pos ala, dos tazas. Il·legalització dels abertzales i govern PP PSOE. Per primera vegada, un estat tot amb governs espanyolistes. Iuju. Millor pirar a Klingon amb Ibarretxe.

2009-03-26T09:19:00.000-07:00

La societat de l'espectacle I

Un dels seus símptomes, que mai he acabat de comprendre. crec que és un símbol obscur que ens explica per què acabarem amb aquest planeta, i la degeneració que guia el pensament ( o la manca d'ell ) humà.
Un calfred em va recórrer el cos, la primera vegada que vaig assistir al fenomen. Era conscient que em trobava davant una metàfora molt ben ordida, d'un significat que havia de pair i descifrar. Em trobava en l'illa de Formentera, el cap de Barberia com a escenari perfecte per fumar-me un canut. Com sempre, els primers a introduir-lo ( el costum, dic ) entre nosaltres eren uns guiris. Spaguetos de Milano. No hase falta decirr nada más.

En efecte, em referisc a l'aberrant costum importada ( o no ) d'aplaudir quan el sol es pon.

Les persones hem arribat a uns límits insospitats. Aplaudir davant el capvespre. Però és que potser ens pensem que el sol cau només per entretindre'ns?

2009-03-20T04:42:00.000-07:00

II El blog amb identitat secreta.

Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.

Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.

2009-03-17T09:01:00.000-07:00

El Bloc no estava mort, estava de parranda.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.

Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.

2009-03-05T10:12:00.000-08:00

Sol a casa.
Finalment, passa el què havia de passar. Hui fa un vent que pareix que ho vaja a tirar tot avall. No entraré en detalls. Aquest blog és íntim, però no tant.

2009-02-25T04:02:00.000-08:00

Etilisme sense elitisme.
Pego 2009

Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.

2009-02-17T05:38:00.000-08:00

MIA
M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.
El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa.
Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.
MIA no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.
Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes ( d'Àfica ), i de pop rock blanc ( Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash ). No es pot desdir que té molt d'olfacte.
El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.
Així MIA ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.
PD. Ja he vist algun comercial que fa servir Paper Planes de MIA. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de MIA està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.

2009-02-03T08:15:00.000-08:00

Ironies de la vida.

Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!

2009-01-26T11:49:00.000-08:00

Sense Comentaris.

2009-01-20T06:34:00.000-08:00

Sol Negre.
Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.

2009-01-10T05:16:00.000-08:00

Arcade Fire
Ja feia molt que volia escriure quelcom sobre aquesta banda, descoberta quasi per casualitat, l'any que ara ha acabat. Els de Quebec ( quebequesos? Quebequins, quebequans? ) representen l'experimentació dintre de la música Pop, amb referències musicals que compartisc per adscripció generacional ( Pixies, Cold Wave, Siouxsie...). En fi, no sóc crític musical, només volia compartir la seua música amb aquelles persones que no els conegueu. Una abraçada i bon any nou que comença.

2009-01-03T10:04:00.000-08:00

Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.

2008-12-23T04:31:00.000-08:00

Els llibres.
Bé, ha arribat el moment de fer balanç. Com sempre, un allau de llistats de tot tipus ens envairà. Jo tampoc volia estar-me de fer el meu. Ara fa molt que no faig ressenya de llibres, en part perquè em feia mandra, en part perquè coincidia amb altres companys que ja ho feien, i prou bé, per cert. De tota manera, ara m'abellix fer-ho, així que allà van:
Orígens, d'Amin Maalouf. recorregut vital per l'exili dels libanesos a través d'una genealogia familiar.
Moments estelars de la humanitat. Stephan Zweig. El mític cronista tria unes espurnes que arrepleguen la grandesa i les misèries d'aquesta mona cridanera que ha volgut dominar tots els àmbits de la vida, nosaltres els humans. La conquesta de Constantinopolis, el descobriment del Pacífic, els últims dies d'en Tolstoi...
El siglo de las luces. Carpentier. Ja ressenyat.
Ronda naval sobre la boira. Pere Calders. Ja ressenyat.
Tròpic de Càncer. Henry Miller. Ja ressenyat.
Crim de Germania. Josep Lozano. Ja ressenyat.
Imperio de Rischard Kapuscinski. Diversos recorreguts, a èpoques diferents d'aquest monstre positivista que fou l'URSS. Abans i millor que arxipièlag gulag.
El príncep de Maquiavel. Tractat il·lustratiu de les virtuts d'un bon governant, considerant que a les persones les haja de governar algú. Vital per entendre la lògica destroy del capitalisme actual, i les conjuntures polítiques mundials.
La asombrosa aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile. G.G.Márquez. Cortesia del meu amic Lucas. L'única peça que em mancava de l'escriptor Colombià. Crònica romàntica de la rebel·lió contra la derrota.
Robayyat. Omar Jayyam. Hedonisme com única certesa filosòfica de la vida. Proposta: Aprofitar el plaer davant l'ombra de la mort.
Filosofias del Undregrund. Luis Racionero. Catàleg de moviments, antecedents i derives del pensament heterodoxe.
Las Muertas. Ibargüengoitia. El Mèxic més negre.
Aprendiendo de las drogas. Escohotado. El llibre que tot usuari hauria de consultar, per contrastar l'experiència personal.
Memòries d'Adrià. Marguerite Yourcenar. No és una novel·la històrica ( afortunadament ), sinò una recreació fantasiosa d'aquest personatge, segons indicis històrics. Posa al davant, i açò l'honra, el pensament front a l'anecdotisme.
Los pasos perdidos. Alejo Carpentier. Gegant. Un viatge a les entranyes de la civilització humana, amb el recorregut d'un riu com a metàfora de recuperació de paradisos perduts. L'harmonia i unitat amb la natura vista per un perseguidor.
Historia de las drogas. Escohotado. Complement i ampliació de l'anterior. Formula teories interessants, com la relació entre l'aparició de les religions i l'ús de substàncies psicoactives.
Las uvas de la ira. John Steinbeck. Finalitzant.

2008-12-20T14:35:00.001-08:00

2008-12-16T01:08:00.001-08:00

Dies grisos.

Des que he tornat a Sa Roqueta no ha parat de ploure, fer mal temps, fred etc. No m'acabe de trobar, tot està humit, banyat, destenyit, desert, apagat... S'apropen decisions que hauran de marcar la meua vida, i em trobe paralitzat pel dubte. Sempre m'ha costat molt encarar les el·leccions que m'afecten personalment. De vegades m'agradaria poder desdoblar-me, fer-me a miquetes i viure totes les vides possibles, totes les opcions, simultàniament.
Tornar a València?
Quedar-me a Mallorca?
Escapar-me a Amèrica, Àfrica o el que siga fora de la fortalesa Europa?
Aquestes són només alguns dels nombrosos dubtes que m'atansen.
Que fer? No em serveixen els consells de ningú. Només puc capbussar-me al meu interior i reformular la pregunta: Què és el que vull, realment? Sé que aquest criteri canvia constantment, com jo ho faig. En la meua vida sempre he preferit improvisar a decidir, i seguir una política de fets consumats.
Que fer, doncs?

2008-12-11T11:14:00.000-08:00

Real de Catorce.
Per entrar al poble, només hi ha una via: un túnel pel qual no hi caben dos cotxes al mateix temps.
Real era un enclau miner, en el cerro al costat del desert. Antigament hi havia bosc, ara, el desert avança inexorablement per la sierra.
La mina era així, ho anava devorant tot fins que s'exhaurí: arbres, aigua, persones...
Ara només queden gorditas, algun turista despistat i santuaris dels Huicholes.

2008-12-06T08:56:00.000-08:00

3 Amigos.
En ruta, Iván, Gilberto, Juan i jo, ja fora en el desert o en l'antiga ciutat minera de Pozos. Interactuant amb l'espai.

2008-12-06T06:15:00.000-08:00

El desert I
El bruixot. Baix l'efecte de determinades substàncies, els bruixots antics o xamans eren capaços de volar.

2008-12-05T09:59:00.000-08:00

El món
El meu amic David, m'envia aquestes impressions d'una amiga, a la qual no conec, i mira tu per on, li diu açò:
Acab d'arribar d'Istambul...per tant, acab de llegir es teu missatge....resulta que per Istambul vaig fer unes quantes fotos a l'art urbà que vaig trobar per allà...i per "casualitats" de la vida un dels graffitis que vaig fotografiar és el deu teu amic...m'he quedat super pillada, com a prova t'envii sa foto i com podràs veure...per més inri...sense adonar-m'en vaig fotografiar sa signatura...per això ho he reconegut.... ja veus....ja li pots dir a n'es teu amic...que va ser uns dels millorets que vaig veure per allà, tot i que n'hi havia de molts bons....vaig anar a un hostal que esteia petat....tot decorat amb graffits i pintades....una passada Istambul...

