Intel·ligència Artificial
Un vídeo de filosofia pura. Ni Kant, ni Plató, ni Nietzsche s'endinsaren en els misteris de l'ànima humana com aquest aforisme desaforat.

Guanajuato
No ha canviat tant, en deu anys. Potser és encara més parc temàtic del que ho era abans, hi ha més tunos ( encara que no ho cregau, si, hi ha tunos ), però la ciutat és bàsicament un centre d'estudiants i govern de l'estat.
Fet apart suosa el meu retorn a aquest indret on vaig viure fa tant de temps. Certa nostàlgia ha estat inevitable. Queda alguna gent que vaig coneixer, altres viuen fora, i uns quants han mort en circumstàncies diverses.

DF I. El Metro.

La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.

Des de Mèxic.

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera estada amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns me'ls he anat trobant pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al Df m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

L'Art Seqüencial.
La meua amiga Aurora, escriu al seu bloc que fa poc s'ha iniciat en l'univers del còmic. M'alegra escoltar aquesta notícia, i me n'adone que he escrit poc en aquest espai sobre una de les meues grans passions des que era un xiquet. No en va vaig començar a fullejar còmics des d'abans de saber llegir. Mirava els dibuixos i imaginava què feien i deien els personatges.
La meua col·lecció de còmics, estesa entre Mallorca, València i El Vedat, em permet fer un recorregut vital pel meu passat. M'hi podria passar anys llegint còmics ( a l'igual que llibres, però els considere encara millors perquè un bon còmic conjuga el millor de la literatura, el dibuix i el cinema...), de fet, la meua economia sempre ha tingut en ells un forat negre, que no obstant ha omplert moltes i moltes vesprades de joia i entreteniment.
Per això, per a l'Aurora, i per a totes aquelles persones que comenceu en açò, vull citar-ne alguns que m'han marcat especialment, per la seua qualitat o pel meu moment vital. Segurament, no hi son tots els que són, però bé havia de fer una tria.

Corto Maltés, La balada de la mar salada. Hugo Pratt. Per a mi, potser el millor comic què he llegit. Conjuga tot el que m'agrada en una història, personatges outsiders amb un rerefons enorme, paradisos ben reals, lirisme, el punt de vista del sauvage, és la gènesi d'un personatge, en Corto Maltés, enorme, i uns secundaris a la seua alçada. Rasputín, el monjo... .
Continuen la saga altres joies com La Casa Daurada de Samarcanda, meravellosa nova aventura per la cruïlla entre el Mar negre, Caucàs, Afganistán etc. en busca, com sempre, d'un tresor. Totes les històries d'Hugo Pratt em pareixen genials, un home intel·ligent, excel·lent dibuixant, d'una gràfica potent, que ha visqué almenys tant com els seus personatges.


El Incal. Jorodowski i Moebius. Situat en un futur lisèrgic, planteja una història eclèctica que aplica intrigues polítiques, misticisme oriental, americà, filosofia Nietzschiana, i una trepidant acció que ens duu per els indrets de la imaginació d'aquests dos genis en acció. Una saga en la que segur s'inspiraren molts cineastes posteriors. L'atmosfera encara hui en dia resulta plenament actual, tot i que és una obra dels inicis dels 80. L'Art de Moebius a tota màquina.

La casta de los metabarones. Jorodowski i Juan Giménez. Basada en l'univers de l'Incal, una obra mestra amb reminiscències mitològiques. L'èpica esdevé enorme gràcies al dibuix d'en Giménez.

Akira de Katsuhiro Otomo. En un futur apocalíptic, en Neo Tòquio, es creuaran els camins d'adolescents inadaptats, activistes polítics, exèrcit, projectes militars que empren mutants amb poders psíquics, motards futuristes... Acció trepidant que enganxa des de la primera pàgina.

Nausicaä de Hayao Miyazaki. El geni fila una bella història de ciència ficció amb un contingut ètic i moral profund com a metàfora de les misèries i heroïcitats del gènere humà. El rerefons mediambiental està de plena actualitat. Per a mi, el més gran autor viu, també director d'animació responsable de la princesa Mononoke, el Viatge de Chihiro, Heidi, Porco Rosso...

Els Freak Brothers, d'en Gilbert Shelton. Qualsevol de les històries d'aquests hippies és una hilarant mostra de contracultura. L'ús de substàncies psicoactives derivarà sempre en les més estrambòtiques situacions dels tres companys. En els seus llibres es retrata d'una manera mordaç una època què, atès el conservadurisme actual, pareix una aventura emocionant. Crítica frontal a la societat nord americana. Fa poc l'autor estigué en Palma, i vaig tindre la sort què em signés els meus còmics dels freak Brothers. Un crack amb qui vaig poder parlar breument, i escoltar el seu bagatge apasionant.

