Llibres.
M'he passejat aquesta vesprada, després d'anar a votar ( per a una vegada que podem... ) per la fira del llibre de Palma. Situada com d'habitud en el passeig Des Born, la llum d'horabaixa de diumenge suposava un atractiu irresistible, que m'ha fet deixar els apunts d'Àrab ( la setmana que ve tinc l'examen final de l'escola Oficial, cinqué curs, ufff! ) i anar a buscar aliment pel cervell. Me n'he anat amb 60 euros i he pogut aplegar un bon grapat de llibres ( gràcies a ofertes i descomptes múltiples ). No he pogut endur-me tot allò que m'hagués agradat ( entre altres coses buscava quelcom d'Irvine Welsh en català, Tòquio Blues, d'en Murakami i el tercer tom de Memoria del Fuego, de Galeano ).
Finalment m'he pillat El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, El fútbol a sol y sombra de Galeano ( per a recrear-me pensant en l'espectacular temporada del Barça ), un Dietari Inèdit, de Joan Fuster ( escrit a mà, amb el gest i les idees del mestre ), 2666 d'en Bolaño, i un llibre Cube Book de fotografia de Cultures.
Una bona tria que començaré a digerir immediatament, acabe d'acabar-me els contes filosòfics de Voltaire, que vaig treure de biblioteca del meu institut, i em volia proveir per a aquest estiu que comença.
Bon profit!

Insecticida mental
Després de dinar, la programació de les televisions fan ganes d'emigrar ( el que no se ben bé és on ).
La primera: Amar en tiempos revueltos. No l'he seguida, i estic fins al nassos de culebrons, per molt que estiguen ambientats en la posguerra.
La segona: Los documentales de la 2. De vegades el veig per a dormir plàcidament la migdiada. Però hi ha quelcom que m'indigna, la punyetera mania de personificar als animals, per provocar la emocions familiars del tipus Walt Disney. A més, l'afà de protagonisme dels naturalistes, els quals ens convenceran del perill que corren, narrat en 1a persona, i com de dura és la seua vida en la selva, doncs companys, crec que ningú us n'obliga... Tant de bo serviren d'àpat a un grup de lleons, així experimentarien la vertadera comunió amb la natura. Odie també el costum de posar-li noms als animals, que potser han deduït pels seus sons guturals que aquestes bestioles desitjaven ésser batejades? ( Escolte esgarrifat l'expressió, el joven Jim extranya a su madre, no serà que el joven Jim té fam? ). A més gaudeixen de dualitzar la vida salvatge, convertint el savi i lògic món natural en un vergonyós pastixe de valors judeocristians. La víctima sempre és la pobre criatura que vol escapar de les urpes del depredador. Que cruel és la vida en la sabana... Per acabar, tot és una gran mentida, els cabrons fan un refregit d'imatges d'animals diversos per construir la narració, i preparen les escenes soltant bestioles per a que altres les devoren davant les càmeres, mentre una emotiva veu en off solta expressions com: la vida en la natura és dura, la crueltat de l'assassí, la mare busca la seua criatura desesperada, la seua mirada expressa la por, pena, enveja, amor, en fi, expressions ben humanes...
Continuarà.

Un pensament.
Vicis inconfessables II.
Ho reconec, pel que fa als banys, sóc un poc especial...
Quan vaig de viatge, és el primer factor que m'intriga, i he anat descobrint una sèrie de condicions indispensables per no patir una espècie d'estrenyiment forçat. No totes les cultures comparteixen els nostres estàndars d'higiene personal, i no em prengueu malament, malgrat el risc de paréixer etno-cèntric, he establert una jerarquia en les civilitzacions que m'ha permés, de manera absurda i arbitrària, aplicar tòpics, sempre fonamentats en un impecable empirisme.
Davant tot, he de dir que em considere molt multiculti, progre i sostenible.
Premissa número 1.
Qualsevol civilització que no conega el videt ( desconec el terme correcte en català, però ja ens entenem...), no em pareix digna d'aquesta consideració.
Dit açò, ací va el meu rànking que situe en ordre decreixent per a donar-li més emoció.


