La societat de l'espectacle I
Un dels seus símptomes, que mai he acabat de comprendre. crec que és un símbol obscur que ens explica per què acabarem amb aquest planeta, i la degeneració que guia el pensament ( o la manca d'ell ) humà.
Un calfred em va recórrer el cos, la primera vegada que vaig assistir al fenomen. Era conscient que em trobava davant una metàfora molt ben ordida, d'un significat que havia de pair i descifrar. Em trobava en l'illa de Formentera, el cap de Barberia com a escenari perfecte per fumar-me un canut. Com sempre, els primers a introduir-lo ( el costum, dic ) entre nosaltres eren uns guiris. Spaguetos de Milano. No hase falta decirr nada más.
En efecte, em referisc a l'aberrant costum importada ( o no ) d'aplaudir quan el sol es pon.
Les persones hem arribat a uns límits insospitats. Aplaudir davant el capvespre. Però és que potser ens pensem que el sol cau només per entretindre'ns?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
També va ser a les illes, a Eivissa, al Café del Mar concretament (típic tòpic, però estava allà per feina) quan vaig vore per primera volta la gent aplaudint al amagar-se el sol. Jo no aplaudia perquè estava massa ocupà beguent-me el gintònic. També ho he vist a Formentera, tal qual ho contes, pels italians dels collons... quina ràbia.
Hi ha poques coses que m'agraden més que una posta de sol a la mar i a les illes. He estat molt per allà, especialment per Eivissa, i n'he vist moltes moltes i cada una d'elles ha sigut diferent i especial, com pa que me la vinga a fotre un gilipolles fent palmes. Per sort, també, ara conec suficients racons com per a que ningú me moleste i poder vore-les a soles (bé, en escollida i bona companyia)
ja, ja, ja
Publica un comentari a l'entrada