Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!
5 comentaris:
Fer-nos majors...
I a mi que no m'importaria compartir les calçotades amb tota la descendència donant pel sac al voltant...
El problema no és la descendència, sinó la forma d'educar-la.
El que em rebenta és el professionalisme en la paternitat. Els canvis que la gent assumeix, per criteris del que creuen ha de ser la maduresa. El problema és la manca d'imaginació en l'educació. Tinc amics als quals els passa, i d'altres que no, però crec que és la tònica que imposa la societat. La tirania d'educar un consumidor per acabar sent-ho ú mateix.
Gran reflexió, Marc.
MArc tranqui! A valència sempre et quedarà un petit grup que no accepta la seua edat: el fum, el vodka, el ball i cada cop més la resaca -ja no tenim 20 anys- superen el suposat "rellotge biològic". Una llàstima, pq perpetuar una espècie en perill d'extinció com és el valencià, d'esquerres i catalanista hauria de ser més important que satisfer l'espècie que competix pel mateix nínxol ecològic: el valencià, festero i cultivador de marihuana al balcó.
un bes!
Ja, la veritat és que la gentola de l'Opus no paren de procrear com a rates. Però, la nostra no serà una batalla , crec, demogràfica, com la dels palestins o els irlandesos. Serà una lluita des de les idees, front a una generació lobotomitzada pel sistema. Les nostres armes seran creatives, no ncessàriament en forma d'espermatozous...
Publica un comentari a l'entrada