Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

Estic pensant rescatar el meu fotolog, atès al nombre d'imatges que em trobe darrerament. Ací hi ha una altra del tal Soma, no se quina obsessió té aquesta persona amb l'euríbor...

Santa Sofia
Sense dubte, un dels edificis més impressionants de l'antiguitat. Alçades inabastables, proporcions perfectes que suren dins l'àmbit d'allò que era impossible. Tot per lloar Déu, celebrar el triomf del cristianisme en les runes de l'imperi Romà. Aquesta evolució, que justament es visqué a Constantinopolis, mereix ser analitzada, potser més endavant, per comprendre el paper de les religions monoteistes en la justificació dels abismes socials. El meu amic Ularel hi tindria molt a dir. Finalment, el símbol acabà caient en mans d'infidels, els quals, mostrant més sentit comú del que demostren sovint els cristians, decidí preservar el magnífic edifici. Hui un parc temàtic per a turistes europeus.

El Gran Bazar
A Istambul, tot es pot comprar, un univers de colors s'amaga en un recinte que és un laberint.


Istambul

Milara's Hats
Una mostra del glamour del Xavi, sempre hi havia un barret per a l'ocasió...

Street Art a Istambul.

Com ja us anunciava, ara que estic a Mallorca, començaré a penjar imatges del meu viatge.
En concret, açò és un mural que vaig tindre l'oportunitat de pintar en Istambul, en el marc incomparable de l'entrada del palau de Topkapi. La història fou prou peculiar. Un pintor, el qual té l'estudi al centre, baixant de Santa Sofia, em va proposar pintar la paret exterior del seu estudi. Anàvem a viatjar aquella nit a Pèrgam, així que li vaig anunciar que no podia fer-lo. Aquella nit, quan anàvem a l'estació d'autobusos, el taxi va xocar de front contra un altre cotxe, conduït per un policia borratxo, i entre hospital, comissaria i altres, ens haguérem de quedar a Istambul.

Així que al dia següent em vaig presentar a l'estudi, disposat a dur a terme allò que el destí m'havia imposat.



Així, durant una vesprada i un matí, vaig esdevindre una atracció més per als turistes i els autòctons dins aquesta ciutat mil·lenària.

Turquia.

Companyes, companys, no és que m'haja oblidat dels blocs. Ja fa uns 10 dies que estıc en Turquia. Tinc dificultats amb els teclats turcs, amb el seu propi sistema de grafies. El que em dificulta molt l'escriptura. Potser per pudor literari ( no m'agrada fer més faltes de les habituals , no m'he decıdıt a escrıure més que en el meu quadern que sempre duc amb mi. Promet que en quant torne, treuré el suc d'aquest vıatge complex,ric' i apassionant, durant el qual he xafat Asıa per prımera vegada.
Només un xicotet resum, tot just un esboç dels punts més espectaculars del vıatge.
Estambul, ciutat meravellosa, vibrant, vıtal.
Les riqueses dels Sultans a Topkapı. Increibles, obscenes.
Accident en Taxı en Estambul. Carro destruit. Xoc frontal amb un vehicle suicida conduit per un policia borratxo. Peripecies Kafkianes a comisaria.
Mural pintat al carrer en Estambul. Experiencia autntica amb personatges espontanis inclosos. Esdevınc una atraccıó turístıca més a la cıutat mılenarıa.
Converses profundes amb asıatıcs. Iranıans, pakıstanesos, kurds, turcs...
La bellesa de Capadocia.
Trobada amb amıcs d'adolescencıa en un context dıferent.
Fotos, llibres, pensaments, escrits, Hıstoria i histories.

Diari de Cales
Aquesta setmana passada, vaig tindre visita. Aurora i el seu company Jose, es deixaren caure per l'illa per segona vegada, i la veritat, no hem parat.


