Diari de Cales
Aquesta setmana passada, vaig tindre visita. Aurora i el seu company Jose, es deixaren caure per l'illa per segona vegada, i la veritat, no hem parat.


Apart d'explorar la vida nocturna de l'illa, degustant la nostra afició conjunta pel bon rom i la cervesa fresca, traient-li el suc a terrasses i sales d'estiu, recorrent els carrers laberíntics de l'antiga ciutat de Palma, hem fet unes quantes platges...


El primer dia, dimecres, només arribar ells, buscarem destí en la meravellosa Cala
Varques. Tota l'illa estava nuvolada. Tota? No, hi havia un xicotet reducte de sol que ballava entre núvols a l'altura exacta de la cala. Açò ens permeté nedar i explorar les abundants coves que envolten la platja de sorra finíssima.


El divendres férem un llarg viatge a l'altre extrem de l'illa, a la zona de Pollença. Volíem vore com estava l'entorn de Cala Sant Vicenç, i la veritat és que estava prou urbanitzat, farcit d'alemanys, socorristes, restaurants etc.
Tornarem a agafar el cotxe i ens dirigírem a la platja de Formentor. Un entorn meravellós de pinar i devesa que retalla una platja increïble, encastada en la badia de Pollença, en el fil de la navalla de la Tramuntana. Estava un poc plena, però al'anar caient s'horabaixa s'anà buidant i férem uns banys molt bons.



Per últim el diumenge anàrem a Es Trenc ( again ), la platja, com era previsible, estava molt plena, però com és tan llarga, després de caminar un poc, trobarem l'espai necessari. L'aigua estava impecable, com sempre. Unes cerveses en s'Embat, gaudint d'un concert de La Vereda, arrodoniren la vetllada.

Hip Hop

El moviment, genuí, sortit dels carrers dels guettos de Babylon. El Rap fou només la punta de l'iceberg d'una corrent que sacsejava les consciències de la població negra. Els pàries pogueren somiar amb ser deus gràcies al Graffitty, el Break, i l'skratch. El Hip Hop era la comunicació del carrer, la poesia directa, el ritme que es bategava a la ciutat. Des de New York, fins a donar la volta al món, el hip hop ha donat la manera de criticar contextos d'opressió, ha donat un mètode, que s'ha abordat des de totes les perspectives possibles.
La indústria mainstream veié des del principi el potencial d'aquest moviment i ha volgut desvirtuar-lo amb dòlars, cotxes cars, cava Cristal i mamelles operades. Però el hip hop és molt més que això. És pura explosió de ràbia, és l'orgull de qui no té res material a les mans, només un micro, uns plats, un pot d'esprai...


Public Enemy sintetitza millor que ningú aquest esclat de lletres incendiàries.

Diari de Cales.

Diumenge passat vàrem anar, Laura, jo i el David a Cala Deià. Una cala molt bonica propera a la població homònima de la Tramuntana. La cala té com una platgeta de còdols, que estava prou massificada. Al final de lla platja hi havia una plataforma amb una rampa de baixada de barques, que acabava en la mar. Hi havia unes formacions de roca molt interessants per a bucejar amb les ulleres. De fet, eren necessàries per la presència d'algunes meduses què calia anar esquivant.
Ahir vàrem fer Es Carbó, també amb en David. Aquesta platja és una extensió verge de sorra, a la qual es pot accedir caminant des de la Colònia de Sant Jordi. L'aigua estava completament transparent. La sorra és blanca i molt fina, el que fa multiplicar l'efecte del sol sobre la pell. Per accedir-hi cal caminar durant una mitja hora, ja que tota la devesa interior és propietat de la família March ( potser gràcies a això l'àrea estan sense urbanitzar? ). El caciquisme illenc té aquestes coses, la finca s'estén des d'ací fins el far de Ses Salines. La resta dels mortals, si volem gaudir d'aquesta platja meravellosa, o de la de Es caragol, hem de caminar. Bé, potser això dissuadeix els guiris i les platges paguen molt la pena.