2008-12-05T09:29:00.000-08:00

Sóc.
En el desert em vaig trobar amb aquesta afirmació escrita als núvols. En la meua llengua, en aquell moment i espai concret. Us asegure, companys i companyes que res del que passa al desert és casual...

2008-11-29T18:34:00.000-08:00

Intel·ligència Artificial
Un vídeo de filosofia pura. Ni Kant, ni Plató, ni Nietzsche s'endinsaren en els misteris de l'ànima humana com aquest aforisme desaforat.

2008-11-16T10:31:00.000-08:00

Guanajuato
No ha canviat tant, en deu anys. Potser és encara més parc temàtic del que ho era abans, hi ha més tunos ( encara que no ho cregau, si, hi ha tunos ), però la ciutat és bàsicament un centre d'estudiants i govern de l'estat.
Fet apart suosa el meu retorn a aquest indret on vaig viure fa tant de temps. Certa nostàlgia ha estat inevitable. Queda alguna gent que vaig coneixer, altres viuen fora, i uns quants han mort en circumstàncies diverses.

2008-11-14T12:24:00.000-08:00

DF I. El Metro.

La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.

2008-11-06T01:45:00.001-08:00

Des de Mèxic.

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera estada amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns me'ls he anat trobant pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al Df m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

2008-11-05T10:37:00.000-08:00

L'Art Seqüencial.
La meua amiga Aurora, escriu al seu bloc que fa poc s'ha iniciat en l'univers del còmic. M'alegra escoltar aquesta notícia, i me n'adone que he escrit poc en aquest espai sobre una de les meues grans passions des que era un xiquet. No en va vaig començar a fullejar còmics des d'abans de saber llegir. Mirava els dibuixos i imaginava què feien i deien els personatges.
La meua col·lecció de còmics, estesa entre Mallorca, València i El Vedat, em permet fer un recorregut vital pel meu passat. M'hi podria passar anys llegint còmics ( a l'igual que llibres, però els considere encara millors perquè un bon còmic conjuga el millor de la literatura, el dibuix i el cinema...), de fet, la meua economia sempre ha tingut en ells un forat negre, que no obstant ha omplert moltes i moltes vesprades de joia i entreteniment.
Per això, per a l'Aurora, i per a totes aquelles persones que comenceu en açò, vull citar-ne alguns que m'han marcat especialment, per la seua qualitat o pel meu moment vital. Segurament, no hi son tots els que són, però bé havia de fer una tria.

Corto Maltés, La balada de la mar salada. Hugo Pratt. Per a mi, potser el millor comic què he llegit. Conjuga tot el que m'agrada en una història, personatges outsiders amb un rerefons enorme, paradisos ben reals, lirisme, el punt de vista del sauvage, és la gènesi d'un personatge, en Corto Maltés, enorme, i uns secundaris a la seua alçada. Rasputín, el monjo... .
Continuen la saga altres joies com La Casa Daurada de Samarcanda, meravellosa nova aventura per la cruïlla entre el Mar negre, Caucàs, Afganistán etc. en busca, com sempre, d'un tresor. Totes les històries d'Hugo Pratt em pareixen genials, un home intel·ligent, excel·lent dibuixant, d'una gràfica potent, que ha visqué almenys tant com els seus personatges.

El Incal. Jorodowski i Moebius. Situat en un futur lisèrgic, planteja una història eclèctica que aplica intrigues polítiques, misticisme oriental, americà, filosofia Nietzschiana, i una trepidant acció que ens duu per els indrets de la imaginació d'aquests dos genis en acció. Una saga en la que segur s'inspiraren molts cineastes posteriors. L'atmosfera encara hui en dia resulta plenament actual, tot i que és una obra dels inicis dels 80. L'Art de Moebius a tota màquina.

La casta de los metabarones. Jorodowski i Juan Giménez. Basada en l'univers de l'Incal, una obra mestra amb reminiscències mitològiques. L'èpica esdevé enorme gràcies al dibuix d'en Giménez.

Akira de Katsuhiro Otomo. En un futur apocalíptic, en Neo Tòquio, es creuaran els camins d'adolescents inadaptats, activistes polítics, exèrcit, projectes militars que empren mutants amb poders psíquics, motards futuristes... Acció trepidant que enganxa des de la primera pàgina.

Nausicaä de Hayao Miyazaki. El geni fila una bella història de ciència ficció amb un contingut ètic i moral profund com a metàfora de les misèries i heroïcitats del gènere humà. El rerefons mediambiental està de plena actualitat. Per a mi, el més gran autor viu, també director d'animació responsable de la princesa Mononoke, el Viatge de Chihiro, Heidi, Porco Rosso...

Els Freak Brothers, d'en Gilbert Shelton. Qualsevol de les històries d'aquests hippies és una hilarant mostra de contracultura. L'ús de substàncies psicoactives derivarà sempre en les més estrambòtiques situacions dels tres companys. En els seus llibres es retrata d'una manera mordaç una època què, atès el conservadurisme actual, pareix una aventura emocionant. Crítica frontal a la societat nord americana. Fa poc l'autor estigué en Palma, i vaig tindre la sort què em signés els meus còmics dels freak Brothers. Un crack amb qui vaig poder parlar breument, i escoltar el seu bagatge apasionant.

El gat Fritz. Robert Crumb. Crumb àcid, fetitxista consumat, i intel·ligent cronista del mateix univers dels freak brothers, però des d'una perspectiva més sensual ( o obsesa ) i pesimista del món i la humanitat.

V de Vendetta. Alan Moore i David Lloyd. Típic exemple d'un còmic que brilla, sobretot pel seu guió. Millor que la pel·lícula.

Peter Pank. Max. Una paròdia del famós personatge en clau de tribus urbanes dels 80. Amb les revistes El Víbora, Cairo i Makoki s'escriu l'època daurada del Còmic a l'Estat Espanyol. Encara conserva tot l'encant.

X Men de Roy Thomas i Neal Adams. El concepte molt ben trobat d'adolescents que lluiten per millorar un món que els odia, podria servir d'analogia per aquells que hem tastat la militància política. Grans moments en una saga antiga que ha estat duta recentment al cine sense massa qualitat. Chris Claremont com a guionista i John Byrne com a dibuixant també aportaren molt a aquesta sèrie de l'univers Marvel.

Bé, fins ací una tria. Però hi ha molts més que pel que siga, no he anomenat ací, però que són una mostra d'aquest mitjà oblidat i tan potent com el còmic. Per citar-ne algun més:
Spirit de Will Eisner, Tintín d'Hergè, Astèrix, Batman, , Persèpolis de Marjane Satrapi, Elektra Assassin, Daredevil: Born again, Hard Boiled, Gime me Liberty, i Sin City d'en Frank Miller, Vagabond d'Inoue, Gon de Tanaka, Astro Boy, Adolph, d'Osamu Tezuka, Torpedo d'Abulí i Bernet, Watchmen d'Alan Moore.
En fi, quins són els còmics que us han marcat? Si en teniu, estaria bé que els compartíreu, com jo he fet. Una abraçada.

2008-10-30T08:54:00.000-07:00

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.

2008-10-03T09:15:00.000-07:00

La història del Hip Hop 2
Els Beastie Boys, els primers blancs en una escena nascuda en els guettos negres. Aportaren un bagatge de Punk Rock i una visió irònica i desenfadada, plena de mala llet, de la societat. Grans clàssics.

2008-09-23T09:22:00.000-07:00

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

2008-09-11T04:10:00.000-07:00

Estic pensant rescatar el meu fotolog, atès al nombre d'imatges que em trobe darrerament. Ací hi ha una altra del tal Soma, no se quina obsessió té aquesta persona amb l'euríbor...

2008-09-08T12:36:00.000-07:00

Santa Sofia
Sense dubte, un dels edificis més impressionants de l'antiguitat. Alçades inabastables, proporcions perfectes que suren dins l'àmbit d'allò que era impossible. Tot per lloar Déu, celebrar el triomf del cristianisme en les runes de l'imperi Romà. Aquesta evolució, que justament es visqué a Constantinopolis, mereix ser analitzada, potser més endavant, per comprendre el paper de les religions monoteistes en la justificació dels abismes socials. El meu amic Ularel hi tindria molt a dir. Finalment, el símbol acabà caient en mans d'infidels, els quals, mostrant més sentit comú del que demostren sovint els cristians, decidí preservar el magnífic edifici. Hui un parc temàtic per a turistes europeus.

2008-09-02T10:16:00.000-07:00

El Gran Bazar
A Istambul, tot es pot comprar, un univers de colors s'amaga en un recinte que és un laberint.

Istambul

2008-09-02T04:05:00.000-07:00

Milara's Hats
Una mostra del glamour del Xavi, sempre hi havia un barret per a l'ocasió...

2008-09-02T02:37:00.000-07:00

Street Art a Istambul.