Apart d'explorar la vida nocturna de l'illa, degustant la nostra afició conjunta pel bon rom i la cervesa fresca, traient-li el suc a terrasses i sales d'estiu, recorrent els carrers laberíntics de l'antiga ciutat de Palma, hem fet unes quantes platges...


El primer dia, dimecres, només arribar ells, buscarem destí en la meravellosa Cala
Varques. Tota l'illa estava nuvolada. Tota? No, hi havia un xicotet reducte de sol que ballava entre núvols a l'altura exacta de la cala. Açò ens permeté nedar i explorar les abundants coves que envolten la platja de sorra finíssima.


El divendres férem un llarg viatge a l'altre extrem de l'illa, a la zona de Pollença. Volíem vore com estava l'entorn de Cala Sant Vicenç, i la veritat és que estava prou urbanitzat, farcit d'alemanys, socorristes, restaurants etc.
Tornarem a agafar el cotxe i ens dirigírem a la platja de Formentor. Un entorn meravellós de pinar i devesa que retalla una platja increïble, encastada en la badia de Pollença, en el fil de la navalla de la Tramuntana. Estava un poc plena, però al'anar caient s'horabaixa s'anà buidant i férem uns banys molt bons.



Per últim el diumenge anàrem a Es Trenc ( again ), la platja, com era previsible, estava molt plena, però com és tan llarga, després de caminar un poc, trobarem l'espai necessari. L'aigua estava impecable, com sempre. Unes cerveses en s'Embat, gaudint d'un concert de La Vereda, arrodoniren la vetllada.

Hip Hop

El moviment, genuí, sortit dels carrers dels guettos de Babylon. El Rap fou només la punta de l'iceberg d'una corrent que sacsejava les consciències de la població negra. Els pàries pogueren somiar amb ser deus gràcies al Graffitty, el Break, i l'skratch. El Hip Hop era la comunicació del carrer, la poesia directa, el ritme que es bategava a la ciutat. Des de New York, fins a donar la volta al món, el hip hop ha donat la manera de criticar contextos d'opressió, ha donat un mètode, que s'ha abordat des de totes les perspectives possibles.
La indústria mainstream veié des del principi el potencial d'aquest moviment i ha volgut desvirtuar-lo amb dòlars, cotxes cars, cava Cristal i mamelles operades. Però el hip hop és molt més que això. És pura explosió de ràbia, és l'orgull de qui no té res material a les mans, només un micro, uns plats, un pot d'esprai...


Public Enemy sintetitza millor que ningú aquest esclat de lletres incendiàries.

Diari de Cales.

Diumenge passat vàrem anar, Laura, jo i el David a Cala Deià. Una cala molt bonica propera a la població homònima de la Tramuntana. La cala té com una platgeta de còdols, que estava prou massificada. Al final de lla platja hi havia una plataforma amb una rampa de baixada de barques, que acabava en la mar. Hi havia unes formacions de roca molt interessants per a bucejar amb les ulleres. De fet, eren necessàries per la presència d'algunes meduses què calia anar esquivant.
Ahir vàrem fer Es Carbó, també amb en David. Aquesta platja és una extensió verge de sorra, a la qual es pot accedir caminant des de la Colònia de Sant Jordi. L'aigua estava completament transparent. La sorra és blanca i molt fina, el que fa multiplicar l'efecte del sol sobre la pell. Per accedir-hi cal caminar durant una mitja hora, ja que tota la devesa interior és propietat de la família March ( potser gràcies a això l'àrea estan sense urbanitzar? ). El caciquisme illenc té aquestes coses, la finca s'estén des d'ací fins el far de Ses Salines. La resta dels mortals, si volem gaudir d'aquesta platja meravellosa, o de la de Es caragol, hem de caminar. Bé, potser això dissuadeix els guiris i les platges paguen molt la pena.