Vídeo Guapo
Un grup francés: Experience. Ací va...
EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)

Tricky
Knowle Best Boy

Està en boca de tothom. Enguany serà l’any de la tornada del so Bristol. Després de l’enorme retorn de Portishead amb el seu Third, disc diferent, inflexió i evolució musical que aborda nous horitzons, ara li toca al torn a Tricky.
Potser una de les figures més representatives d’aquest moviment, que feu d’una bruta i mediocre ciutat anglesa, Bristol, un dels centres de l’avantguarda musical.
Tricky començà a mitjans dels 90 la seua carrera en solitari amb àlbums com Maxinquaye, Pre Millenium tension, o Angels with dirty faces, un so abstracte, fosc, basat en el sampler ( herència del hip hop ), el dub, i els diferents estils de música negra barrejats amb el Pop, Rock, i l’electrònica, per fer un nou estil, que ja havia encetat amb els companys de Massive Attack. Amb ells col·labora en LP’s mítics, com Blue Lines i No Protection. Però en Tricky havia de volar sol, explorar allò que duia dins i regurgitar-lo en forma de cançons. Jo el vaig descobrir fa molts anys amb Juxtapose, estrany experiment hip hop que va parir amb l’ajuda de Dj Muggs, de Cypress Hill, el qual inclús li fa la rèplica en algun tema del disc. A partir d’ací, començà una evolució, cap a sons més clars, es veu que canvià de dieta i es curà de l’estat semidepressiu en el qual estava atrapat. Bé per ell, encara que la seua música mai arribà a ser la mateixa.
En aquest darrer disc, s’apropa, desenterrant el vell so Down tempo amb temes com Past Mistake, Coalition o cross to bear o buscant rasgar les guitarres en C’mon Baby. Hi ha estranys experiments de barreja de ragga en Bacative i Baligaga o amb el punk rock i psicodèlia en Council estate. Com sempre, la veu femenina aporta dolçor a la duresa del conjunt, en aquest cas torna a col·laborar amb na Constanzia Francavila.
En definitiva, un so més rocker i transparent, sense trair als principis de Tricky de sempre: Eclecticisme, atreviment i Dub d’avantguarda barrejat amb guitarres, moltes guitarres emmarcades en una base hip hop. Els seus sons sempre son rics i complexos, crea atmosferes i paisatges sonors plens de textures, els quals es complementen de meravella amb qualsevol activitat creativa, com per exemple senzillament netejar la casa. És un dir...
Per cert, el podeu baixar al link de El Último Vicio que hi ha més baix.

Diari de Cales.

Ara que ja estic més o menys recobrat del meu esquinç de turmell, i que per fi el temps comença a ser el que hauria de ser per aquestes dates, he recomençat la meua afició a la mar recorrent de nou les platges de la illa.
Vaig començar el dijous passat amb una zona de Cala Blava, al sud de l'illa. Hi havia un conjunt de cales amb roca i algues, però com era un poc tard m'hi vaig haver de conformar amb açò. Encata anava un poc coix, i l'accés se'm feu un poc difícil. De tota manera, com anava amb un mono d'aigua considerable, em vaig banyar tot seguit. Vaig estar avcabant el llibre que m'estic llegint Aprendiendo de las drogas, d' Antonio Escohotado. Així vaig passar molt bona estona, sense que la platja siga realment recomanable.
S'horabaixa següent, després d'un dinar amb uns companys de feina, em vaig dirigir cap a la platja de Ses Covetes, en Es Trenc. La llarga extensió de sorra blanca retallava una aigua quieta de color turquesa.
Vaig estar nedant una estona, amb les ulleres posades, em trobava com si fos en una atmosfera plana, els rajos de sol es filtraven baix de l'aigua al capvespre, descobrint un univers de partícules subaquàtiques. Cobria molt poc, em vaig endinsar nedant només amb els braços per raons òbvies. Després vaig estar dibuixant, amb la música de l'ipod sonant. Una barreja de The Cure, Massive Attack, Antònia Font, The Clash etc. L'experiència es veié complementada amb un cigarret perfumat amb haixís.

The Ramones

La versió de l'altre costat de l'Atlàntic. Els grandíssims germans Ramone, johnny, dee dee, joey, tommy i altres, revolucionaren la música amb el seu estil amfetamínic. Garage, surf, punkrock, les seues arestes són afilades i han tingut una influència enorme en la música contemporània. Cançons enormes, i una vida al límit, esperit punk de Nova Iork. Ací els podeu vore en una pel·lícula casposa que feren:

The Clash

Senzillament, una de les millors bandes de rock de la història, la millor de punk, encara que el seu so sobrepassarà aquesta etiqueta, esdevenint més una actitud que una línia musical. Magnífiques cançons, que lluny d'haver perdut força amb el temps, es carreguen dia a dia de nous matisos. Les seues lletres combatives, intel·ligents, sinceres, plenes de significat polític, han traspassat diferents generacions. Pioners en el mestissatge amb la música negra, iniciaren un camí que marcaria la història de la música fins els nostres dies. Les seues melodies carreguen les bateries per lluitar.



