MarcPeris

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.