MarcPeris

Persèpolis.
Ahir aní a vore la pel·lícula, basada en el còmic autobiogràfic de l'autora iraní Marjane Satrapi. Senzillament dir que el treball realitzat és magnífic. S'ha sabut captar a la perfecció l'atmòsfera del còmic, el seu encert estilístic, dotant-lo de profunditat i textures subtils. Les imatges en blanc i negre, la utilització de la llum en alt contrast, arriben al seu clímax en les seqüències de la guerra: Art en moviment. A nivell narratiu, s'ha sabut condensar el millor de la història, per enganxar l'interés i fer vibrar l'emoció. Com a la vida, el film compagina l'humor i el drama, la ingenuïtat i la cruesa d'un conte personal concret, a través de la història de tot un poble. Molts veuran en el llançament del film un deix d'oportunisme, i potser no aniran massa desencaminats. El moment de cojuntura política mundial que patim, amb un Iran que es perfila com a l'enemic oficial de l'imperi, seria idoni per a la típica satanització caricaturesca del règim iranià. Però la pel·lícula va més enllà, aconsegueix marcar un perfil propi, que és el de la pròpia autora, la qual també és crítica amb occident i parla obertament de comunisme i colonialisme. A molts els courà sentir aquests termes quan la pel·lícula es visualitze als EUA. Però Hollywood és Hollywood, i no m'extranyaria que li caigués un Òscar l'any que ve. Més enllà d'açò, el film paga molt la pena, una vertadera obra d'art que arriba al cor i fa reflexionar.