El gat Fritz. Robert Crumb. Crumb àcid, fetitxista consumat, i intel·ligent cronista del mateix univers dels freak brothers, però des d'una perspectiva més sensual ( o obsesa ) i pesimista del món i la humanitat.

V de Vendetta. Alan Moore i David Lloyd. Típic exemple d'un còmic que brilla, sobretot pel seu guió. Millor que la pel·lícula.

Peter Pank. Max. Una paròdia del famós personatge en clau de tribus urbanes dels 80. Amb les revistes El Víbora, Cairo i Makoki s'escriu l'època daurada del Còmic a l'Estat Espanyol. Encara conserva tot l'encant.

X Men de Roy Thomas i Neal Adams. El concepte molt ben trobat d'adolescents que lluiten per millorar un món que els odia, podria servir d'analogia per aquells que hem tastat la militància política. Grans moments en una saga antiga que ha estat duta recentment al cine sense massa qualitat. Chris Claremont com a guionista i John Byrne com a dibuixant també aportaren molt a aquesta sèrie de l'univers Marvel.

Bé, fins ací una tria. Però hi ha molts més que pel que siga, no he anomenat ací, però que són una mostra d'aquest mitjà oblidat i tan potent com el còmic. Per citar-ne algun més:
Spirit de Will Eisner, Tintín d'Hergè, Astèrix, Batman, , Persèpolis de Marjane Satrapi, Elektra Assassin, Daredevil: Born again, Hard Boiled, Gime me Liberty, i Sin City d'en Frank Miller, Vagabond d'Inoue, Gon de Tanaka, Astro Boy, Adolph, d'Osamu Tezuka, Torpedo d'Abulí i Bernet, Watchmen d'Alan Moore.
En fi, quins són els còmics que us han marcat? Si en teniu, estaria bé que els compartíreu, com jo he fet. Una abraçada.

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.

La història del Hip Hop 2
Els Beastie Boys, els primers blancs en una escena nascuda en els guettos negres. Aportaren un bagatge de Punk Rock i una visió irònica i desenfadada, plena de mala llet, de la societat. Grans clàssics.

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

Estic pensant rescatar el meu fotolog, atès al nombre d'imatges que em trobe darrerament. Ací hi ha una altra del tal Soma, no se quina obsessió té aquesta persona amb l'euríbor...

Santa Sofia
Sense dubte, un dels edificis més impressionants de l'antiguitat. Alçades inabastables, proporcions perfectes que suren dins l'àmbit d'allò que era impossible. Tot per lloar Déu, celebrar el triomf del cristianisme en les runes de l'imperi Romà. Aquesta evolució, que justament es visqué a Constantinopolis, mereix ser analitzada, potser més endavant, per comprendre el paper de les religions monoteistes en la justificació dels abismes socials. El meu amic Ularel hi tindria molt a dir. Finalment, el símbol acabà caient en mans d'infidels, els quals, mostrant més sentit comú del que demostren sovint els cristians, decidí preservar el magnífic edifici. Hui un parc temàtic per a turistes europeus.

El Gran Bazar
A Istambul, tot es pot comprar, un univers de colors s'amaga en un recinte que és un laberint.


Istambul

Milara's Hats
Una mostra del glamour del Xavi, sempre hi havia un barret per a l'ocasió...

Street Art a Istambul.

Com ja us anunciava, ara que estic a Mallorca, començaré a penjar imatges del meu viatge.
En concret, açò és un mural que vaig tindre l'oportunitat de pintar en Istambul, en el marc incomparable de l'entrada del palau de Topkapi. La història fou prou peculiar. Un pintor, el qual té l'estudi al centre, baixant de Santa Sofia, em va proposar pintar la paret exterior del seu estudi. Anàvem a viatjar aquella nit a Pèrgam, així que li vaig anunciar que no podia fer-lo. Aquella nit, quan anàvem a l'estació d'autobusos, el taxi va xocar de front contra un altre cotxe, conduït per un policia borratxo, i entre hospital, comissaria i altres, ens haguérem de quedar a Istambul.

Així que al dia següent em vaig presentar a l'estudi, disposat a dur a terme allò que el destí m'havia imposat.



Així, durant una vesprada i un matí, vaig esdevindre una atracció més per als turistes i els autòctons dins aquesta ciutat mil·lenària.

Turquia.