Com ja us anunciava, ara que estic a Mallorca, començaré a penjar imatges del meu viatge.
En concret, açò és un mural que vaig tindre l'oportunitat de pintar en Istambul, en el marc incomparable de l'entrada del palau de Topkapi. La història fou prou peculiar. Un pintor, el qual té l'estudi al centre, baixant de Santa Sofia, em va proposar pintar la paret exterior del seu estudi. Anàvem a viatjar aquella nit a Pèrgam, així que li vaig anunciar que no podia fer-lo. Aquella nit, quan anàvem a l'estació d'autobusos, el taxi va xocar de front contra un altre cotxe, conduït per un policia borratxo, i entre hospital, comissaria i altres, ens haguérem de quedar a Istambul.

Així que al dia següent em vaig presentar a l'estudi, disposat a dur a terme allò que el destí m'havia imposat.

Així, durant una vesprada i un matí, vaig esdevindre una atracció més per als turistes i els autòctons dins aquesta ciutat mil·lenària.

2008-08-16T01:31:00.000-07:00

Turquia.

Companyes, companys, no és que m'haja oblidat dels blocs. Ja fa uns 10 dies que estıc en Turquia. Tinc dificultats amb els teclats turcs, amb el seu propi sistema de grafies. El que em dificulta molt l'escriptura. Potser per pudor literari ( no m'agrada fer més faltes de les habituals , no m'he decıdıt a escrıure més que en el meu quadern que sempre duc amb mi. Promet que en quant torne, treuré el suc d'aquest vıatge complex,ric' i apassionant, durant el qual he xafat Asıa per prımera vegada.
Només un xicotet resum, tot just un esboç dels punts més espectaculars del vıatge.
Estambul, ciutat meravellosa, vibrant, vıtal.
Les riqueses dels Sultans a Topkapı. Increibles, obscenes.
Accident en Taxı en Estambul. Carro destruit. Xoc frontal amb un vehicle suicida conduit per un policia borratxo. Peripecies Kafkianes a comisaria.
Mural pintat al carrer en Estambul. Experiencia autntica amb personatges espontanis inclosos. Esdevınc una atraccıó turístıca més a la cıutat mılenarıa.
Converses profundes amb asıatıcs. Iranıans, pakıstanesos, kurds, turcs...
La bellesa de Capadocia.
Trobada amb amıcs d'adolescencıa en un context dıferent.
Fotos, llibres, pensaments, escrits, Hıstoria i histories.

2008-07-23T03:24:00.000-07:00

Diari de Cales
Aquesta setmana passada, vaig tindre visita. Aurora i el seu company Jose, es deixaren caure per l'illa per segona vegada, i la veritat, no hem parat.

Apart d'explorar la vida nocturna de l'illa, degustant la nostra afició conjunta pel bon rom i la cervesa fresca, traient-li el suc a terrasses i sales d'estiu, recorrent els carrers laberíntics de l'antiga ciutat de Palma, hem fet unes quantes platges...

El primer dia, dimecres, només arribar ells, buscarem destí en la meravellosa Cala
Varques. Tota l'illa estava nuvolada. Tota? No, hi havia un xicotet reducte de sol que ballava entre núvols a l'altura exacta de la cala. Açò ens permeté nedar i explorar les abundants coves que envolten la platja de sorra finíssima.

El divendres férem un llarg viatge a l'altre extrem de l'illa, a la zona de Pollença. Volíem vore com estava l'entorn de Cala Sant Vicenç, i la veritat és que estava prou urbanitzat, farcit d'alemanys, socorristes, restaurants etc.
Tornarem a agafar el cotxe i ens dirigírem a la platja de Formentor. Un entorn meravellós de pinar i devesa que retalla una platja increïble, encastada en la badia de Pollença, en el fil de la navalla de la Tramuntana. Estava un poc plena, però al'anar caient s'horabaixa s'anà buidant i férem uns banys molt bons.

Per últim el diumenge anàrem a Es Trenc ( again ), la platja, com era previsible, estava molt plena, però com és tan llarga, després de caminar un poc, trobarem l'espai necessari. L'aigua estava impecable, com sempre. Unes cerveses en s'Embat, gaudint d'un concert de La Vereda, arrodoniren la vetllada.

2008-07-20T18:07:00.000-07:00

Hip Hop

El moviment, genuí, sortit dels carrers dels guettos de Babylon. El Rap fou només la punta de l'iceberg d'una corrent que sacsejava les consciències de la població negra. Els pàries pogueren somiar amb ser deus gràcies al Graffitty, el Break, i l'skratch. El Hip Hop era la comunicació del carrer, la poesia directa, el ritme que es bategava a la ciutat. Des de New York, fins a donar la volta al món, el hip hop ha donat la manera de criticar contextos d'opressió, ha donat un mètode, que s'ha abordat des de totes les perspectives possibles.
La indústria mainstream veié des del principi el potencial d'aquest moviment i ha volgut desvirtuar-lo amb dòlars, cotxes cars, cava Cristal i mamelles operades. Però el hip hop és molt més que això. És pura explosió de ràbia, és l'orgull de qui no té res material a les mans, només un micro, uns plats, un pot d'esprai...

Public Enemy sintetitza millor que ningú aquest esclat de lletres incendiàries.

2008-07-03T03:42:00.000-07:00

Diari de Cales.

Diumenge passat vàrem anar, Laura, jo i el David a Cala Deià. Una cala molt bonica propera a la població homònima de la Tramuntana. La cala té com una platgeta de còdols, que estava prou massificada. Al final de lla platja hi havia una plataforma amb una rampa de baixada de barques, que acabava en la mar. Hi havia unes formacions de roca molt interessants per a bucejar amb les ulleres. De fet, eren necessàries per la presència d'algunes meduses què calia anar esquivant.
Ahir vàrem fer Es Carbó, també amb en David. Aquesta platja és una extensió verge de sorra, a la qual es pot accedir caminant des de la Colònia de Sant Jordi. L'aigua estava completament transparent. La sorra és blanca i molt fina, el que fa multiplicar l'efecte del sol sobre la pell. Per accedir-hi cal caminar durant una mitja hora, ja que tota la devesa interior és propietat de la família March ( potser gràcies a això l'àrea estan sense urbanitzar? ). El caciquisme illenc té aquestes coses, la finca s'estén des d'ací fins el far de Ses Salines. La resta dels mortals, si volem gaudir d'aquesta platja meravellosa, o de la de Es caragol, hem de caminar. Bé, potser això dissuadeix els guiris i les platges paguen molt la pena.

2008-07-01T04:52:00.000-07:00

Vídeo Guapo
Un grup francés: Experience. Ací va...
EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)

2008-07-01T03:19:00.000-07:00

Tricky
Knowle Best Boy

Està en boca de tothom. Enguany serà l’any de la tornada del so Bristol. Després de l’enorme retorn de Portishead amb el seu Third, disc diferent, inflexió i evolució musical que aborda nous horitzons, ara li toca al torn a Tricky.
Potser una de les figures més representatives d’aquest moviment, que feu d’una bruta i mediocre ciutat anglesa, Bristol, un dels centres de l’avantguarda musical.
Tricky començà a mitjans dels 90 la seua carrera en solitari amb àlbums com Maxinquaye, Pre Millenium tension, o Angels with dirty faces, un so abstracte, fosc, basat en el sampler ( herència del hip hop ), el dub, i els diferents estils de música negra barrejats amb el Pop, Rock, i l’electrònica, per fer un nou estil, que ja havia encetat amb els companys de Massive Attack. Amb ells col·labora en LP’s mítics, com Blue Lines i No Protection. Però en Tricky havia de volar sol, explorar allò que duia dins i regurgitar-lo en forma de cançons. Jo el vaig descobrir fa molts anys amb Juxtapose, estrany experiment hip hop que va parir amb l’ajuda de Dj Muggs, de Cypress Hill, el qual inclús li fa la rèplica en algun tema del disc. A partir d’ací, començà una evolució, cap a sons més clars, es veu que canvià de dieta i es curà de l’estat semidepressiu en el qual estava atrapat. Bé per ell, encara que la seua música mai arribà a ser la mateixa.
En aquest darrer disc, s’apropa, desenterrant el vell so Down tempo amb temes com Past Mistake, Coalition o cross to bear o buscant rasgar les guitarres en C’mon Baby. Hi ha estranys experiments de barreja de ragga en Bacative i Baligaga o amb el punk rock i psicodèlia en Council estate. Com sempre, la veu femenina aporta dolçor a la duresa del conjunt, en aquest cas torna a col·laborar amb na Constanzia Francavila.
En definitiva, un so més rocker i transparent, sense trair als principis de Tricky de sempre: Eclecticisme, atreviment i Dub d’avantguarda barrejat amb guitarres, moltes guitarres emmarcades en una base hip hop. Els seus sons sempre son rics i complexos, crea atmosferes i paisatges sonors plens de textures, els quals es complementen de meravella amb qualsevol activitat creativa, com per exemple senzillament netejar la casa. És un dir...
Per cert, el podeu baixar al link de El Último Vicio que hi ha més baix.

