II El blog amb identitat secreta.
Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.
Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.