4. Els vàters marroquins. Aclarisc, un forat en el terra no entra dins del que jo considere vàter. No tinc res contra la posició per se, però les reduïdes dimensions del forat fan que qualsevol magrebí pogués entrar a l'NBA si aquest esport es jugués amb l'anus. A més, després ens trobem amb un trist poal com a postre. I a fer equilibris!
3. Els banys de cantina mexicana. Que no els banys de les cases dels meus amics i amigues d'allà ( encara que no solen tindre videt).
De la meua primera època a Mèxic, recorde amb certa nostàlgia els banys amb consignes escrites com -Prohibido escupir en el suelo_ o - No se permite la entrada de uniformados en esta cantina-. A més, vaig estar en el FBI ( Famoso Bar Incendio ) de Guanajuato, que tenia un urinari literalment al costat de la barra, podent recolzar còmodament la birra mentre que et subjectaves la polla. No obstant, malgrat aquest passat romàntic de costra bohemi, i malgrat que no fa massa vaig repetir aquest ritual a l'FBI, no em vaig atrevir a entrar a l'excusado pròpiament dit. Segur que no hagués superat aquesta visió.
2.Els banys catalans. Anomenats tradicionalment Can Felip, pels nobles sentiments que desperten en nosaltres els Borbons. Normalment, presenten videt ( encara que molts en la nostra terra no han descobert les bondats d'aquest moble domèstic...
Queden descartats d'antuvi algunes excepcions: El vàter del Clandestino ( Palma ), l'àntic vàter del Revòlver ( València, litres de potats en la pica, forats en la porta, cua de desaprensius per esnifar espit, no diré noms.)... El vàter de casa d'un amic meu, de cuyo nombre no quiero acordarme.. Dins aquesta categoria inclouríem: Els vàters de l'antic Kasal Popular, el vàter de l'antic Forn ( El Carme ).
1. And the winner is: Els vàters turcs. Aquesta refinada cultura mediterrània, diguen el que diguen alguns, és l'única que s'ha atrevit audaçment a matxambrar el concepte videt amb el vàter, integrant una perfecta simbiosi d'impecable higiene. Xapò!
PD. Queda descartada qualsevol inclusió en aquest rànquing de letrines i altres instruments de tortura campestre, recorde la imatge inquietant d'un trunyo descansant solemnement a escassos centímetres del forat, pel que es veu, el creador no anava gaire dotat amb les qualitats necessàries per viatjar a Marroc.
El fet d'anar de ventre al camp, és per mi senzillament un acte propi de bèsties, ja no esmentaré l'opinió que em mereix el fet de torcar-se amb una fulla, pedra o similars.
Ah, i per acabar dir que l'ús de paper de vàter és extremadament nociu.

Diari de cales I

La mar.

Recorde una seqüència de Lawrence d'Aràbia en la qual li preguntaven per què li atreia tant el desert. En Lawrence contestava, lacònicament: Perquè està net.
A mi amb la mar em passa el mateix. La mar és promesa de viatge, de distància, de fugida. La mar ens diu que hi ha altres horitzons, que hi ha quelcom més enllà de nosaltres mateixos. La mar és quelcom pur, salvatge, que ens allunya del soroll de la rutina, de la màquina. La solitud més absoluta, per perdre's, per surar, per volar.
Cala Deià, en la serra de Tramuntana. Deià és un dels pobles més bonics del món, malgrat ser un parc temàtic per a guiris.

El Delta, primera capbussada digna de l'any. Lectura a s'horabaixa, sol·litud...

A cala Màrmols,amb la Laura, collint espàrrecs i explorant els lligams. Amor vora l'abisme dels penyassegats. Aquesta és una cala secreta on s'arriba després d'hora i mitja d'excursió. Pagava la pena.

I aquesta, més antiga, des del Cap de Formentor.

Un pensament.
El cristianisme fou una doctrina obscurantista, que no prengué forma fins que esdevingué una eina importantíssima del sistema, és a dir, esdevingué la religió oficial de l'Imperi Romà. De fet, tot allò que coneixem de la seua doctrina, fou configurat, retallat i manipulat per garantir un sistema de poder, una estructura. En Pau, aconseguí posar els fonaments d'una organització mafiosa que arriba fins els nostres dies. Ni tan sols podem conéixer la vertadera doctrina de Jesús, ja que aquesta ens ha arribat filtrada. De tota manera,si és que aquest existí, allò que ens ha arribat de les seues màximes, a través d'evangelis sovint contradictoris, pareixia que estava dissenyat per satisfer les inquietuds del poder, i acabar substituint-lo mitjançant un sistema moral útil: conformisme, borreguisme, i por.
Si no hagués estat per aquest poder, que assentà els fonaments de l'església actual, aquesta no hagués arribat a ser el que ha estat. No en va, l'adveniment del cristianisme com a doctrina orgànica, està lligada a la decadència de l'imperi Romà. I no en va, l'església cristiana ocupà el lloc central d'aquest imperi, la metròpoli romana.
A partir d'aquest moment, els conceptes del pecat i la culpa, base de la moral judeo-cristiana contaminen totes les esferes del coneixement, condemnant-lo i perseguint-lo. Desapareix la medicina, doctrina que Tàcit digué fins les més elevades quotes de l'antiguitat, la ciència s'etiqueta com a bruixeria, i el gaudi sexual, així com els altres plaers són considerats també pecaminosos. El coneixement esdevé un enemic, la ciència, la literatura, la història, l'art...
Però la reflexió que em faig és: Si no hagués estat per aquests segles d'endarreriment, tenebres i inquisició, hui en dia quedaria alguna cosa del planeta?
S'hauria produït la revolució industrial, en l'any 1000, si no hagués estat per la imposició del cristianisme? Igualment, hi hagués hagut aquesta voracitat pel desenvolupament tècnic, o s'haurien hagut de produir els condicionants històrics ( protestantisme, desenvolupament de les ciutats, aparició de la burgesia... ), per a generar els enormes canvis socials i tècnics, que ens han dut a depredar l'entorn. Tammateix, la política de guerra dels romans, la seua voluntat d'expansió, podrien haver dut a desenvolupar màquines cada vegada més complexes.
On ens trobaríem hui en dia?

