La societat de l'espectacle I
Un dels seus símptomes, que mai he acabat de comprendre. crec que és un símbol obscur que ens explica per què acabarem amb aquest planeta, i la degeneració que guia el pensament ( o la manca d'ell ) humà.
Un calfred em va recórrer el cos, la primera vegada que vaig assistir al fenomen. Era conscient que em trobava davant una metàfora molt ben ordida, d'un significat que havia de pair i descifrar. Em trobava en l'illa de Formentera, el cap de Barberia com a escenari perfecte per fumar-me un canut. Com sempre, els primers a introduir-lo ( el costum, dic ) entre nosaltres eren uns guiris. Spaguetos de Milano. No hase falta decirr nada más.
En efecte, em referisc a l'aberrant costum importada ( o no ) d'aplaudir quan el sol es pon.
Les persones hem arribat a uns límits insospitats. Aplaudir davant el capvespre. Però és que potser ens pensem que el sol cau només per entretindre'ns?
dijous, de març 26, 2009
divendres, de març 20, 2009
II El blog amb identitat secreta.
Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.
Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.
Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.
Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.
dimarts, de març 17, 2009
El Bloc no estava mort, estava de parranda.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.
Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.
Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
