Llibres.
M'he passejat aquesta vesprada, després d'anar a votar ( per a una vegada que podem... ) per la fira del llibre de Palma. Situada com d'habitud en el passeig Des Born, la llum d'horabaixa de diumenge suposava un atractiu irresistible, que m'ha fet deixar els apunts d'Àrab ( la setmana que ve tinc l'examen final de l'escola Oficial, cinqué curs, ufff! ) i anar a buscar aliment pel cervell. Me n'he anat amb 60 euros i he pogut aplegar un bon grapat de llibres ( gràcies a ofertes i descomptes múltiples ). No he pogut endur-me tot allò que m'hagués agradat ( entre altres coses buscava quelcom d'Irvine Welsh en català, Tòquio Blues, d'en Murakami i el tercer tom de Memoria del Fuego, de Galeano ).
Finalment m'he pillat El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, El fútbol a sol y sombra de Galeano ( per a recrear-me pensant en l'espectacular temporada del Barça ), un Dietari Inèdit, de Joan Fuster ( escrit a mà, amb el gest i les idees del mestre ), 2666 d'en Bolaño, i un llibre Cube Book de fotografia de Cultures.
Una bona tria que començaré a digerir immediatament, acabe d'acabar-me els contes filosòfics de Voltaire, que vaig treure de biblioteca del meu institut, i em volia proveir per a aquest estiu que comença.
Bon profit!

Insecticida mental
Després de dinar, la programació de les televisions fan ganes d'emigrar ( el que no se ben bé és on ).
La primera: Amar en tiempos revueltos. No l'he seguida, i estic fins al nassos de culebrons, per molt que estiguen ambientats en la posguerra.
La segona: Los documentales de la 2. De vegades el veig per a dormir plàcidament la migdiada. Però hi ha quelcom que m'indigna, la punyetera mania de personificar als animals, per provocar la emocions familiars del tipus Walt Disney. A més, l'afà de protagonisme dels naturalistes, els quals ens convenceran del perill que corren, narrat en 1a persona, i com de dura és la seua vida en la selva, doncs companys, crec que ningú us n'obliga... Tant de bo serviren d'àpat a un grup de lleons, així experimentarien la vertadera comunió amb la natura. Odie també el costum de posar-li noms als animals, que potser han deduït pels seus sons guturals que aquestes bestioles desitjaven ésser batejades? ( Escolte esgarrifat l'expressió, el joven Jim extranya a su madre, no serà que el joven Jim té fam? ). A més gaudeixen de dualitzar la vida salvatge, convertint el savi i lògic món natural en un vergonyós pastixe de valors judeocristians. La víctima sempre és la pobre criatura que vol escapar de les urpes del depredador. Que cruel és la vida en la sabana... Per acabar, tot és una gran mentida, els cabrons fan un refregit d'imatges d'animals diversos per construir la narració, i preparen les escenes soltant bestioles per a que altres les devoren davant les càmeres, mentre una emotiva veu en off solta expressions com: la vida en la natura és dura, la crueltat de l'assassí, la mare busca la seua criatura desesperada, la seua mirada expressa la por, pena, enveja, amor, en fi, expressions ben humanes...
Continuarà.

Un pensament.
Vicis inconfessables II.
Ho reconec, pel que fa als banys, sóc un poc especial...
Quan vaig de viatge, és el primer factor que m'intriga, i he anat descobrint una sèrie de condicions indispensables per no patir una espècie d'estrenyiment forçat. No totes les cultures comparteixen els nostres estàndars d'higiene personal, i no em prengueu malament, malgrat el risc de paréixer etno-cèntric, he establert una jerarquia en les civilitzacions que m'ha permés, de manera absurda i arbitrària, aplicar tòpics, sempre fonamentats en un impecable empirisme.
Davant tot, he de dir que em considere molt multiculti, progre i sostenible.
Premissa número 1.
Qualsevol civilització que no conega el videt ( desconec el terme correcte en català, però ja ens entenem...), no em pareix digna d'aquesta consideració.
Dit açò, ací va el meu rànking que situe en ordre decreixent per a donar-li més emoció.