Vídeo Guapo
Un grup francés: Experience. Ací va...
EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)

Tricky
Knowle Best Boy

Està en boca de tothom. Enguany serà l’any de la tornada del so Bristol. Després de l’enorme retorn de Portishead amb el seu Third, disc diferent, inflexió i evolució musical que aborda nous horitzons, ara li toca al torn a Tricky.
Potser una de les figures més representatives d’aquest moviment, que feu d’una bruta i mediocre ciutat anglesa, Bristol, un dels centres de l’avantguarda musical.
Tricky començà a mitjans dels 90 la seua carrera en solitari amb àlbums com Maxinquaye, Pre Millenium tension, o Angels with dirty faces, un so abstracte, fosc, basat en el sampler ( herència del hip hop ), el dub, i els diferents estils de música negra barrejats amb el Pop, Rock, i l’electrònica, per fer un nou estil, que ja havia encetat amb els companys de Massive Attack. Amb ells col·labora en LP’s mítics, com Blue Lines i No Protection. Però en Tricky havia de volar sol, explorar allò que duia dins i regurgitar-lo en forma de cançons. Jo el vaig descobrir fa molts anys amb Juxtapose, estrany experiment hip hop que va parir amb l’ajuda de Dj Muggs, de Cypress Hill, el qual inclús li fa la rèplica en algun tema del disc. A partir d’ací, començà una evolució, cap a sons més clars, es veu que canvià de dieta i es curà de l’estat semidepressiu en el qual estava atrapat. Bé per ell, encara que la seua música mai arribà a ser la mateixa.
En aquest darrer disc, s’apropa, desenterrant el vell so Down tempo amb temes com Past Mistake, Coalition o cross to bear o buscant rasgar les guitarres en C’mon Baby. Hi ha estranys experiments de barreja de ragga en Bacative i Baligaga o amb el punk rock i psicodèlia en Council estate. Com sempre, la veu femenina aporta dolçor a la duresa del conjunt, en aquest cas torna a col·laborar amb na Constanzia Francavila.
En definitiva, un so més rocker i transparent, sense trair als principis de Tricky de sempre: Eclecticisme, atreviment i Dub d’avantguarda barrejat amb guitarres, moltes guitarres emmarcades en una base hip hop. Els seus sons sempre son rics i complexos, crea atmosferes i paisatges sonors plens de textures, els quals es complementen de meravella amb qualsevol activitat creativa, com per exemple senzillament netejar la casa. És un dir...
Per cert, el podeu baixar al link de El Último Vicio que hi ha més baix.

Diari de Cales.

Ara que ja estic més o menys recobrat del meu esquinç de turmell, i que per fi el temps comença a ser el que hauria de ser per aquestes dates, he recomençat la meua afició a la mar recorrent de nou les platges de la illa.
Vaig començar el dijous passat amb una zona de Cala Blava, al sud de l'illa. Hi havia un conjunt de cales amb roca i algues, però com era un poc tard m'hi vaig haver de conformar amb açò. Encata anava un poc coix, i l'accés se'm feu un poc difícil. De tota manera, com anava amb un mono d'aigua considerable, em vaig banyar tot seguit. Vaig estar avcabant el llibre que m'estic llegint Aprendiendo de las drogas, d' Antonio Escohotado. Així vaig passar molt bona estona, sense que la platja siga realment recomanable.
S'horabaixa següent, després d'un dinar amb uns companys de feina, em vaig dirigir cap a la platja de Ses Covetes, en Es Trenc. La llarga extensió de sorra blanca retallava una aigua quieta de color turquesa.
Vaig estar nedant una estona, amb les ulleres posades, em trobava com si fos en una atmosfera plana, els rajos de sol es filtraven baix de l'aigua al capvespre, descobrint un univers de partícules subaquàtiques. Cobria molt poc, em vaig endinsar nedant només amb els braços per raons òbvies. Després vaig estar dibuixant, amb la música de l'ipod sonant. Una barreja de The Cure, Massive Attack, Antònia Font, The Clash etc. L'experiència es veié complementada amb un cigarret perfumat amb haixís.

