MarcPeris

El triomf de la banalitat.


Estem en una època superficial. Es fa cada dia més difícil trobar espurnes d’intel·ligència, creativitat, emoció, al nostre voltant. Les persones ens centrem més en l’anècdota, i menys en les reflexions que aquesta pot suscitar. En l’eterna dicotomia entre superfície i interior, continent i contingut, o forma i substància, hi ha un desequilibri brutal, fins el punt que un dels elements acaba per oblidar-se. Aquesta és la gran pregunta que em faig sovint, realment la gent no té vida interior, o està aquesta tan oblidada, profundament amagada, que ja no pot eixir a la llum? Ho note al meu voltant, es pot copsar mirant aquest espill deformant que és la televisió, es pot percebre a les converses al treball, als bars, esperant l’autobús... Occident es refugia contra la bogeria i les catàstrofes amb l’oblit superficial. En canvi, els immigrants, malgrat que la seua obsessió és assimilar-se a aquesta societat nostra, encara conserven la reflexió sobre la vida, les seues paradoxes i extranys significats, que l’apropen perillosament a l’absurd. A la resta del món també es parla de la fortuna, de la mort, dels somnis, del més enllà, del que està bé i està malament, amb les persones properes, o amb qui es troben pel carrer... També els xiquets i els bojos tenen aquest sentit profund de la vida. Aquesta profunditat ve de relativitzar allò seriós, d’exterioritzar les pors i alegries, i de denunciar les incoherències del món dels adults. Si, el Món dels adults. La nostra maduresa significa açò, aquest ridícul desig per controlar-ho tot, la seguretat... Quan en aquest joc, realment, no hi ha garanties. Aquesta és la contradicció de la qual riuen xiquets i xiquetes. Açò és el que no volem vore, del que fugim amb les nostres amables converses entorn la banalitat. No volem parlar de les nostres pors, perquè no volem fer-les visibles front els demés i front nosaltres mateixes. Temem mostrar els nostres sentiments, perquè pensem que així ens fem vulnerables, amaguem les nostres idees perquè ens incomoda diferir dels demés i haver de defensar-les. Avui en dia no està de moda tenir idees. Es poden tenir opinions, però idees... D’aquesta manera, el nostre interior es va plenant de tot allò que no ens atrevim a confesar-nos ni a compartir amb els demés. Es va omplint fins que vessa. I aleshores ens envaeix la por, els sentiments es fan incontrolables, i les idees esdevenen obsessions. La vida en les grans ciutats convida a aquesta superficialitat. Individus aïllats, bombardejant-se mutuament amb frases buides, extretes de la televisió, opinions prefabricades, tòpics, anècdotes, estereotipus, sense mullar-se en res. Parlar és molt més senzill que tot això, compartir les preocupacions, pensaments, reflexions, idees, projectes, ambicions, i de tant en tant també qüestions banals, per suposat.