MarcPeris

El Túnel.
1.Quan sona el despertador, una esquerda travessa el meu cap, separant els dos mons als quals habite, com si foren dos talls de meló d'alger. la negror m'envolta, camine per la vall de la foscor sense una punyetera llanterna. És de nit, encara és de nit. És açò possible? Fa fred, els meus peus descalços s'entrebanquen amb les restes de la nit anterior, restes d'un naufragi - sempre la fi del dia és un naufragi -. Les malediccions van sorgint automàticament, a mitja veu, uns renecs que pareixen salmòdia de vella. Aconseguisc, de pur miracle, vestir-me, intente establir un conjunt coherent. Em senc com una cega provant de maquillar-se.
Al baixar al menjador i haver d'encendre la llum senc el riure irònic d'alguna estranya divinitat. Si hi ha sort i queda cafè fet, l'escalfe al microones. Mentre em llave la cara, em mire a l'espill sense vore'm, només note el fred tan dur que és com un directe en plena cara. Aboque el sucre - aquest pot mai ha aconseguit tancar bé - al cafè i me l'empasse gola avall. El sucre i la cafeïna em posen les piles, agafe la bossa i enfile al treball. Encara és de nit.