MarcPeris

DF I. El Metro.

La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.