2008-06-30T12:19:00.000-07:00

Diari de Cales.

Ara que ja estic més o menys recobrat del meu esquinç de turmell, i que per fi el temps comença a ser el que hauria de ser per aquestes dates, he recomençat la meua afició a la mar recorrent de nou les platges de la illa.
Vaig començar el dijous passat amb una zona de Cala Blava, al sud de l'illa. Hi havia un conjunt de cales amb roca i algues, però com era un poc tard m'hi vaig haver de conformar amb açò. Encata anava un poc coix, i l'accés se'm feu un poc difícil. De tota manera, com anava amb un mono d'aigua considerable, em vaig banyar tot seguit. Vaig estar avcabant el llibre que m'estic llegint Aprendiendo de las drogas, d' Antonio Escohotado. Així vaig passar molt bona estona, sense que la platja siga realment recomanable.
S'horabaixa següent, després d'un dinar amb uns companys de feina, em vaig dirigir cap a la platja de Ses Covetes, en Es Trenc. La llarga extensió de sorra blanca retallava una aigua quieta de color turquesa.
Vaig estar nedant una estona, amb les ulleres posades, em trobava com si fos en una atmosfera plana, els rajos de sol es filtraven baix de l'aigua al capvespre, descobrint un univers de partícules subaquàtiques. Cobria molt poc, em vaig endinsar nedant només amb els braços per raons òbvies. Després vaig estar dibuixant, amb la música de l'ipod sonant. Una barreja de The Cure, Massive Attack, Antònia Font, The Clash etc. L'experiència es veié complementada amb un cigarret perfumat amb haixís.

2008-06-20T03:41:00.000-07:00

The Ramones

La versió de l'altre costat de l'Atlàntic. Els grandíssims germans Ramone, johnny, dee dee, joey, tommy i altres, revolucionaren la música amb el seu estil amfetamínic. Garage, surf, punkrock, les seues arestes són afilades i han tingut una influència enorme en la música contemporània. Cançons enormes, i una vida al límit, esperit punk de Nova Iork. Ací els podeu vore en una pel·lícula casposa que feren:

2008-06-20T03:17:00.000-07:00

The Clash

Senzillament, una de les millors bandes de rock de la història, la millor de punk, encara que el seu so sobrepassarà aquesta etiqueta, esdevenint més una actitud que una línia musical. Magnífiques cançons, que lluny d'haver perdut força amb el temps, es carreguen dia a dia de nous matisos. Les seues lletres combatives, intel·ligents, sinceres, plenes de significat polític, han traspassat diferents generacions. Pioners en el mestissatge amb la música negra, iniciaren un camí que marcaria la història de la música fins els nostres dies. Les seues melodies carreguen les bateries per lluitar.

I açò és només una mostra del seu enorme llegat musical...

2008-06-07T08:41:00.000-07:00

Pascal Comelade + Enric Cassasses.
Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat.
En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.
Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-)
Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.

2008-06-06T06:23:00.000-07:00

ELS CLÀSSICS.
Així vull començar una selecció musical, prenyada de nostàlgia, potser, per aquelles bandes de música popular contemporània que m'han marcat.
Instruccions d'ús: Cada quinzena ( aprox. ) aniré tractant un estil que pel que siga, ens marcà i que podríem anomenar, la meua cassetera pirata. Ara que vivim immersos en l'època de l'MP3, i en la qual inclús el consumisme ha arribat a la pirateria, volia fer un exercici de sel·lecció, a quilòmetres llum de l'esperit COOL que hui en dia esclavitza la modernitat.
I dins d'aquest esperit, he elegit per començar el PUNK. El primer, espontani, genial, enganxós, punk. Perquè per a mi simbolitza aquest anti cool, brut, casolà i valent que marcà una generació, i que ha acabat degenerant, hui en dia, en una caricatura de si mateix. El punk d'avui, fa pudor, i a més ja no provoca ningú, ja no és escandalós, ni mou res, no suposa cap amenaça. Per a mi, els Sex Pistols representen aquest esperit de la contracultura, que en determinats moments, feu por al sistema, encara que de manera caòtica i desorganitzada . Ací us deixe aquesta explosió dels Rotten, Steve Jones... Encara no hi era aquesta caricatura anomenada Sid Vicious, performer ionqui, que omplia l'escenari, però mai aprengué a atocar el baix. Potser això era el que menys importava. Bon Apetit!

2008-06-03T08:56:00.000-07:00

Resultat.

2008-05-29T08:50:00.000-07:00

El Procés

No, no parle de la mítica novel·la de Franz Kafka ( per cert, darrerament trobe moltes semblances amb la meua història ), sinò d'un mural que vaig començar l'altre dia. No està acabat, però es pot vore de que va.
Uns companys de la SEPC secundària em demanaren que els pintés un graffitty sobre el tema de la llengua.
Ací va...

2008-05-27T04:54:00.000-07:00

Pluja sense fi.
Fa un mes que plou, a l'illa. Cada setmana comença plovent, i quan arriba el cap de setmana, torna a ploure. Ja està bé. Sé que no és molt políticament correcte, però n'estic fins als collons! Sobretot perquè tinc goteres, el sostre filtra humitats, i en fi, això em fa estar inquiet, quan plou.
Em recorda el passatge de Cien años de soledad, magnífic llibre que vaig llegir ara fa mil anys, en el qual, no para de ploure durant mesos, un diluvi bíblic. La pluja acaba esborrant la memòria dels habitants de Macondo. Ens passarà el mateix, a nosaltres, modestos pobladors de Sa Roqueta? I si açò passés, seria bo o dolent?
No seria una manera de recomençar, de renàixer, en aquesta primavera que encara no s'ha manifestat? Encara se'ns deu la primavera. Tard o d'hora la cobrarem, o bé l'acabarem furtant en altres latituds.

2008-05-21T06:14:00.000-07:00

Art al carrer.
Sense paraules. Una quantitat de treball en brut enorme. Pintant en blanc i negre. Potser el treball es podria aprofitar d'una altra menera, però el resultat final té moments brillants.

2008-05-15T05:58:00.000-07:00

Explotació
Basat en un cas real: Una al·lota alumna meua que venia a classe de manera interminent. És un poc insegura, potser degut al fet que està una mica grassa. Una bona tia, encara que en els estudis no estava gaire motivada, però era educada i molt viva, sempre somreia. Prové d'una família treballadora molt humil, sense recursos econòmics, el que deriva en tot un seguit de disfuncions familiars, que potser tenen relació amb la seua obesitat, essent tan jove. A Ella li agrada cantar, moltes vegades començava a cantar alguna d'aquestes cançons ( a mi em pareixen horribles ) que s'estilen ara, la veritat és que ho feia molt bé. Treballa en un McDonald's, cobrant un sou de misèria, i molts dies arriba cansada a classe, no segueix el fil. Em comentà que hi anés un dia a menjar, que em convidaria. Jo li vaig dir que gràcies, però que no xafava un McDonald's des que tenia quinze anys. Ella no s'ho creia, el que em va fer preguntar-me quina educació havia rebut a casa, si és que n'hi havia hagut alguna. Mai ningú havia refusat la seua invitació, a tothom els pareixia una oportunitat excel·lent el fet de tastar les hamburgeses aquelles.
Un dia, no va tornar a vindre a classe, després em vaig assabentar que es presentava al nou càsting d'Operación Triumfo. Es veu que va passar totes les eliminatòries, i que el dia decisiu va cantar molt bé ( m'ho contaren, ja que no ho vaig poder vore), bé doncs, la descartaren, així com sona, i un d'aquests nazis professionals dels càstings li escopí: NO ERES PRODUCTO. Com? És que ja no tenen ni la necessitat de dissimular. Un miler de xavales com ella, més primes, amb més mamelles o el que fos, esperaven la seua oportunitat.
El nou nazisme exercit contra el Gueto del lumpen proletariat apareix en forma d'oportunitats d'aquest tipus. Encara m'escandalitze quan hi pense. Aquells nanos que en la vida han pogut o volgut seguir l'ensenyament d'un professor, s'agenollen en Acadèmies on els insulten, humilien i els tracten, no com persones, sinò com productes.
PD: Un dels darrers treballs que em va fer, fou un cartell amb contingut, a la manera del situacionisme de maig del 68. Es veia una xiqueta, amb una bomba nuclear que li eixia del cap. L'eslògan deia: QUE NO T'EXPLOTIN.

2008-05-06T14:43:00.000-07:00

Reflexions indígenes.

Aquesta nit he vist al Canal 33 un reportatge meravellós anomenat Veus del món. El perill d'extinció. El seu contingut és evident. Persones de tos els llocs del món parlaven de l'experiència i estima per l'ús de la seua llengua. Deia una cosa interessant. Fins que no ens n'adonem de que cada vegada vegada que mor una llengua, mor una visió del món, no aprendrem el que significa ésser humà.