I açò és només una mostra del seu enorme llegat musical...

Pascal Comelade + Enric Cassasses.
Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat.
En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.
Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-)
Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.

ELS CLÀSSICS.
Així vull començar una selecció musical, prenyada de nostàlgia, potser, per aquelles bandes de música popular contemporània que m'han marcat.
Instruccions d'ús: Cada quinzena ( aprox. ) aniré tractant un estil que pel que siga, ens marcà i que podríem anomenar, la meua cassetera pirata. Ara que vivim immersos en l'època de l'MP3, i en la qual inclús el consumisme ha arribat a la pirateria, volia fer un exercici de sel·lecció, a quilòmetres llum de l'esperit COOL que hui en dia esclavitza la modernitat.
I dins d'aquest esperit, he elegit per començar el PUNK. El primer, espontani, genial, enganxós, punk. Perquè per a mi simbolitza aquest anti cool, brut, casolà i valent que marcà una generació, i que ha acabat degenerant, hui en dia, en una caricatura de si mateix. El punk d'avui, fa pudor, i a més ja no provoca ningú, ja no és escandalós, ni mou res, no suposa cap amenaça. Per a mi, els Sex Pistols representen aquest esperit de la contracultura, que en determinats moments, feu por al sistema, encara que de manera caòtica i desorganitzada . Ací us deixe aquesta explosió dels Rotten, Steve Jones... Encara no hi era aquesta caricatura anomenada Sid Vicious, performer ionqui, que omplia l'escenari, però mai aprengué a atocar el baix. Potser això era el que menys importava. Bon Apetit!

Resultat.

El Procés

No, no parle de la mítica novel·la de Franz Kafka ( per cert, darrerament trobe moltes semblances amb la meua història ), sinò d'un mural que vaig començar l'altre dia. No està acabat, però es pot vore de que va.
Uns companys de la SEPC secundària em demanaren que els pintés un graffitty sobre el tema de la llengua.
Ací va...

Pluja sense fi.
Fa un mes que plou, a l'illa. Cada setmana comença plovent, i quan arriba el cap de setmana, torna a ploure. Ja està bé. Sé que no és molt políticament correcte, però n'estic fins als collons! Sobretot perquè tinc goteres, el sostre filtra humitats, i en fi, això em fa estar inquiet, quan plou.
Em recorda el passatge de Cien años de soledad, magnífic llibre que vaig llegir ara fa mil anys, en el qual, no para de ploure durant mesos, un diluvi bíblic. La pluja acaba esborrant la memòria dels habitants de Macondo. Ens passarà el mateix, a nosaltres, modestos pobladors de Sa Roqueta? I si açò passés, seria bo o dolent?
No seria una manera de recomençar, de renàixer, en aquesta primavera que encara no s'ha manifestat? Encara se'ns deu la primavera. Tard o d'hora la cobrarem, o bé l'acabarem furtant en altres latituds.

Art al carrer.
Sense paraules. Una quantitat de treball en brut enorme. Pintant en blanc i negre. Potser el treball es podria aprofitar d'una altra menera, però el resultat final té moments brillants.

Explotació
Basat en un cas real: Una al·lota alumna meua que venia a classe de manera interminent. És un poc insegura, potser degut al fet que està una mica grassa. Una bona tia, encara que en els estudis no estava gaire motivada, però era educada i molt viva, sempre somreia. Prové d'una família treballadora molt humil, sense recursos econòmics, el que deriva en tot un seguit de disfuncions familiars, que potser tenen relació amb la seua obesitat, essent tan jove. A Ella li agrada cantar, moltes vegades començava a cantar alguna d'aquestes cançons ( a mi em pareixen horribles ) que s'estilen ara, la veritat és que ho feia molt bé. Treballa en un McDonald's, cobrant un sou de misèria, i molts dies arriba cansada a classe, no segueix el fil. Em comentà que hi anés un dia a menjar, que em convidaria. Jo li vaig dir que gràcies, però que no xafava un McDonald's des que tenia quinze anys. Ella no s'ho creia, el que em va fer preguntar-me quina educació havia rebut a casa, si és que n'hi havia hagut alguna. Mai ningú havia refusat la seua invitació, a tothom els pareixia una oportunitat excel·lent el fet de tastar les hamburgeses aquelles.
Un dia, no va tornar a vindre a classe, després em vaig assabentar que es presentava al nou càsting d'Operación Triumfo. Es veu que va passar totes les eliminatòries, i que el dia decisiu va cantar molt bé ( m'ho contaren, ja que no ho vaig poder vore), bé doncs, la descartaren, així com sona, i un d'aquests nazis professionals dels càstings li escopí: NO ERES PRODUCTO. Com? És que ja no tenen ni la necessitat de dissimular. Un miler de xavales com ella, més primes, amb més mamelles o el que fos, esperaven la seua oportunitat.
El nou nazisme exercit contra el Gueto del lumpen proletariat apareix en forma d'oportunitats d'aquest tipus. Encara m'escandalitze quan hi pense. Aquells nanos que en la vida han pogut o volgut seguir l'ensenyament d'un professor, s'agenollen en Acadèmies on els insulten, humilien i els tracten, no com persones, sinò com productes.
PD: Un dels darrers treballs que em va fer, fou un cartell amb contingut, a la manera del situacionisme de maig del 68. Es veia una xiqueta, amb una bomba nuclear que li eixia del cap. L'eslògan deia: QUE NO T'EXPLOTIN.