Companyes, companys, no és que m'haja oblidat dels blocs. Ja fa uns 10 dies que estıc en Turquia. Tinc dificultats amb els teclats turcs, amb el seu propi sistema de grafies. El que em dificulta molt l'escriptura. Potser per pudor literari ( no m'agrada fer més faltes de les habituals , no m'he decıdıt a escrıure més que en el meu quadern que sempre duc amb mi. Promet que en quant torne, treuré el suc d'aquest vıatge complex,ric' i apassionant, durant el qual he xafat Asıa per prımera vegada.
Només un xicotet resum, tot just un esboç dels punts més espectaculars del vıatge.
Estambul, ciutat meravellosa, vibrant, vıtal.
Les riqueses dels Sultans a Topkapı. Increibles, obscenes.
Accident en Taxı en Estambul. Carro destruit. Xoc frontal amb un vehicle suicida conduit per un policia borratxo. Peripecies Kafkianes a comisaria.
Mural pintat al carrer en Estambul. Experiencia autntica amb personatges espontanis inclosos. Esdevınc una atraccıó turístıca més a la cıutat mılenarıa.
Converses profundes amb asıatıcs. Iranıans, pakıstanesos, kurds, turcs...
La bellesa de Capadocia.
Trobada amb amıcs d'adolescencıa en un context dıferent.
Fotos, llibres, pensaments, escrits, Hıstoria i histories.

Diari de Cales
Aquesta setmana passada, vaig tindre visita. Aurora i el seu company Jose, es deixaren caure per l'illa per segona vegada, i la veritat, no hem parat.


Apart d'explorar la vida nocturna de l'illa, degustant la nostra afició conjunta pel bon rom i la cervesa fresca, traient-li el suc a terrasses i sales d'estiu, recorrent els carrers laberíntics de l'antiga ciutat de Palma, hem fet unes quantes platges...


El primer dia, dimecres, només arribar ells, buscarem destí en la meravellosa Cala
Varques. Tota l'illa estava nuvolada. Tota? No, hi havia un xicotet reducte de sol que ballava entre núvols a l'altura exacta de la cala. Açò ens permeté nedar i explorar les abundants coves que envolten la platja de sorra finíssima.


El divendres férem un llarg viatge a l'altre extrem de l'illa, a la zona de Pollença. Volíem vore com estava l'entorn de Cala Sant Vicenç, i la veritat és que estava prou urbanitzat, farcit d'alemanys, socorristes, restaurants etc.
Tornarem a agafar el cotxe i ens dirigírem a la platja de Formentor. Un entorn meravellós de pinar i devesa que retalla una platja increïble, encastada en la badia de Pollença, en el fil de la navalla de la Tramuntana. Estava un poc plena, però al'anar caient s'horabaixa s'anà buidant i férem uns banys molt bons.



Per últim el diumenge anàrem a Es Trenc ( again ), la platja, com era previsible, estava molt plena, però com és tan llarga, després de caminar un poc, trobarem l'espai necessari. L'aigua estava impecable, com sempre. Unes cerveses en s'Embat, gaudint d'un concert de La Vereda, arrodoniren la vetllada.

Hip Hop

El moviment, genuí, sortit dels carrers dels guettos de Babylon. El Rap fou només la punta de l'iceberg d'una corrent que sacsejava les consciències de la població negra. Els pàries pogueren somiar amb ser deus gràcies al Graffitty, el Break, i l'skratch. El Hip Hop era la comunicació del carrer, la poesia directa, el ritme que es bategava a la ciutat. Des de New York, fins a donar la volta al món, el hip hop ha donat la manera de criticar contextos d'opressió, ha donat un mètode, que s'ha abordat des de totes les perspectives possibles.
La indústria mainstream veié des del principi el potencial d'aquest moviment i ha volgut desvirtuar-lo amb dòlars, cotxes cars, cava Cristal i mamelles operades. Però el hip hop és molt més que això. És pura explosió de ràbia, és l'orgull de qui no té res material a les mans, només un micro, uns plats, un pot d'esprai...


Public Enemy sintetitza millor que ningú aquest esclat de lletres incendiàries.

Diari de Cales.

Diumenge passat vàrem anar, Laura, jo i el David a Cala Deià. Una cala molt bonica propera a la població homònima de la Tramuntana. La cala té com una platgeta de còdols, que estava prou massificada. Al final de lla platja hi havia una plataforma amb una rampa de baixada de barques, que acabava en la mar. Hi havia unes formacions de roca molt interessants per a bucejar amb les ulleres. De fet, eren necessàries per la presència d'algunes meduses què calia anar esquivant.
Ahir vàrem fer Es Carbó, també amb en David. Aquesta platja és una extensió verge de sorra, a la qual es pot accedir caminant des de la Colònia de Sant Jordi. L'aigua estava completament transparent. La sorra és blanca i molt fina, el que fa multiplicar l'efecte del sol sobre la pell. Per accedir-hi cal caminar durant una mitja hora, ja que tota la devesa interior és propietat de la família March ( potser gràcies a això l'àrea estan sense urbanitzar? ). El caciquisme illenc té aquestes coses, la finca s'estén des d'ací fins el far de Ses Salines. La resta dels mortals, si volem gaudir d'aquesta platja meravellosa, o de la de Es caragol, hem de caminar. Bé, potser això dissuadeix els guiris i les platges paguen molt la pena.

Vídeo Guapo
Un grup francés: Experience. Ací va...
EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)

Tricky
Knowle Best Boy

Està en boca de tothom. Enguany serà l’any de la tornada del so Bristol. Després de l’enorme retorn de Portishead amb el seu Third, disc diferent, inflexió i evolució musical que aborda nous horitzons, ara li toca al torn a Tricky.
Potser una de les figures més representatives d’aquest moviment, que feu d’una bruta i mediocre ciutat anglesa, Bristol, un dels centres de l’avantguarda musical.
Tricky començà a mitjans dels 90 la seua carrera en solitari amb àlbums com Maxinquaye, Pre Millenium tension, o Angels with dirty faces, un so abstracte, fosc, basat en el sampler ( herència del hip hop ), el dub, i els diferents estils de música negra barrejats amb el Pop, Rock, i l’electrònica, per fer un nou estil, que ja havia encetat amb els companys de Massive Attack. Amb ells col·labora en LP’s mítics, com Blue Lines i No Protection. Però en Tricky havia de volar sol, explorar allò que duia dins i regurgitar-lo en forma de cançons. Jo el vaig descobrir fa molts anys amb Juxtapose, estrany experiment hip hop que va parir amb l’ajuda de Dj Muggs, de Cypress Hill, el qual inclús li fa la rèplica en algun tema del disc. A partir d’ací, començà una evolució, cap a sons més clars, es veu que canvià de dieta i es curà de l’estat semidepressiu en el qual estava atrapat. Bé per ell, encara que la seua música mai arribà a ser la mateixa.
En aquest darrer disc, s’apropa, desenterrant el vell so Down tempo amb temes com Past Mistake, Coalition o cross to bear o buscant rasgar les guitarres en C’mon Baby. Hi ha estranys experiments de barreja de ragga en Bacative i Baligaga o amb el punk rock i psicodèlia en Council estate. Com sempre, la veu femenina aporta dolçor a la duresa del conjunt, en aquest cas torna a col·laborar amb na Constanzia Francavila.
En definitiva, un so més rocker i transparent, sense trair als principis de Tricky de sempre: Eclecticisme, atreviment i Dub d’avantguarda barrejat amb guitarres, moltes guitarres emmarcades en una base hip hop. Els seus sons sempre son rics i complexos, crea atmosferes i paisatges sonors plens de textures, els quals es complementen de meravella amb qualsevol activitat creativa, com per exemple senzillament netejar la casa. És un dir...
Per cert, el podeu baixar al link de El Último Vicio que hi ha més baix.

Diari de Cales.

Ara que ja estic més o menys recobrat del meu esquinç de turmell, i que per fi el temps comença a ser el que hauria de ser per aquestes dates, he recomençat la meua afició a la mar recorrent de nou les platges de la illa.
Vaig començar el dijous passat amb una zona de Cala Blava, al sud de l'illa. Hi havia un conjunt de cales amb roca i algues, però com era un poc tard m'hi vaig haver de conformar amb açò. Encata anava un poc coix, i l'accés se'm feu un poc difícil. De tota manera, com anava amb un mono d'aigua considerable, em vaig banyar tot seguit. Vaig estar avcabant el llibre que m'estic llegint Aprendiendo de las drogas, d' Antonio Escohotado. Així vaig passar molt bona estona, sense que la platja siga realment recomanable.
S'horabaixa següent, després d'un dinar amb uns companys de feina, em vaig dirigir cap a la platja de Ses Covetes, en Es Trenc. La llarga extensió de sorra blanca retallava una aigua quieta de color turquesa.
Vaig estar nedant una estona, amb les ulleres posades, em trobava com si fos en una atmosfera plana, els rajos de sol es filtraven baix de l'aigua al capvespre, descobrint un univers de partícules subaquàtiques. Cobria molt poc, em vaig endinsar nedant només amb els braços per raons òbvies. Després vaig estar dibuixant, amb la música de l'ipod sonant. Una barreja de The Cure, Massive Attack, Antònia Font, The Clash etc. L'experiència es veié complementada amb un cigarret perfumat amb haixís.