Euskera, Català, Español i Taurepán.

Aquest estiu, mentre viatjàvem per Venezuela, amb dos amics bascs que coneguérem de viatge, Iñaki eta Ana, férem una excursió pels voltant de Sta Elena del Uairén, en La Gran sabana. Mentre passejàvem per un poblat en busca d'un riu i una bassa, se'ns apropà una xica de 15 anys, Marilus, i ens preguntà si podia caminar amb nosaltres. Passàrem junts tot el dia, i comprovàrem el que era compartir sense esperar res a canvi. Marilus era extremadament pobre, però pertanyia a una cultura extremadament rica, els Taurepán. Ens ensenyà el sò de la seua llengua. Ens refrescàrem al riu, compartírem el menjar i el beure. Al capvespre anàrem a la seua xabola, els pares i germans retrataven la puta misèria arrelada des de la conquesta.
Recorde sovint aquelles imatges, la conversa amb aquelles persones. Les ganes per estudiar i aprendre de la Marilus. La possibilitat de fer-lo en una escola bolivariana. Ella era el futur del seu poble, i caminava amb elegància i determinació pels cerros, sempre somrient. Tinc gravat els seu somriure. Per això estic intentant contactar amb ella, em preocupa com li anirà. Li he escrit aquest mail.

Hola Marilus, como estás?
Este verano estuvimos en Sta. Elena de Uairén, y anduvimos contigo por los cerros. Somos los chicos y chicas de España, aunque nosotros también somos indígenas de aquí. Te acuerdas que fuimos a visitar a tus padres a tu casa, después del paseo?
Nos gustó mucho conocerte, a menudo me acuerdo de ti y de tus palabras. por acá estamos al otro lado del mundo, pero hay muchas cosas que compartimos. También nosotros nos sentimos parte de esta tierra, y tenemos ilusión por aprender y mejorar, y por hacer mejorar nuestro entorno.
Me gustaria saber como te va la vida, si va todo bien en la escuela, si tu familia está bien, todo eso. Si necesitas algo, como me escribiste en tu lengua, el Taurepán "Waküpeman Yonpaton", Cualquier cosa estoy a la orden. Me pareció muy bonita tu lengua, y creo muy importante que la sigas usando y escribiendo bien. Nunca olvides de donde vienes y lo que vales.
Espero que leas esta carta, ya sea en la escuela o en Sta Elena, y estemos en contacto.
Un abrazo. Waküpe Küruman

PD El meu amic Iñaki d'Oñate, m'ensenyà que els noms en Euskera signifiquen parts de la natura. Muntaña, Roca etc. Realment cada llengua és una visió del món.

2008-05-04T12:49:00.000-07:00

A la platja!

Aquest pont dels treballadors he aprofitat l'ocasió per practicar una de les meues passions: la mar. Vaig inaugurar la temporada ahir, amb bany incorporat, a la platja d'Es Trenc. Una meravellosa llengua de sorra que envolta una banyera de blaus turquesa. M'hi vaig banyar, resistint la impressió, ja que l'aigua encara està gelada. Després varem fer unes birres en S'Embat, una terrasseta hipi on fan actuacions en directe i que és genial a s'horabaixa.
Avui, la Laura i jo hem anat per la part de Felanitx, on encara ens queden llocs per descobrir. El primer, hem anat al Caló d'en Marçal. Una cala al costat de Portocolom, però amb una aigua claríssima, només poblada per alemanys i algun autòcton. Hem estat molt bé, i després hem buscat una cala anomenada Sa Nau. Què bonica! Com ja era tard, no ens hi hem pogut remullar, però ara que ja la tenim localitzada, en breu ens hi deixarem caure.

2008-04-28T11:51:00.001-07:00

UNA DE TELE.
Al bloc de l'Aurora m'he trobat amb un tema que no solc tractar al meu bloc, i com la majoria de vosaltres, sóc un consumidor habitual de televisió.
Finalment he trobat un debat digne de la meua alçada intel·lectual. I contraatacaré amb una mica de seny dintre aquesta deriva caspa que duu el personal damunt. Encara que només parlaven de sèries, arran de la confessió d'estar enganxada a Hospital Central.
Sèries guapes:
Mujeres desesperadas
Porca Misèria
A dos metros bajo tierra
Cuestión de sexo
de vegades Aida, amb el bloc de dibuix a la mà.
I punt.

Sèries no guapes
Anatomia de Grey ( musiqueta monyas, miradetes i folleteo absurd ) em posa frenètic.
Vent del Plà. El major índex de mortalitat de Catalunya. Tots son molt guais mentre es peguen punyalaes traperes.
El cor de la ciutat. Sóc un extoxicòman i orgullós. El món megaguais català on les putes, ionquis, magrebins i tot cristo parla en català. Això excepte el puto güelo andalús "entranyable". Caga-t'hi, lloret!

Programes que veig i ric:
Polònia. Amb moments inoblidables, com el mític rap del Cuní en Prou! Humor de gran nivell i mala llet recomanable per a estats carencials d'autoestima nacional.
APM: La caspa televisiva espanyola ingerida, mastegada, i regurgitada amb molt d'encert. Hi ha cada un per flipar!
Muchachada Nui: Capçalera trepidant i humor lisèrgic. Per a fer-te un peta i vore a personatges suposadament contraculturals passats per la pedra. Grans Lars Von Trier, Ahmadineyad i Galiano.

També Veig, de manera ocasional.
sé lo que Hicísteis
telediari nit de la 2. Gran secció de cultura.
El fumbol al bar dels argentins de baix de casa. Em dona cada disgust el puto Barça, que...

2008-04-23T09:22:00.000-07:00

Bé, la meua periodicitat en l'escriptura ha descendit notablement. Potser és degut a les típiques preguntes transcendentals - A qui nassos l'importa? Que hi tinc a dir, jo d'això? etc.-
Bé, superada aquesta crisi, i en plena catarsi, em dispose al meu renaixement primaveral. A partir d'ara em dispose a escriure qualsevol parida ( o genialitat, qui sap? ) que se'm passe pel cap. Perquè un bloc ha de ser més dinàmic, i aquest el vaig crear justament per això. En fi, ja vorem si ho podré acomplir.
Dit açò, avui m'ha colpit un nou esdeveniment. M'ha arribat una citació de la Policia Local de Palma. Again! Però què li passa a la meua vida? No és la primera vegada que m'arriba quelcom així, per a què mentir... De seguida un seguit de preguntes em venen al cap, examine situacions, esdeveniments, possibles delictes o comportaments antisocials que haja pogut cometre... És tan fàcil hui en dia eixir-se de la norma...
Em recorda El Procés, de Kafka; el protagonista ignora el crim que ha comés, l'única certesa que contempla és la contundència del castig, que arribarà invariablement.
Bé, i avui, dia del llibre, també recorde que fa molt de temps que no penge ressenyes de llibres. Darrerament he llegit Imperio de Kapuscinski, Las Muertas del mexicà Jorge Ibargüengoitia, El Robbayyat d'Umar Jaián, i ara llig La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile, que em regalà el meu amic Lucas, l'únic llibre que em quedava per llegir de García Márquez. Ja us faré con cèntims de cadascun.

2008-04-02T06:33:00.000-07:00

Monthy Python

Gràcies a Aurora he descobert aquest vídeo, i he rigut molt. La mítica companyia anglesa, per a mi, un dels millors grup de còmics que ha donat la història. Perquè xapar-se el cul és tot un plaer, i al nostre món cada vegada manca més humor. Bon profit.

2008-03-20T06:27:00.000-07:00

Pascal Comelade
He descobert fa poc aquest músic català innovador, valent, i que investiga en l'aspecte musical. M'interessa la creativitat en totes les seues formes. Per això ja em va bé.

2008-02-25T09:30:00.000-08:00

2008-02-25T09:12:00.000-08:00

Eleccions al Bloc.

Per a donar una oportunitat als anarkos i a nosaltres per poder votar alguna cosa, ací va una tria vital en el futur del nostre país. Quina disfressa era millor? Evidentment, he triat unes quantes de les quals tinc fotos. Escolliu la que més us agrade... Teniu de temps fins les eleccions d'Aspanya. Ra Ra Ra!
Per petició popular, ja es sap, la gent som prou lents, inclús per votar, es posposa la decisió durant un mes més. Ja sabeu, aprofiteu i voteu ara que podeu.

2008-02-22T09:09:00.000-08:00

Per a celebrar-lo, autohomenatge en forma de vídeo de Radiohead. Ahir em va telefonar el meu carnal Ivan des de Mèxic DF i vàrem recordar diverses coses. És el que tenen els anys. Cada vegada més gent imprescindible, en més llocs diferents del món, més i més records. Muntanyes de records. Com la música és el millor mèdium per a canalitzar aquesta nostàlgia del demà. Hi ha un grup que m'acompanya des de fa anys i ara han tret un disc molt gran, In Rainbows. Aquest tema és més antic, però el vídeo de Michel Gondry és molt guapo, així com la música. A tots i a totes, caminem, a estones junts, a estones com bé puguem, però caminem...

