MarcPeris

Brothers and sisters.
Ja comencem a estar de perles per l'illa. Molts projectes, molta cosa per fer, en definitiva, vida intel·ligent, per fi, després d'un hivern diluït en pluja i catàstrofes emocionals ( sol·lucionades, de moment...), crisis i catarsis.
pareix que seguiré escrivint des de l'illa, i pròximament, els meus blocs poden patir mutacions inesperades. Sorpresa!
El fet que més em cou d'estar ja tants anys per ací, evidentment, és perdre'm el dia a dia amb la gent que estime a València.Els amics, però sobretot la meua família: els meus germans, i els meus pares que veuen com ens n'anem, més lluny o més prop, però ens n'anem.
La meua germana Helena i el seu company Hèlios se'n van per motius laborals a Àustria, per a un parell d'anys, a Grasz. Fotre, quin fred! Farem visites, però ens veurem molt menys. La distància, difícil equació entre el temps i l'espai, ha estat molt present en la meua vida. Patisc el fet de fer vertaders malabarismes per trobar-me amb els meus carnales mexicans: Ivan, Cecilia, Marcela Gilberto, i cada vegada que hi vaig deixe més gent en la distància.
Aquestes festes he estat per Valencia, i he fet de tot com sempre, però el que més m'ha agradat és fer-les amb la gent que m'estime.
El meu germà Hèctor m'ha ajudat a pintar aquesta peça de més abaix. També vaig anar a jugar amb ell i els seus col·legues un partidàs de futbet, del qual vaig estar reposant-me durant dies ( serà veritat açò dels anys o què? ). Al camp ens entenem bé, com a la vida, malgrat que ens separen uns anys. Recorde perfectament el dia que va néixer, i com era de nano, la meua germana i jo tota l'estona volíem jugar amb el ninot. Després compartírem habitació molts anys, i això no sempre és fàcil, encara recorde el puto disc de contes que em feia sentir cada nit per dormir. Que si el gato con botas dels collons, que si Hansel i Gretel i la mare que els va parir.
No li ho he dit mai, però sempre he tingut un sentiment de protecció envers ell. al principi l'edat ens separava, però poc a poc hem pegat bacs pels mateixos llocs, hem compartit viatges, experiències, i he intentat aconsellar-lo en ocasions, en altres he volgut callar, tothom s'ha de pegar les mateixes hòsties en la vida, una vegada darrere l'altra, les persones estem condemnades a repetir-nos. Fins l'infinit.
Ara i sempre, quan ens trobem ens xaparem a riure amb qualsevol parida. ho se i és el meu desig. Una abraçada, nano.