Eleccions al Bloc.

Per a donar una oportunitat als anarkos i a nosaltres per poder votar alguna cosa, ací va una tria vital en el futur del nostre país. Quina disfressa era millor? Evidentment, he triat unes quantes de les quals tinc fotos. Escolliu la que més us agrade... Teniu de temps fins les eleccions d'Aspanya. Ra Ra Ra!
Per petició popular, ja es sap, la gent som prou lents, inclús per votar, es posposa la decisió durant un mes més. Ja sabeu, aprofiteu i voteu ara que podeu.

Per a celebrar-lo, autohomenatge en forma de vídeo de Radiohead. Ahir em va telefonar el meu carnal Ivan des de Mèxic DF i vàrem recordar diverses coses. És el que tenen els anys. Cada vegada més gent imprescindible, en més llocs diferents del món, més i més records. Muntanyes de records. Com la música és el millor mèdium per a canalitzar aquesta nostàlgia del demà. Hi ha un grup que m'acompanya des de fa anys i ara han tret un disc molt gran, In Rainbows. Aquest tema és més antic, però el vídeo de Michel Gondry és molt guapo, així com la música. A tots i a totes, caminem, a estones junts, a estones com bé puguem, però caminem...

Demà, és el meu aniversari. Si fillets, faig ja 31 anys. Ufff! Per a celebrar-lo i perquè nosaltres ho valem, el dissabte fem festa de disfresses. La cosa té gràcia, ja què finalment he llogat un local parroquial per a fer-la. A vore si haurà de vindre el retor a fer-nos un exorcisme a mitjanit. En fi, ja penjaré testimonis visuals de l'esdeveniment. A la gent de València: Si voleu farem festeta la setmana següent, quan acabe aquest sarau us telefonaré i xarrem.
Bé, dir que punxarà DJ Inyaki, hi haurà Karoke, sorpreses, concurs de disfresses i jolgorios ( disbauxes, per als puristes ) múltiples.
A vore que passarà...

En record del Casal ocupat Ses Coves,i gràcies al clam popular, ehem, vull penjar algunes fotos de murals, decoracions de casals etc. I més fotos de la festa... Que acabà com acabà...

Maledicció grafitera a Inca.
El dissabte, vaig passar-me tot el matí a Inca pintant un graffitty. La cita era al Casal Ocupat Ses Coves. Una casa guapíssima, antic local de la CNT, reoberta per al poble. Ara la duien col·lectius de tot signe d'Inca, entre ells, Maulets. Hi havia una jornada de música i art a les parets. El tema tenia una importància emocional per a mi ja que l'any passat havia pintat un mural en la plaça del poble, pel Correllengua, i la pikola l'esborrà d'un dia per a un altre.
Doncs bé, de nou la història es repeteix, però pitjor. Tot just quan arreplegàvem i movíem a Palma, la pikola apareix amb una ordre de desallotjament baix del braç i clausura la festa. Amb el que s'ho estaven currant l'Inyaki i cia. amb la música... Drum'n'Bass, Jungle de fons mentre pintàvem... Hui estaven citades més de trenta persones que estaven tranquil·lament dins la casa.
La peça és part d'una sèrie anomenada euríbor, amb imatges de màgia potàgia. Com la vida mateixa. Alehop, apareixen els pikoletos i un projecte que duia un any i mig construint-se, desapareix. Així és la vida. Efímera, com els meus murals.

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

El Túnel.
1.Quan sona el despertador, una esquerda travessa el meu cap, separant els dos mons als quals habite, com si foren dos talls de meló d'alger. la negror m'envolta, camine per la vall de la foscor sense una punyetera llanterna. És de nit, encara és de nit. És açò possible? Fa fred, els meus peus descalços s'entrebanquen amb les restes de la nit anterior, restes d'un naufragi - sempre la fi del dia és un naufragi -. Les malediccions van sorgint automàticament, a mitja veu, uns renecs que pareixen salmòdia de vella. Aconseguisc, de pur miracle, vestir-me, intente establir un conjunt coherent. Em senc com una cega provant de maquillar-se.
Al baixar al menjador i haver d'encendre la llum senc el riure irònic d'alguna estranya divinitat. Si hi ha sort i queda cafè fet, l'escalfe al microones. Mentre em llave la cara, em mire a l'espill sense vore'm, només note el fred tan dur que és com un directe en plena cara. Aboque el sucre - aquest pot mai ha aconseguit tancar bé - al cafè i me l'empasse gola avall. El sucre i la cafeïna em posen les piles, agafe la bossa i enfile al treball. Encara és de nit.

2. Camine. Camine de pressa perquè arribe tard. El camí es pot fer en 15 minuts, però hauré de provar a fer-lo en 10. Es curiosa, la rutina. Si fas el mateix recorregut pels matins, et vas trobant la mateixa gent pel carrer. La mateixa seqüència exacta. Ara apareixerà aquella xica amb un gos. Ara un tipet, que pareix un advocat... Els morts vivents, les persones que han sobreviscut a la seua jornada nocturna particular el millor que poden, busquen un lloc on estirar-se. Com si tornaren del treball, la seua cara no és tan diferent d'aquells que hi anem. Quasi podríem fer un relleu còmic, xocar les mans per a que la vida de la ciutat es perpetue. Camine. Camine de pressa i passe per davant dels jutjats, just quan sona aquella cançó de Radiohead tan rítmica. Hi ha una cua a les portes, com sempre, i com tinc la gent de front, puc albirar als ulls tots i cadascun d'ells. Mirades baixes, confrontades, esgotades de tants tràmits absurds. Molts dels immigrants hi han passat la nit, en suspens, esperant per guardar el torn. Cada punyetera cara és un poema que parla de la realitat subterrània d'aquest MÓN. Una mirada que pareix tan, tan llunyana, com si em guiés en Virgili i veiés les ànimes del purgatori.
Continue caminant. Tot el camí al treball és recte. Encara és de nit. Un semàfor i enfile la baixada. Descens, es podria dir que ja estic en el polígon. El carrer, continua baixant fins l'horitzó. És un túnel, i al final del tot hi veig una llum. S’escola el sol llunyà, una brasa envoltada de cendra gris.
En un cantó ja hi ha dos o tres joves que l’escalfen. Un dia cremen roda amb una moto de gran cilindrada, un altre canten, un altre es difamen mútuament. Jo només em pregunte per a què matinen, temen que algú els furte el cantó, o què?
Seguisc caminant. Accelere el pas, estic sobre el límit. Potser ja ha sonat la sirena, mai es sap... Em vaig creuant alumnes de tots els colors. M’aprope al Centre. Quan xafe la plaça del costat de l’institut, encara és de nit. El sol d’hivern pareix que encara no vol donar la cara. M’endinse amb els meus alumnes. Tots i totes passem per l’embut de l’entrada, hi ha un caos tranquil gràcies a la son. Cotxes, xiquets, xiquetes, professors, camells, pares, germans, tots entrexoquem per entrar. I així ens endinsem tothom, perquè sense algun dels actors, l’obra no tindria sentit. Un dia més. Un dia menys.