Reflexions indígenes.

Aquesta nit he vist al Canal 33 un reportatge meravellós anomenat Veus del món. El perill d'extinció. El seu contingut és evident. Persones de tos els llocs del món parlaven de l'experiència i estima per l'ús de la seua llengua. Deia una cosa interessant. Fins que no ens n'adonem de que cada vegada vegada que mor una llengua, mor una visió del món, no aprendrem el que significa ésser humà.

Euskera, Català, Español i Taurepán.

Aquest estiu, mentre viatjàvem per Venezuela, amb dos amics bascs que coneguérem de viatge, Iñaki eta Ana, férem una excursió pels voltant de Sta Elena del Uairén, en La Gran sabana. Mentre passejàvem per un poblat en busca d'un riu i una bassa, se'ns apropà una xica de 15 anys, Marilus, i ens preguntà si podia caminar amb nosaltres. Passàrem junts tot el dia, i comprovàrem el que era compartir sense esperar res a canvi. Marilus era extremadament pobre, però pertanyia a una cultura extremadament rica, els Taurepán. Ens ensenyà el sò de la seua llengua. Ens refrescàrem al riu, compartírem el menjar i el beure. Al capvespre anàrem a la seua xabola, els pares i germans retrataven la puta misèria arrelada des de la conquesta.
Recorde sovint aquelles imatges, la conversa amb aquelles persones. Les ganes per estudiar i aprendre de la Marilus. La possibilitat de fer-lo en una escola bolivariana. Ella era el futur del seu poble, i caminava amb elegància i determinació pels cerros, sempre somrient. Tinc gravat els seu somriure. Per això estic intentant contactar amb ella, em preocupa com li anirà. Li he escrit aquest mail.

Hola Marilus, como estás?
Este verano estuvimos en Sta. Elena de Uairén, y anduvimos contigo por los cerros. Somos los chicos y chicas de España, aunque nosotros también somos indígenas de aquí. Te acuerdas que fuimos a visitar a tus padres a tu casa, después del paseo?
Nos gustó mucho conocerte, a menudo me acuerdo de ti y de tus palabras. por acá estamos al otro lado del mundo, pero hay muchas cosas que compartimos. También nosotros nos sentimos parte de esta tierra, y tenemos ilusión por aprender y mejorar, y por hacer mejorar nuestro entorno.
Me gustaria saber como te va la vida, si va todo bien en la escuela, si tu familia está bien, todo eso. Si necesitas algo, como me escribiste en tu lengua, el Taurepán "Waküpeman Yonpaton", Cualquier cosa estoy a la orden. Me pareció muy bonita tu lengua, y creo muy importante que la sigas usando y escribiendo bien. Nunca olvides de donde vienes y lo que vales.
Espero que leas esta carta, ya sea en la escuela o en Sta Elena, y estemos en contacto.
Un abrazo. Waküpe Küruman

PD El meu amic Iñaki d'Oñate, m'ensenyà que els noms en Euskera signifiquen parts de la natura. Muntaña, Roca etc. Realment cada llengua és una visió del món.

A la platja!