The Ramones

La versió de l'altre costat de l'Atlàntic. Els grandíssims germans Ramone, johnny, dee dee, joey, tommy i altres, revolucionaren la música amb el seu estil amfetamínic. Garage, surf, punkrock, les seues arestes són afilades i han tingut una influència enorme en la música contemporània. Cançons enormes, i una vida al límit, esperit punk de Nova Iork. Ací els podeu vore en una pel·lícula casposa que feren:

The Clash

Senzillament, una de les millors bandes de rock de la història, la millor de punk, encara que el seu so sobrepassarà aquesta etiqueta, esdevenint més una actitud que una línia musical. Magnífiques cançons, que lluny d'haver perdut força amb el temps, es carreguen dia a dia de nous matisos. Les seues lletres combatives, intel·ligents, sinceres, plenes de significat polític, han traspassat diferents generacions. Pioners en el mestissatge amb la música negra, iniciaren un camí que marcaria la història de la música fins els nostres dies. Les seues melodies carreguen les bateries per lluitar.



I açò és només una mostra del seu enorme llegat musical...

Pascal Comelade + Enric Cassasses.
Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat.
En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.
Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-)
Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.

ELS CLÀSSICS.
Així vull començar una selecció musical, prenyada de nostàlgia, potser, per aquelles bandes de música popular contemporània que m'han marcat.
Instruccions d'ús: Cada quinzena ( aprox. ) aniré tractant un estil que pel que siga, ens marcà i que podríem anomenar, la meua cassetera pirata. Ara que vivim immersos en l'època de l'MP3, i en la qual inclús el consumisme ha arribat a la pirateria, volia fer un exercici de sel·lecció, a quilòmetres llum de l'esperit COOL que hui en dia esclavitza la modernitat.
I dins d'aquest esperit, he elegit per començar el PUNK. El primer, espontani, genial, enganxós, punk. Perquè per a mi simbolitza aquest anti cool, brut, casolà i valent que marcà una generació, i que ha acabat degenerant, hui en dia, en una caricatura de si mateix. El punk d'avui, fa pudor, i a més ja no provoca ningú, ja no és escandalós, ni mou res, no suposa cap amenaça. Per a mi, els Sex Pistols representen aquest esperit de la contracultura, que en determinats moments, feu por al sistema, encara que de manera caòtica i desorganitzada . Ací us deixe aquesta explosió dels Rotten, Steve Jones... Encara no hi era aquesta caricatura anomenada Sid Vicious, performer ionqui, que omplia l'escenari, però mai aprengué a atocar el baix. Potser això era el que menys importava. Bon Apetit!

Resultat.

El Procés

No, no parle de la mítica novel·la de Franz Kafka ( per cert, darrerament trobe moltes semblances amb la meua història ), sinò d'un mural que vaig començar l'altre dia. No està acabat, però es pot vore de que va.
Uns companys de la SEPC secundària em demanaren que els pintés un graffitty sobre el tema de la llengua.
Ací va...

Pluja sense fi.
Fa un mes que plou, a l'illa. Cada setmana comença plovent, i quan arriba el cap de setmana, torna a ploure. Ja està bé. Sé que no és molt políticament correcte, però n'estic fins als collons! Sobretot perquè tinc goteres, el sostre filtra humitats, i en fi, això em fa estar inquiet, quan plou.
Em recorda el passatge de Cien años de soledad, magnífic llibre que vaig llegir ara fa mil anys, en el qual, no para de ploure durant mesos, un diluvi bíblic. La pluja acaba esborrant la memòria dels habitants de Macondo. Ens passarà el mateix, a nosaltres, modestos pobladors de Sa Roqueta? I si açò passés, seria bo o dolent?
No seria una manera de recomençar, de renàixer, en aquesta primavera que encara no s'ha manifestat? Encara se'ns deu la primavera. Tard o d'hora la cobrarem, o bé l'acabarem furtant en altres latituds.