4. Els vàters marroquins. Aclarisc, un forat en el terra no entra dins del que jo considere vàter. No tinc res contra la posició per se, però les reduïdes dimensions del forat fan que qualsevol magrebí pogués entrar a l'NBA si aquest esport es jugués amb l'anus. A més, després ens trobem amb un trist poal com a postre. I a fer equilibris!
3. Els banys de cantina mexicana. Que no els banys de les cases dels meus amics i amigues d'allà ( encara que no solen tindre videt).
De la meua primera època a Mèxic, recorde amb certa nostàlgia els banys amb consignes escrites com -Prohibido escupir en el suelo_ o - No se permite la entrada de uniformados en esta cantina-. A més, vaig estar en el FBI ( Famoso Bar Incendio ) de Guanajuato, que tenia un urinari literalment al costat de la barra, podent recolzar còmodament la birra mentre que et subjectaves la polla. No obstant, malgrat aquest passat romàntic de costra bohemi, i malgrat que no fa massa vaig repetir aquest ritual a l'FBI, no em vaig atrevir a entrar a l'excusado pròpiament dit. Segur que no hagués superat aquesta visió.
2.Els banys catalans. Anomenats tradicionalment Can Felip, pels nobles sentiments que desperten en nosaltres els Borbons. Normalment, presenten videt ( encara que molts en la nostra terra no han descobert les bondats d'aquest moble domèstic...
Queden descartats d'antuvi algunes excepcions: El vàter del Clandestino ( Palma ), l'àntic vàter del Revòlver ( València, litres de potats en la pica, forats en la porta, cua de desaprensius per esnifar espit, no diré noms.)... El vàter de casa d'un amic meu, de cuyo nombre no quiero acordarme.. Dins aquesta categoria inclouríem: Els vàters de l'antic Kasal Popular, el vàter de l'antic Forn ( El Carme ).
1. And the winner is: Els vàters turcs. Aquesta refinada cultura mediterrània, diguen el que diguen alguns, és l'única que s'ha atrevit audaçment a matxambrar el concepte videt amb el vàter, integrant una perfecta simbiosi d'impecable higiene. Xapò!
PD. Queda descartada qualsevol inclusió en aquest rànquing de letrines i altres instruments de tortura campestre, recorde la imatge inquietant d'un trunyo descansant solemnement a escassos centímetres del forat, pel que es veu, el creador no anava gaire dotat amb les qualitats necessàries per viatjar a Marroc.
El fet d'anar de ventre al camp, és per mi senzillament un acte propi de bèsties, ja no esmentaré l'opinió que em mereix el fet de torcar-se amb una fulla, pedra o similars.
Ah, i per acabar dir que l'ús de paper de vàter és extremadament nociu.

Diari de cales I

La mar.

Recorde una seqüència de Lawrence d'Aràbia en la qual li preguntaven per què li atreia tant el desert. En Lawrence contestava, lacònicament: Perquè està net.
A mi amb la mar em passa el mateix. La mar és promesa de viatge, de distància, de fugida. La mar ens diu que hi ha altres horitzons, que hi ha quelcom més enllà de nosaltres mateixos. La mar és quelcom pur, salvatge, que ens allunya del soroll de la rutina, de la màquina. La solitud més absoluta, per perdre's, per surar, per volar.
Cala Deià, en la serra de Tramuntana. Deià és un dels pobles més bonics del món, malgrat ser un parc temàtic per a guiris.

El Delta, primera capbussada digna de l'any. Lectura a s'horabaixa, sol·litud...

A cala Màrmols,amb la Laura, collint espàrrecs i explorant els lligams. Amor vora l'abisme dels penyassegats. Aquesta és una cala secreta on s'arriba després d'hora i mitja d'excursió. Pagava la pena.

I aquesta, més antiga, des del Cap de Formentor.