2008-02-21T12:31:00.000-08:00

Demà, és el meu aniversari. Si fillets, faig ja 31 anys. Ufff! Per a celebrar-lo i perquè nosaltres ho valem, el dissabte fem festa de disfresses. La cosa té gràcia, ja què finalment he llogat un local parroquial per a fer-la. A vore si haurà de vindre el retor a fer-nos un exorcisme a mitjanit. En fi, ja penjaré testimonis visuals de l'esdeveniment. A la gent de València: Si voleu farem festeta la setmana següent, quan acabe aquest sarau us telefonaré i xarrem.
Bé, dir que punxarà DJ Inyaki, hi haurà Karoke, sorpreses, concurs de disfresses i jolgorios ( disbauxes, per als puristes ) múltiples.
A vore que passarà...

2008-02-14T06:33:00.000-08:00

2008-02-14T06:15:00.000-08:00

2008-02-14T06:09:00.000-08:00

En record del Casal ocupat Ses Coves,i gràcies al clam popular, ehem, vull penjar algunes fotos de murals, decoracions de casals etc. I més fotos de la festa... Que acabà com acabà...

2008-02-11T09:10:00.000-08:00

Maledicció grafitera a Inca.
El dissabte, vaig passar-me tot el matí a Inca pintant un graffitty. La cita era al Casal Ocupat Ses Coves. Una casa guapíssima, antic local de la CNT, reoberta per al poble. Ara la duien col·lectius de tot signe d'Inca, entre ells, Maulets. Hi havia una jornada de música i art a les parets. El tema tenia una importància emocional per a mi ja que l'any passat havia pintat un mural en la plaça del poble, pel Correllengua, i la pikola l'esborrà d'un dia per a un altre.
Doncs bé, de nou la història es repeteix, però pitjor. Tot just quan arreplegàvem i movíem a Palma, la pikola apareix amb una ordre de desallotjament baix del braç i clausura la festa. Amb el que s'ho estaven currant l'Inyaki i cia. amb la música... Drum'n'Bass, Jungle de fons mentre pintàvem... Hui estaven citades més de trenta persones que estaven tranquil·lament dins la casa.
La peça és part d'una sèrie anomenada euríbor, amb imatges de màgia potàgia. Com la vida mateixa. Alehop, apareixen els pikoletos i un projecte que duia un any i mig construint-se, desapareix. Així és la vida. Efímera, com els meus murals.

2008-02-07T13:10:00.000-08:00

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

2008-02-06T14:06:00.001-08:00

El Túnel.
1.Quan sona el despertador, una esquerda travessa el meu cap, separant els dos mons als quals habite, com si foren dos talls de meló d'alger. la negror m'envolta, camine per la vall de la foscor sense una punyetera llanterna. És de nit, encara és de nit. És açò possible? Fa fred, els meus peus descalços s'entrebanquen amb les restes de la nit anterior, restes d'un naufragi - sempre la fi del dia és un naufragi -. Les malediccions van sorgint automàticament, a mitja veu, uns renecs que pareixen salmòdia de vella. Aconseguisc, de pur miracle, vestir-me, intente establir un conjunt coherent. Em senc com una cega provant de maquillar-se.
Al baixar al menjador i haver d'encendre la llum senc el riure irònic d'alguna estranya divinitat. Si hi ha sort i queda cafè fet, l'escalfe al microones. Mentre em llave la cara, em mire a l'espill sense vore'm, només note el fred tan dur que és com un directe en plena cara. Aboque el sucre - aquest pot mai ha aconseguit tancar bé - al cafè i me l'empasse gola avall. El sucre i la cafeïna em posen les piles, agafe la bossa i enfile al treball. Encara és de nit.

2008-02-06T14:02:00.000-08:00

2. Camine. Camine de pressa perquè arribe tard. El camí es pot fer en 15 minuts, però hauré de provar a fer-lo en 10. Es curiosa, la rutina. Si fas el mateix recorregut pels matins, et vas trobant la mateixa gent pel carrer. La mateixa seqüència exacta. Ara apareixerà aquella xica amb un gos. Ara un tipet, que pareix un advocat... Els morts vivents, les persones que han sobreviscut a la seua jornada nocturna particular el millor que poden, busquen un lloc on estirar-se. Com si tornaren del treball, la seua cara no és tan diferent d'aquells que hi anem. Quasi podríem fer un relleu còmic, xocar les mans per a que la vida de la ciutat es perpetue. Camine. Camine de pressa i passe per davant dels jutjats, just quan sona aquella cançó de Radiohead tan rítmica. Hi ha una cua a les portes, com sempre, i com tinc la gent de front, puc albirar als ulls tots i cadascun d'ells. Mirades baixes, confrontades, esgotades de tants tràmits absurds. Molts dels immigrants hi han passat la nit, en suspens, esperant per guardar el torn. Cada punyetera cara és un poema que parla de la realitat subterrània d'aquest MÓN. Una mirada que pareix tan, tan llunyana, com si em guiés en Virgili i veiés les ànimes del purgatori.
Continue caminant. Tot el camí al treball és recte. Encara és de nit. Un semàfor i enfile la baixada. Descens, es podria dir que ja estic en el polígon. El carrer, continua baixant fins l'horitzó. És un túnel, i al final del tot hi veig una llum. S’escola el sol llunyà, una brasa envoltada de cendra gris.
En un cantó ja hi ha dos o tres joves que l’escalfen. Un dia cremen roda amb una moto de gran cilindrada, un altre canten, un altre es difamen mútuament. Jo només em pregunte per a què matinen, temen que algú els furte el cantó, o què?
Seguisc caminant. Accelere el pas, estic sobre el límit. Potser ja ha sonat la sirena, mai es sap... Em vaig creuant alumnes de tots els colors. M’aprope al Centre. Quan xafe la plaça del costat de l’institut, encara és de nit. El sol d’hivern pareix que encara no vol donar la cara. M’endinse amb els meus alumnes. Tots i totes passem per l’embut de l’entrada, hi ha un caos tranquil gràcies a la son. Cotxes, xiquets, xiquetes, professors, camells, pares, germans, tots entrexoquem per entrar. I així ens endinsem tothom, perquè sense algun dels actors, l’obra no tindria sentit. Un dia més. Un dia menys.

2008-01-30T06:14:00.000-08:00

Darrerament, han aparegut algunes peces del Soma, pel centre de Palma. Es veu que feia temps unes sentències judicials, l'havien impedit seguir amb la decoració de Ciutat. Pareix ser que ja torna a estar en actiu. Com que és amic meu, els hi he fet unes quantes fotos i ara les penjaré al bloc.

2008-01-30T06:03:00.000-08:00

Freelance postmodern Abella

polític- Aranya
Un amic, el Soma, el qual m'ha fet el disseny del bloc, m'ha enviat una sèrie de fotos de guerrilla artística urbana. La veritat és que no sabia molt bé que fer amb elles, però un post de l'Aurora sobre el Graffitty m'ha donat la idea. Així que, en agraïment al treball que ha fet per a mi en moltes ocasions, ací van algunes de les seues coses...

2008-01-26T05:55:00.000-08:00

2008-01-26T05:37:00.000-08:00

Jungla d'asfalt.
Bob Marley, poeta, profeta. Geni de la música senzilla que acabà canviant tot el panorama musical al món. A les teteries de Xef Xaouen, a les platges del pacífic, a les tendes de música de Caracas, als ipods dels joves europeus. Un missatge de pau, però també de lluita i compromís. Get Up Stand Up. Reclamant l'orgull negre, la unitat dels pobles xafats per la bota colonial. El seu llenguatge líric,directe, senzill arriba als cors de la gran Babylon. No més paraules. Només ens resta Bob.

2008-01-21T05:11:00.000-08:00

Pere Calders
Ronda naval sota la boira.
La seguretat del naufragi.
Probablement, tothom coneix Pere Calders, més per la seua faceta com a contista que com a creador de novel·les. Aquest llibre, dintre del moviment de renovació formal de la literatura catalana de la segona meitat del XX, presenta una estructura que alterna el diàleg, la narració entretallada, i un aspecte que m'ha interessat particularment: Comentaris després de cada capítol amb reflexions sobre allò exposat. El fals testimoniatge, en forma d'objet troubé, és a dir, l'artifici de presentar el llibre com trobat i només transcrit per l'autor, és un recurs molt utilitzat en la literatura, recordem per exemple, El Quixot.
Amb el to habitual de Calders, ple d'ironia, i recreant una mena de realisme màgic a la catalana, ens conta la història d'un naufragi. Un vaixell atrapat dins un corrent es dirigeix, fent cercles, cap a un escull coralí de manera irremissible. La tripulació i passatgers respondran de formes diverses davant la catàstrofe. Intentant posar música a la desfeta.
La veu de Calders, s'allunya sempre de dramatismes, mitjançant el joc irònic del llenguatge. Açò confereix la narració un toc d'artifici, que al cap i a la fi, és el que suposa realment la ficció literària ( i fins i tot, podríem afirmar que qualsevol gènere, és en el fons ficció, ja que passa per la visió personal de l'autor i això l'allunya de la realitat dels fets, si és que aquesta existeix realment ). Dins aquesta dialèctica entre realitat i ficció, o senzillament qüestionant aquesta realitat com a unívoca i monolítica, el podríem aparellar amb Pirandello, un altre lúdic de la literatura. En definitiva, una obra ben escrita, que ens aportarà una alenada d'emoció sense caure en el naufragi.

