Etilisme sense elitisme.
Pego 2009

Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.

Des de Mèxic.

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera estada amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns me'ls he anat trobant pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al Df m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.