MarcPeris

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.