2008-01-17T12:22:00.000-08:00

Els meus amics i companys Xavi, Natxo i Tània, enfilats al cim del Tomir. Agermanant Mallorca i València pas a pas. Gaudint d'aquesta terra que ja és també nostra.

2008-01-17T11:54:00.000-08:00

SA ROQUETA.
El passat diumenge, vàrem anar d'excursió per la Tramuntana. Pujàrem pel Pas del Diable, superant un tram escarpat i angost. Vaig haver de mantindre a ratlla el meu reconegut vertígen, que a estones amenaçava amb amotinar-se. Malgrat tot, enfilàrem una plataforma i ens dirigírem cap al Puig Tomir. Com una òbvia metàfora de la vida, cada vegada que pareixíem haver arribat al cim, ens esperava una nova pujada, que es retallava sobre el cel blau. Les cames trepaven decidides, en busca d'aquest efímer objectiu. Tanmateix, finalment hi arribàrem, i la vista pagava la pena: una llarga filera formada per la serra, fins Pollença. Hi ha racons tan bonics, en l'illa, que omplin els ulls. No arriben a vessar, però dibuixen un somriure i graven en el record aquest albir. Esperem que la Tramuntana, sa roca, es conserve molts anys com està.

2008-01-04T06:01:00.000-08:00

Antònia Font
Amb aquest vídeo, dels de Llucmajor, vull desitjar-vos a totes i tots un bon any. Que els millors desitjos esdevinguen objectius pels quals lluitar. Que, estigam on estigam, les nostres vides es vagen trobant. Que trobem la força per alliberar les nostres ments. Que trobem la voluntat per fer un país lliure. Que trobem els camins per dibuixar un món just. Que estimem la terra més enllà de les nostres fronteres mentals. Que no ens quedem fossilitzats en el fotut tòpic. Que anem més enllà del dogma per establir arguments, idees, relacions vertaderament noves... Gaudim de les històries menudes. Lliurem les grans batalles.

2007-12-22T03:24:00.000-08:00

L’altre dia, la versió comprimida d’Obrint Pas vingueren a la illa. Amics i companys des de fa molt, aprofitàrem l’avinentesa per a fer un tomb i de pas unes birres pel centre de Ciutat. Passejant pel costat de la llotja, reflexionarem sobre les nostres semblances – tan iguals, tan diferents- com a poble. Les comparances ens dugueren a remoure el dany a les entranyes que produeix sentir-se valencians, perduts en el desert del Cap-i-Casal. La manera d’encarar la situació, sempre ha estat crear oasis dins aquest desert, des que compartíem il·lusions en els temps de l’escola, amb el Xavi- i cadascú es movia des d’on sabia o podia. Han passat els anys, i malgrat que encara som joves, fa mal vore que ha canviat tan poc a la nostra terra, després de tantes lluites, tantes espases trencades, intentant donar forma a la roca. Amb el Xavi hem anat teixint una amistat que, al contrari del que em passa amb altres amics del passat, ha anat confluint cada vegada més en els llocs, les actituts, les idees. Ens hem anat trobant dins aquests oasis dels quals parlava, que nosaltres, com molta altra gent, ens hem entestat en construir.
Així, amb aquestes divagacions, me n’adoní del temps que duc nàufrag en aquesta illa. Encisat per la serena bellesa dels seus carrers, com d’un altre temps, gronxat dolçament per la tranquil·litat de les seues aigües, embolcallat en una terra que parla la meua llengua. Els meus records ja es lliguen a la illa, de la mateixa manera que ho fan als carrers de València. El temps ha passat com en un somni, amb suavitat de cotó fluix. Passe el que passe, em duga on em duga l’atzar, sempre sentiré una immensa gratitut cap a aquest lloc del món. Ací m’han tractat com a un germà, com així es senten milers i milers de valencians, que hi poden viure com en València no se’ns deixa viure, senzillament com valencians. Les illes, massa sovint en l’oblit del nostre país, són el nostre gran tresor. Encara ens queda molt per aprendre dels illencs. Han passat els segles, però la illa roman imperturbable, serena, constant, però dient No quan fa falta. Avançant a poc a poc, sense fer soroll, però sense aturar-se.

2007-12-21T11:50:00.000-08:00

CRIM DE GERMANIA
Josep Lozano

L’ebullició de la revolta, en els primers anys del s. XVI a València, a través de les diferents mirades d’aquells i aquelles que la varen protagonitzar, presenciar, o inclús patir, és l’eix d’una novel·la virtuosa, important pel seu afà clarificador, d’un dels periodes històrics més interessants del nostre poble. Amb una estructura coral, basada en la imitació del testimoni històric, anem pegant bots en el temps, avançant-nos a les victòries i les derrotes del agermanats en les diverses fases del conflicte. Aquesta fou, bàsicament, una revolta anti senyorial, contra el virrei foraster i la injustícia medieval que es vivia en una època en la qual els oficis i gremis havien florit a València fins esdevindre conscients de la seua força. Els personatges que habiten les seues pàgines, alguns d’ells reals, altres ficticis, parlen dels seus postulats morals i vitals. Expliquen a la perfecció situacions, que, salvant les distàncies, encara hi perviuen. Ens vestim la pell dels agermanats Vicent Peris, l’Encobert, o Joan Llorenç, però també en la d’aquells que es veieren perseguits per la vessant més intransigent del moviment agermanat. Es fuig de la idealització de la Germania, executada per un poble moldejat per la injustícia i el fanatisme religiós. Així doncs, se’ns narra la persecució dels moriscos, els homosexuals ( sodomites, en la terminologia de l’època ), com a espurnes que esguiten els focs de la rebel·lió. No obstant, la justa reivindicació que s’amaga en l’alçament contra la tirania senyorial, asociada a la defensa dels furs, i per tant amb una inspiració local ( la llavor d’un pensament nacional ), s’estendrà cap a altres territoris, éssent cèlebres la germania de Mallorca, o els Comuneros a Castella. La repressió, com és habitual, fou brutal. Cada vegada sóc més conscient, que la història del nostre país està construïda a base de derrotes. I encara així, caminem...

2007-12-14T13:00:00.000-08:00

M'encanta Beck.
Malgrat que no he pogut posar el vídeo que volia en un principi, pels maderfa***rs de universal music, que bloquegen els vídeos al youtube, aquest també és mític. Sexxx Laws. Per a totes vostés, senyories...

2007-12-14T08:54:00.000-08:00

Declara la independència.
Finalment he descobert una nova manera de penjar vídeos al blog, gràcies Aurora i Segarra. Almenys ara són més grans... Bé, en quant a aquest vídeo, que dir? Brutal... Ja m'havia fixa't en la lletra d'aquesta cançó del darrer disc de Björk: Volta. Però aquest vídeo, dirigit per Michel Gondry és increïble. Gràcies, David, encara que feia uns dies que l'havia descobert a Vilaweb. En fi i ja sabeu:
Maleïts colonialistes! Protegiu la vostra llengua, alceu les vostres banderes, Declara la independència!

2007-12-10T09:26:00.000-08:00

El triomf de la banalitat.