Un pensament.
El cristianisme fou una doctrina obscurantista, que no prengué forma fins que esdevingué una eina importantíssima del sistema, és a dir, esdevingué la religió oficial de l'Imperi Romà. De fet, tot allò que coneixem de la seua doctrina, fou configurat, retallat i manipulat per garantir un sistema de poder, una estructura. En Pau, aconseguí posar els fonaments d'una organització mafiosa que arriba fins els nostres dies. Ni tan sols podem conéixer la vertadera doctrina de Jesús, ja que aquesta ens ha arribat filtrada. De tota manera,si és que aquest existí, allò que ens ha arribat de les seues màximes, a través d'evangelis sovint contradictoris, pareixia que estava dissenyat per satisfer les inquietuds del poder, i acabar substituint-lo mitjançant un sistema moral útil: conformisme, borreguisme, i por.
Si no hagués estat per aquest poder, que assentà els fonaments de l'església actual, aquesta no hagués arribat a ser el que ha estat. No en va, l'adveniment del cristianisme com a doctrina orgànica, està lligada a la decadència de l'imperi Romà. I no en va, l'església cristiana ocupà el lloc central d'aquest imperi, la metròpoli romana.
A partir d'aquest moment, els conceptes del pecat i la culpa, base de la moral judeo-cristiana contaminen totes les esferes del coneixement, condemnant-lo i perseguint-lo. Desapareix la medicina, doctrina que Tàcit digué fins les més elevades quotes de l'antiguitat, la ciència s'etiqueta com a bruixeria, i el gaudi sexual, així com els altres plaers són considerats també pecaminosos. El coneixement esdevé un enemic, la ciència, la literatura, la història, l'art...
Però la reflexió que em faig és: Si no hagués estat per aquests segles d'endarreriment, tenebres i inquisició, hui en dia quedaria alguna cosa del planeta?
S'hauria produït la revolució industrial, en l'any 1000, si no hagués estat per la imposició del cristianisme? Igualment, hi hagués hagut aquesta voracitat pel desenvolupament tècnic, o s'haurien hagut de produir els condicionants històrics ( protestantisme, desenvolupament de les ciutats, aparició de la burgesia... ), per a generar els enormes canvis socials i tècnics, que ens han dut a depredar l'entorn. Tammateix, la política de guerra dels romans, la seua voluntat d'expansió, podrien haver dut a desenvolupar màquines cada vegada més complexes.
On ens trobaríem hui en dia?

Open publication - Free publishing - More mexico

MONSTRUOS DE CARTÓN.

Son como nuestros miedos. Un invasión sutil de sombras distorsionadas, repetidas hasta convertirse en masa amenazante. Los medios agigantan lo que en realidad no son más que hormigas. Más frágiles que nosotros, nuestros miedos no son monstruos, solo figuras recortadas en cartón. Una creación tan humana como lo es nuestro pánico. La construcción del miedo también responde a motivaciones muy humanas. Se subraya la otredad del otro, se nos adscribe a unos parámetros de identificación colectiva. Nosotros en contraposición a ellos, demandamos que alguien defienda nuestro espacio, solo el mismo sistema es capaz de protegernos del enemigo exterior que se infiltra en nuestro mundo, con la única ambición de destruir los pilares de nuestra civilización. El enemigo no es como nosotros, no responde a parámetros racionales, y por tanto debemos abandonarlos en favor de alguien con una mirada más amplia. Aparcar el espíritu crítico y comulgar con el interés general. Realmente, como si se tratase de una invasión de hormigas gigantes. Pero en el fondo son solo monstruos de cartón, sólo juguetes a los ojos de un niño.
En estos momentos de crisis económica, se tiende una cortina de humo para ocultar lo verdaderamente importante: que los ricos son cada vez más ricos, y los pobres son cada vez más pobres. Esta cortina de humo supone una nueva guerra fría, pero con un enemigo, si cabe más indeterminado. El enemigo es el extraño, el diferente, el extranjero. Aquel vecino de acento peculiar que, nos cuentan, podría ser un peligroso terrorista. La psicosis nos lleva al odio o la indiferencia con una velocidad pasmosa. Nadie osará alzar la voz cuando un día desaparezca del mapa, quien sabe, si para ir en un vuelo privado a Guantánamo, o algún sitio peor? Al fin y al cabo, hay demasiados. És como una invasión de insectos gigantes, dispuestos con un celo irracional a atacar nuestro modo de vida. Cuando escasean los recursos, hay que defender-se de las invasiones de desposeídos que intentan asaltar nuestro propio hormiguero. No habrá provisiones para todos, para soportar el frío invierno. O eso es lo que se nos dice, pero hace mucho que nuestro hormiguero rebosa televisiones de plasma, ordenadores, comida que hay que tirar, i montañas y más montañas de basura que les echamos encima a nuestros vecinos. Esa es la verdadera base del sistema. Para eso hace falta el miedo.
Por eso hay que amplificar la sombra del terror, para ocultar nuestro propio terror, que se extiende de norte a sur del planeta. Al fin y al cabo, estamos bien como estamos, o no?
Pero si todo va bien, porque desconfiamos de nuestros vecinos? Porqué pensamos que los otros nos quieren hacer daño? No se esconde en este miedo nuestro reconocimiento de la responsabilidad que tenemos en su pobreza? No se esconde la mala conciencia en la base de nuestro odio?
Al fin y al cabo, solo se trata de hormigas, como nosotros. Con su rutina de hormigas, con sus alegrías y sus miserias, y la lucha cotidiana por sobrevivir. No se trata de monstruos inhumanos, sólo nuestros miedos son monstruos de cartón.
El meu projecte pareix més d'actualitat que mai, després de la paranoia de la influenza a Mèxic.

Un pensament.

Els diners són el motor del món. El sexe n'és el combustible.

A tota la gent de Mèxic que m'estime.
Carnales:
Consultar con su farmaceutico. La lectura prolongada de una lengua extraña puede provocar somnolencia y estupor. Un abrazo, abríguense y pónganse guapos/as antes del apocalipsis.
Avionetas que caen, pandemias, terremotos, narcoterrorismo, Felipe Calderón...
Joder, qué será lo próximo?
Anexión Gringa?
El chupacabras zombi?
Tacos de perro? Si gracias!
Otra visita del papa?
En fin un abrazo y a tomarlo con humor.

Brothers and sisters.
Ja comencem a estar de perles per l'illa. Molts projectes, molta cosa per fer, en definitiva, vida intel·ligent, per fi, després d'un hivern diluït en pluja i catàstrofes emocionals ( sol·lucionades, de moment...), crisis i catarsis.
pareix que seguiré escrivint des de l'illa, i pròximament, els meus blocs poden patir mutacions inesperades. Sorpresa!
El fet que més em cou d'estar ja tants anys per ací, evidentment, és perdre'm el dia a dia amb la gent que estime a València.Els amics, però sobretot la meua família: els meus germans, i els meus pares que veuen com ens n'anem, més lluny o més prop, però ens n'anem.
La meua germana Helena i el seu company Hèlios se'n van per motius laborals a Àustria, per a un parell d'anys, a Grasz. Fotre, quin fred! Farem visites, però ens veurem molt menys. La distància, difícil equació entre el temps i l'espai, ha estat molt present en la meua vida. Patisc el fet de fer vertaders malabarismes per trobar-me amb els meus carnales mexicans: Ivan, Cecilia, Marcela Gilberto, i cada vegada que hi vaig deixe més gent en la distància.
Aquestes festes he estat per Valencia, i he fet de tot com sempre, però el que més m'ha agradat és fer-les amb la gent que m'estime.
El meu germà Hèctor m'ha ajudat a pintar aquesta peça de més abaix. També vaig anar a jugar amb ell i els seus col·legues un partidàs de futbet, del qual vaig estar reposant-me durant dies ( serà veritat açò dels anys o què? ). Al camp ens entenem bé, com a la vida, malgrat que ens separen uns anys. Recorde perfectament el dia que va néixer, i com era de nano, la meua germana i jo tota l'estona volíem jugar amb el ninot. Després compartírem habitació molts anys, i això no sempre és fàcil, encara recorde el puto disc de contes que em feia sentir cada nit per dormir. Que si el gato con botas dels collons, que si Hansel i Gretel i la mare que els va parir.
No li ho he dit mai, però sempre he tingut un sentiment de protecció envers ell. al principi l'edat ens separava, però poc a poc hem pegat bacs pels mateixos llocs, hem compartit viatges, experiències, i he intentat aconsellar-lo en ocasions, en altres he volgut callar, tothom s'ha de pegar les mateixes hòsties en la vida, una vegada darrere l'altra, les persones estem condemnades a repetir-nos. Fins l'infinit.
Ara i sempre, quan ens trobem ens xaparem a riure amb qualsevol parida. ho se i és el meu desig. Una abraçada, nano.

El meu pare em va demanar que li fes un mural en la tanca del seu magatzem a prova de graffitters. Així que vaig aprofitar els dies que he estat per València per fer una peça. L'ajuda del meu germà Hèctor ha estat inestimable, més que res per a passar una bona estona, i a ell li ha servit per a escaquejar-se del curro en el Mercat Central.

Els Blogs III

Polítics:

