2. Camine. Camine de pressa perquè arribe tard. El camí es pot fer en 15 minuts, però hauré de provar a fer-lo en 10. Es curiosa, la rutina. Si fas el mateix recorregut pels matins, et vas trobant la mateixa gent pel carrer. La mateixa seqüència exacta. Ara apareixerà aquella xica amb un gos. Ara un tipet, que pareix un advocat... Els morts vivents, les persones que han sobreviscut a la seua jornada nocturna particular el millor que poden, busquen un lloc on estirar-se. Com si tornaren del treball, la seua cara no és tan diferent d'aquells que hi anem. Quasi podríem fer un relleu còmic, xocar les mans per a que la vida de la ciutat es perpetue. Camine. Camine de pressa i passe per davant dels jutjats, just quan sona aquella cançó de Radiohead tan rítmica. Hi ha una cua a les portes, com sempre, i com tinc la gent de front, puc albirar als ulls tots i cadascun d'ells. Mirades baixes, confrontades, esgotades de tants tràmits absurds. Molts dels immigrants hi han passat la nit, en suspens, esperant per guardar el torn. Cada punyetera cara és un poema que parla de la realitat subterrània d'aquest MÓN. Una mirada que pareix tan, tan llunyana, com si em guiés en Virgili i veiés les ànimes del purgatori.
Continue caminant. Tot el camí al treball és recte. Encara és de nit. Un semàfor i enfile la baixada. Descens, es podria dir que ja estic en el polígon. El carrer, continua baixant fins l'horitzó. És un túnel, i al final del tot hi veig una llum. S’escola el sol llunyà, una brasa envoltada de cendra gris.
En un cantó ja hi ha dos o tres joves que l’escalfen. Un dia cremen roda amb una moto de gran cilindrada, un altre canten, un altre es difamen mútuament. Jo només em pregunte per a què matinen, temen que algú els furte el cantó, o què?
Seguisc caminant. Accelere el pas, estic sobre el límit. Potser ja ha sonat la sirena, mai es sap... Em vaig creuant alumnes de tots els colors. M’aprope al Centre. Quan xafe la plaça del costat de l’institut, encara és de nit. El sol d’hivern pareix que encara no vol donar la cara. M’endinse amb els meus alumnes. Tots i totes passem per l’embut de l’entrada, hi ha un caos tranquil gràcies a la son. Cotxes, xiquets, xiquetes, professors, camells, pares, germans, tots entrexoquem per entrar. I així ens endinsem tothom, perquè sense algun dels actors, l’obra no tindria sentit. Un dia més. Un dia menys.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
magnífic relat sir Peris. Què opina vosté de la polèmica d'Arias Cañete sobre els cambrers d'ahir i d'avui dia?
És un globus sonda. Europa es dirigeix cap a una política migratòria restrictiva. El racisme és la punta de l'iceberg d'aquesta doctrina. Als immigrants, exàmens d'espanyolitat, als treballadors andalusos, impedir-los la opció d'estudiar català per a enfortir els guetos espanyolistes. Patriotisme espanyol pur i dur
Publica un comentari a l'entrada