Estem en una època superficial. Es fa cada dia més difícil trobar espurnes d’intel·ligència, creativitat, emoció, al nostre voltant. Les persones ens centrem més en l’anècdota, i menys en les reflexions que aquesta pot suscitar. En l’eterna dicotomia entre superfície i interior, continent i contingut, o forma i substància, hi ha un desequilibri brutal, fins el punt que un dels elements acaba per oblidar-se. Aquesta és la gran pregunta que em faig sovint, realment la gent no té vida interior, o està aquesta tan oblidada, profundament amagada, que ja no pot eixir a la llum? Ho note al meu voltant, es pot copsar mirant aquest espill deformant que és la televisió, es pot percebre a les converses al treball, als bars, esperant l’autobús... Occident es refugia contra la bogeria i les catàstrofes amb l’oblit superficial. En canvi, els immigrants, malgrat que la seua obsessió és assimilar-se a aquesta societat nostra, encara conserven la reflexió sobre la vida, les seues paradoxes i extranys significats, que l’apropen perillosament a l’absurd. A la resta del món també es parla de la fortuna, de la mort, dels somnis, del més enllà, del que està bé i està malament, amb les persones properes, o amb qui es troben pel carrer... També els xiquets i els bojos tenen aquest sentit profund de la vida. Aquesta profunditat ve de relativitzar allò seriós, d’exterioritzar les pors i alegries, i de denunciar les incoherències del món dels adults. Si, el Món dels adults. La nostra maduresa significa açò, aquest ridícul desig per controlar-ho tot, la seguretat... Quan en aquest joc, realment, no hi ha garanties. Aquesta és la contradicció de la qual riuen xiquets i xiquetes. Açò és el que no volem vore, del que fugim amb les nostres amables converses entorn la banalitat. No volem parlar de les nostres pors, perquè no volem fer-les visibles front els demés i front nosaltres mateixes. Temem mostrar els nostres sentiments, perquè pensem que així ens fem vulnerables, amaguem les nostres idees perquè ens incomoda diferir dels demés i haver de defensar-les. Avui en dia no està de moda tenir idees. Es poden tenir opinions, però idees... D’aquesta manera, el nostre interior es va plenant de tot allò que no ens atrevim a confesar-nos ni a compartir amb els demés. Es va omplint fins que vessa. I aleshores ens envaeix la por, els sentiments es fan incontrolables, i les idees esdevenen obsessions. La vida en les grans ciutats convida a aquesta superficialitat. Individus aïllats, bombardejant-se mutuament amb frases buides, extretes de la televisió, opinions prefabricades, tòpics, anècdotes, estereotipus, sense mullar-se en res. Parlar és molt més senzill que tot això, compartir les preocupacions, pensaments, reflexions, idees, projectes, ambicions, i de tant en tant també qüestions banals, per suposat.

2007-12-01T17:48:00.000-08:00

2007-12-01T17:45:00.000-08:00

La Mercé, Aina i la meua companya, Laura. Tres perles de la mediterrània.

2007-12-01T17:43:00.000-08:00

Els meus amics Natxo, Tània i Javi. Com es pot observar, ja immersos en la fase tequila.

2007-12-01T17:30:00.000-08:00

Aquest divendres ens reunírem uns quants amics, valencians, malloquins,i de tot arreu, a ca nostra. El resultat final fou una castanya impressionant a base d'un tequila boníssim, cortesia de l'Ivan i Ceci, amics mexicans que ens el dugueren aquest estiu a Venezuela.També hi hagué tortillas enmoladas, i projectàrem el vídeo del nostre viatge per Mèxic... A la seua salut, a la nostra, i a la teua...

2007-11-28T12:52:00.000-08:00

Feia temps que volia penjar un vídeo de Depeche Mode, aquest grup m'ha acompanyat des de fa molts anys, i ha posat música a moments de tots els colors. M'olore que aquesta cançó, dedicada a en Bush, us sorprendrà ...

2007-11-22T06:05:00.000-08:00

TRÒPIC DE CÀNCER.
Henry Miller.
La Bohemia parisina, amb les seues misèries i grandiosos miserables, ha estat matèria d'investigació vital en tantes ocasions que m'és difícil enumerar-les. Així de primeres se m'acut Rayuela, de Cortázar, i la pel·lícula d'Aki Kaurismäki, a banda de les biografies tempestuoses d'artistes que es trobaren i barrejaren al París del primer segle XX. Les avantguardes intentaren la transgressió de la vida burgesa, de la seua rutina prenyada de seguretat. El rebuig radical cap a aquesta forma de vida dugué a inventar-ne de noves i a crear una estètica rupturista en la pintura, l'escriptura i la música. En certa manera, París sempre representa, cíclicament, aquest estereotipus, que parteix del modernisme burgés per esdevindre una negació de la burgesia. Aquest llibre parla d'èssers a la deriva intel·lectual i sovint moral buscant, cada vegada més, la supervivència. Per damunt dels valors i les revolucions que es promogueren romànticament des de les avantguardes, sura el cinisme, el desengany de contrastar les idees i la realitat dels fets. El fracàs, que escenificaran els rupturistes d'avantguarda en institucionalitzar-se i entrar amb les seues boutades als museus, s'olora al llarg d'un relat que insinua el pensament postmodern. Pareix que el món de les idees oscil·la de manera periòdica entre aquestes tendències. El desengany de les revolucions i la II guerra mundial durà a l'existencialisme, que després durà de nou al situacionisme i les revoltes de maig del 68. Per a aquestes qüestions, sempre ens quedarà París, però el món de l'Art contemporani, sabedor de la seua vocació mercantil i conscient d'allò que sempre fou, marxarà des de París a Nova Iork, centre econòmic del món. L'autor, nord americà, adopta la literatura en primera persona i ens conta, de manera descarnada, sense concesions, les seues peripècies pels ambients més sòrdids del París dels anys 30, encara sacsejat per la gran depressió. Les habituals prostitutes i les conseqüents dosis de misòginia desfilen per uns carrers on s'hi barregen la crueltat i la poesia, la brutor i la bellesa. La prosa de Miller, crua , polèmica i escrita de manera magnífica combinant la disecció i l'exabrupte, estigué prohibida als EEUU durant molts anys. També Nord Amèrica sura entre el mercantilisme atroç, pornogràfic, i un puritanisme sempre disposat a linxar algun cap de turc.

2007-11-21T06:05:00.000-08:00

La meua família ha estat uns dies de visita per Mallorca... Quan et visita algú per ací, aprofitem per fer coses d'aquelles anomenades típiques, però que estan prou bé...La Tramuntana, Campanet, Es Portitxol i de nou passejar per aquells llocs de Ciutat que has transitat milions de vegades. I clar, si et conviden a dinar per ahí un plat de Gall ( el peix... ), aprofites i et poses les botes. El meu piset de Palma, tan menut, pareixia un zulo del Vietcong. En fi, que m'agraden les visites, malgrat tot, i cada època té les seues coses per fer...

2007-11-06T10:42:00.000-08:00

Persèpolis.
Ahir aní a vore la pel·lícula, basada en el còmic autobiogràfic de l'autora iraní Marjane Satrapi. Senzillament dir que el treball realitzat és magnífic. S'ha sabut captar a la perfecció l'atmòsfera del còmic, el seu encert estilístic, dotant-lo de profunditat i textures subtils. Les imatges en blanc i negre, la utilització de la llum en alt contrast, arriben al seu clímax en les seqüències de la guerra: Art en moviment. A nivell narratiu, s'ha sabut condensar el millor de la història, per enganxar l'interés i fer vibrar l'emoció. Com a la vida, el film compagina l'humor i el drama, la ingenuïtat i la cruesa d'un conte personal concret, a través de la història de tot un poble. Molts veuran en el llançament del film un deix d'oportunisme, i potser no aniran massa desencaminats. El moment de cojuntura política mundial que patim, amb un Iran que es perfila com a l'enemic oficial de l'imperi, seria idoni per a la típica satanització caricaturesca del règim iranià. Però la pel·lícula va més enllà, aconsegueix marcar un perfil propi, que és el de la pròpia autora, la qual també és crítica amb occident i parla obertament de comunisme i colonialisme. A molts els courà sentir aquests termes quan la pel·lícula es visualitze als EUA. Però Hollywood és Hollywood, i no m'extranyaria que li caigués un Òscar l'any que ve. Més enllà d'açò, el film paga molt la pena, una vertadera obra d'art que arriba al cor i fa reflexionar.

2007-11-03T04:13:00.000-07:00

RENEGATS DEL FUNK
Vídeo brutal, que tenia en un racó de l'iTunes. Rage Against The
Machine, agitant els ritmes i les consciències. Una cronologia de la
cultura negra contemporània als EUA, a nivell musical i polític. Desde
el neixement del Soul, Funk, Hip Hop Old School, Gangsta... i d'altra
banda, però en paral·lel, la lluita dels drets civils dels
afroamericans: Malcom X, Martin Luther King, Black Panthers (Huey
Newton ), Angela Davis, Mumia abu Jamal. Una reflexió sobre el
contingut polític i social de la música negra, vertader crit enfront
l'opressió i racisme dels EUA. Per demostrar les arrels de lluita de la
música negra, més enllà de la imatge superficial i consumista de
l'actual hip hop, que s'ha volgut promoure des del mainstream de les
MTV i demés porqueria.
Black Power.

2007-11-03T04:07:00.000-07:00

M'operen.
La setmana que ve, deixaré de ser un ciborg. Em llevaran la placa de titani i els 4 perns. Espere que la movilitat del meu braç esquerre, tan necessari per a manis i xarangues diverses, es recupere el màxim possible. La veritat és que no m'abelleix massa, estar uns dies fora de circulació... I hauré de faltar a la feina, ara que estava fent uns treballs guapos amb els nanos. Però bé, ben mirat tindré uns dies de vacances...