Són aquells dedicats a vindicar una idea o conjunt d'idees, en general, davant un auditori adscrit prèviament a aquest ideari, o bé pel contrari un altre radicalment oposat, també a priori. Aquest fet potser buida d'utilitat ( fer proselitisme ), als blogs que tenen aquesta intenció. Més enllà d'això, tenen un efecte catàrtic/exorcitzant/psicoanalític sobre la persona que els escriu, i això és molt saludable, sobretot en els corrents polítics etiquetats com a radicals pel sistema. I dic que és saludable, perquè en un terreny abonat a la decepció, quan no a l'ostracisme social, o a l'aïllament, l'activista es busca ( i es sol trobar ) en altres individus que pensen, en general, exactament com ell o ella. En tot cas, açò no té més importància, ja que és reflex del funcionament habitual d'aquestes persones ( entre les quals, em podria contar jo, per exemple ), en altres àmbits de la lluita política. Cal dir que aquest ostracisme no és vocacional en alguns casos, encara que la majoria de blogs en els quals m'he capbussat, gaudeixen d'aquesta auto-complaença que genera el fet de sentir-se part d'una tribu. Res més lluny de la meua intenció que criticar aquest sentiment tribal. Només es podria objectar, en tot cas, que la majoria d'aquests mecanismes tribals no es diferencien massa del que es poden observar en un club de fans o en un grup de col·legues EMOS.
Hi ha poques mostres de pensament digerit, de reflexió entorn a l'ideari, o de dissentiment, respecte a una sèrie de dogmes, slogans fixes etc. Per això, és d'agrair quan els blogs s'allunyen d'aquesta visió monolítica, i aporten altres temes que enriquisquen el pensament dels activistes amb altre tipus de combustible intel·lectual.
En general trobareu aquests en la columna de l'esquerra d'aquest blog, per suposat!

D'altra banda, es donen altres blogs, més majoritaris, que practiquen l'apologia del partit que governa, o bé del que se li oposa, o d'algun grupuscle d'aquests que també pretenen arribar a tocar la mel del poder institucional. Solen gaudir de debats estèrils, que mostren la maduresa mental d'un primat, amb un argumentari basat en el: I tu més.
Qualsevol dels seus arguments està invalidat des de l'inici perquè sovint això que retreuen els demés, ha estat practicat pel seus ídols en algun moment del passat més o menys llunyà. Es tracta doncs, del típic debat Tombolero que tant s'imposa en un esquema bipartidista. Un sistema en el qual les persones s'agrupen, a l'estil del futbol, entorn a l'equip que té més possibilitats de guanyar. I participen del sentiment de victòria o derrota, encara que al matí següent hagen de comprovar tristament l'inevitable: Que tot continua exactament igual.

Per a riure.
Millor que no plorar, amb el govern que es prepara a Euskadi. No volies democràcia? Pos ala, dos tazas. Il·legalització dels abertzales i govern PP PSOE. Per primera vegada, un estat tot amb governs espanyolistes. Iuju. Millor pirar a Klingon amb Ibarretxe.

La societat de l'espectacle I

Un dels seus símptomes, que mai he acabat de comprendre. crec que és un símbol obscur que ens explica per què acabarem amb aquest planeta, i la degeneració que guia el pensament ( o la manca d'ell ) humà.
Un calfred em va recórrer el cos, la primera vegada que vaig assistir al fenomen. Era conscient que em trobava davant una metàfora molt ben ordida, d'un significat que havia de pair i descifrar. Em trobava en l'illa de Formentera, el cap de Barberia com a escenari perfecte per fumar-me un canut. Com sempre, els primers a introduir-lo ( el costum, dic ) entre nosaltres eren uns guiris. Spaguetos de Milano. No hase falta decirr nada más.

En efecte, em referisc a l'aberrant costum importada ( o no ) d'aplaudir quan el sol es pon.

Les persones hem arribat a uns límits insospitats. Aplaudir davant el capvespre. Però és que potser ens pensem que el sol cau només per entretindre'ns?

II El blog amb identitat secreta.

Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.

Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.

El Bloc no estava mort, estava de parranda.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.

Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.

Sol a casa.
Finalment, passa el què havia de passar. Hui fa un vent que pareix que ho vaja a tirar tot avall. No entraré en detalls. Aquest blog és íntim, però no tant.

Etilisme sense elitisme.
Pego 2009

Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.

MIA
M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.
El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa.
Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.
MIA no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.
Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes ( d'Àfica ), i de pop rock blanc ( Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash ). No es pot desdir que té molt d'olfacte.
El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.
Així MIA ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.
PD. Ja he vist algun comercial que fa servir Paper Planes de MIA. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de MIA està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.

Ironies de la vida.

Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!

Sense Comentaris.

Sol Negre.
Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.

Arcade Fire
Ja feia molt que volia escriure quelcom sobre aquesta banda, descoberta quasi per casualitat, l'any que ara ha acabat. Els de Quebec ( quebequesos? Quebequins, quebequans? ) representen l'experimentació dintre de la música Pop, amb referències musicals que compartisc per adscripció generacional ( Pixies, Cold Wave, Siouxsie...). En fi, no sóc crític musical, només volia compartir la seua música amb aquelles persones que no els conegueu. Una abraçada i bon any nou que comença.

Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.