Aquest pont dels treballadors he aprofitat l'ocasió per practicar una de les meues passions: la mar. Vaig inaugurar la temporada ahir, amb bany incorporat, a la platja d'Es Trenc. Una meravellosa llengua de sorra que envolta una banyera de blaus turquesa. M'hi vaig banyar, resistint la impressió, ja que l'aigua encara està gelada. Després varem fer unes birres en S'Embat, una terrasseta hipi on fan actuacions en directe i que és genial a s'horabaixa.
Avui, la Laura i jo hem anat per la part de Felanitx, on encara ens queden llocs per descobrir. El primer, hem anat al Caló d'en Marçal. Una cala al costat de Portocolom, però amb una aigua claríssima, només poblada per alemanys i algun autòcton. Hem estat molt bé, i després hem buscat una cala anomenada Sa Nau. Què bonica! Com ja era tard, no ens hi hem pogut remullar, però ara que ja la tenim localitzada, en breu ens hi deixarem caure.

UNA DE TELE.
Al bloc de l'Aurora m'he trobat amb un tema que no solc tractar al meu bloc, i com la majoria de vosaltres, sóc un consumidor habitual de televisió.
Finalment he trobat un debat digne de la meua alçada intel·lectual. I contraatacaré amb una mica de seny dintre aquesta deriva caspa que duu el personal damunt. Encara que només parlaven de sèries, arran de la confessió d'estar enganxada a Hospital Central.
Sèries guapes:
Mujeres desesperadas
Porca Misèria
A dos metros bajo tierra
Cuestión de sexo
de vegades Aida, amb el bloc de dibuix a la mà.
I punt.

Sèries no guapes
Anatomia de Grey ( musiqueta monyas, miradetes i folleteo absurd ) em posa frenètic.
Vent del Plà. El major índex de mortalitat de Catalunya. Tots son molt guais mentre es peguen punyalaes traperes.
El cor de la ciutat. Sóc un extoxicòman i orgullós. El món megaguais català on les putes, ionquis, magrebins i tot cristo parla en català. Això excepte el puto güelo andalús "entranyable". Caga-t'hi, lloret!

Programes que veig i ric:
Polònia. Amb moments inoblidables, com el mític rap del Cuní en Prou! Humor de gran nivell i mala llet recomanable per a estats carencials d'autoestima nacional.
APM: La caspa televisiva espanyola ingerida, mastegada, i regurgitada amb molt d'encert. Hi ha cada un per flipar!
Muchachada Nui: Capçalera trepidant i humor lisèrgic. Per a fer-te un peta i vore a personatges suposadament contraculturals passats per la pedra. Grans Lars Von Trier, Ahmadineyad i Galiano.

També Veig, de manera ocasional.
sé lo que Hicísteis
telediari nit de la 2. Gran secció de cultura.
El fumbol al bar dels argentins de baix de casa. Em dona cada disgust el puto Barça, que...

Bé, la meua periodicitat en l'escriptura ha descendit notablement. Potser és degut a les típiques preguntes transcendentals - A qui nassos l'importa? Que hi tinc a dir, jo d'això? etc.-
Bé, superada aquesta crisi, i en plena catarsi, em dispose al meu renaixement primaveral. A partir d'ara em dispose a escriure qualsevol parida ( o genialitat, qui sap? ) que se'm passe pel cap. Perquè un bloc ha de ser més dinàmic, i aquest el vaig crear justament per això. En fi, ja vorem si ho podré acomplir.
Dit açò, avui m'ha colpit un nou esdeveniment. M'ha arribat una citació de la Policia Local de Palma. Again! Però què li passa a la meua vida? No és la primera vegada que m'arriba quelcom així, per a què mentir... De seguida un seguit de preguntes em venen al cap, examine situacions, esdeveniments, possibles delictes o comportaments antisocials que haja pogut cometre... És tan fàcil hui en dia eixir-se de la norma...
Em recorda El Procés, de Kafka; el protagonista ignora el crim que ha comés, l'única certesa que contempla és la contundència del castig, que arribarà invariablement.
Bé, i avui, dia del llibre, també recorde que fa molt de temps que no penge ressenyes de llibres. Darrerament he llegit Imperio de Kapuscinski, Las Muertas del mexicà Jorge Ibargüengoitia, El Robbayyat d'Umar Jaián, i ara llig La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile, que em regalà el meu amic Lucas, l'únic llibre que em quedava per llegir de García Márquez. Ja us faré con cèntims de cadascun.

Monthy Python

Gràcies a Aurora he descobert aquest vídeo, i he rigut molt. La mítica companyia anglesa, per a mi, un dels millors grup de còmics que ha donat la història. Perquè xapar-se el cul és tot un plaer, i al nostre món cada vegada manca més humor. Bon profit.