Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada