MarcPeris

Insecticida mental
Després de dinar, la programació de les televisions fan ganes d'emigrar ( el que no se ben bé és on ).
La primera: Amar en tiempos revueltos. No l'he seguida, i estic fins al nassos de culebrons, per molt que estiguen ambientats en la posguerra.
La segona: Los documentales de la 2. De vegades el veig per a dormir plàcidament la migdiada. Però hi ha quelcom que m'indigna, la punyetera mania de personificar als animals, per provocar la emocions familiars del tipus Walt Disney. A més, l'afà de protagonisme dels naturalistes, els quals ens convenceran del perill que corren, narrat en 1a persona, i com de dura és la seua vida en la selva, doncs companys, crec que ningú us n'obliga... Tant de bo serviren d'àpat a un grup de lleons, així experimentarien la vertadera comunió amb la natura. Odie també el costum de posar-li noms als animals, que potser han deduït pels seus sons guturals que aquestes bestioles desitjaven ésser batejades? ( Escolte esgarrifat l'expressió, el joven Jim extranya a su madre, no serà que el joven Jim té fam? ). A més gaudeixen de dualitzar la vida salvatge, convertint el savi i lògic món natural en un vergonyós pastixe de valors judeocristians. La víctima sempre és la pobre criatura que vol escapar de les urpes del depredador. Que cruel és la vida en la sabana... Per acabar, tot és una gran mentida, els cabrons fan un refregit d'imatges d'animals diversos per construir la narració, i preparen les escenes soltant bestioles per a que altres les devoren davant les càmeres, mentre una emotiva veu en off solta expressions com: la vida en la natura és dura, la crueltat de l'assassí, la mare busca la seua criatura desesperada, la seua mirada expressa la por, pena, enveja, amor, en fi, expressions ben humanes...
Continuarà.