Open publication - Free publishing - More mexico

MONSTRUOS DE CARTÓN.

Son como nuestros miedos. Un invasión sutil de sombras distorsionadas, repetidas hasta convertirse en masa amenazante. Los medios agigantan lo que en realidad no son más que hormigas. Más frágiles que nosotros, nuestros miedos no son monstruos, solo figuras recortadas en cartón. Una creación tan humana como lo es nuestro pánico. La construcción del miedo también responde a motivaciones muy humanas. Se subraya la otredad del otro, se nos adscribe a unos parámetros de identificación colectiva. Nosotros en contraposición a ellos, demandamos que alguien defienda nuestro espacio, solo el mismo sistema es capaz de protegernos del enemigo exterior que se infiltra en nuestro mundo, con la única ambición de destruir los pilares de nuestra civilización. El enemigo no es como nosotros, no responde a parámetros racionales, y por tanto debemos abandonarlos en favor de alguien con una mirada más amplia. Aparcar el espíritu crítico y comulgar con el interés general. Realmente, como si se tratase de una invasión de hormigas gigantes. Pero en el fondo son solo monstruos de cartón, sólo juguetes a los ojos de un niño.
En estos momentos de crisis económica, se tiende una cortina de humo para ocultar lo verdaderamente importante: que los ricos son cada vez más ricos, y los pobres son cada vez más pobres. Esta cortina de humo supone una nueva guerra fría, pero con un enemigo, si cabe más indeterminado. El enemigo es el extraño, el diferente, el extranjero. Aquel vecino de acento peculiar que, nos cuentan, podría ser un peligroso terrorista. La psicosis nos lleva al odio o la indiferencia con una velocidad pasmosa. Nadie osará alzar la voz cuando un día desaparezca del mapa, quien sabe, si para ir en un vuelo privado a Guantánamo, o algún sitio peor? Al fin y al cabo, hay demasiados. És como una invasión de insectos gigantes, dispuestos con un celo irracional a atacar nuestro modo de vida. Cuando escasean los recursos, hay que defender-se de las invasiones de desposeídos que intentan asaltar nuestro propio hormiguero. No habrá provisiones para todos, para soportar el frío invierno. O eso es lo que se nos dice, pero hace mucho que nuestro hormiguero rebosa televisiones de plasma, ordenadores, comida que hay que tirar, i montañas y más montañas de basura que les echamos encima a nuestros vecinos. Esa es la verdadera base del sistema. Para eso hace falta el miedo.
Por eso hay que amplificar la sombra del terror, para ocultar nuestro propio terror, que se extiende de norte a sur del planeta. Al fin y al cabo, estamos bien como estamos, o no?
Pero si todo va bien, porque desconfiamos de nuestros vecinos? Porqué pensamos que los otros nos quieren hacer daño? No se esconde en este miedo nuestro reconocimiento de la responsabilidad que tenemos en su pobreza? No se esconde la mala conciencia en la base de nuestro odio?
Al fin y al cabo, solo se trata de hormigas, como nosotros. Con su rutina de hormigas, con sus alegrías y sus miserias, y la lucha cotidiana por sobrevivir. No se trata de monstruos inhumanos, sólo nuestros miedos son monstruos de cartón.
El meu projecte pareix més d'actualitat que mai, després de la paranoia de la influenza a Mèxic.

Un pensament.

Els diners són el motor del món. El sexe n'és el combustible.