Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.

Els llibres.
Bé, ha arribat el moment de fer balanç. Com sempre, un allau de llistats de tot tipus ens envairà. Jo tampoc volia estar-me de fer el meu. Ara fa molt que no faig ressenya de llibres, en part perquè em feia mandra, en part perquè coincidia amb altres companys que ja ho feien, i prou bé, per cert. De tota manera, ara m'abellix fer-ho, així que allà van:
Orígens, d'Amin Maalouf. recorregut vital per l'exili dels libanesos a través d'una genealogia familiar.
Moments estelars de la humanitat. Stephan Zweig. El mític cronista tria unes espurnes que arrepleguen la grandesa i les misèries d'aquesta mona cridanera que ha volgut dominar tots els àmbits de la vida, nosaltres els humans. La conquesta de Constantinopolis, el descobriment del Pacífic, els últims dies d'en Tolstoi...
El siglo de las luces. Carpentier. Ja ressenyat.
Ronda naval sobre la boira. Pere Calders. Ja ressenyat.
Tròpic de Càncer. Henry Miller. Ja ressenyat.
Crim de Germania. Josep Lozano. Ja ressenyat.
Imperio de Rischard Kapuscinski. Diversos recorreguts, a èpoques diferents d'aquest monstre positivista que fou l'URSS. Abans i millor que arxipièlag gulag.
El príncep de Maquiavel. Tractat il·lustratiu de les virtuts d'un bon governant, considerant que a les persones les haja de governar algú. Vital per entendre la lògica destroy del capitalisme actual, i les conjuntures polítiques mundials.
La asombrosa aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile. G.G.Márquez. Cortesia del meu amic Lucas. L'única peça que em mancava de l'escriptor Colombià. Crònica romàntica de la rebel·lió contra la derrota.
Robayyat. Omar Jayyam. Hedonisme com única certesa filosòfica de la vida. Proposta: Aprofitar el plaer davant l'ombra de la mort.
Filosofias del Undregrund. Luis Racionero. Catàleg de moviments, antecedents i derives del pensament heterodoxe.
Las Muertas. Ibargüengoitia. El Mèxic més negre.
Aprendiendo de las drogas. Escohotado. El llibre que tot usuari hauria de consultar, per contrastar l'experiència personal.
Memòries d'Adrià. Marguerite Yourcenar. No és una novel·la històrica ( afortunadament ), sinò una recreació fantasiosa d'aquest personatge, segons indicis històrics. Posa al davant, i açò l'honra, el pensament front a l'anecdotisme.
Los pasos perdidos. Alejo Carpentier. Gegant. Un viatge a les entranyes de la civilització humana, amb el recorregut d'un riu com a metàfora de recuperació de paradisos perduts. L'harmonia i unitat amb la natura vista per un perseguidor.
Historia de las drogas. Escohotado. Complement i ampliació de l'anterior. Formula teories interessants, com la relació entre l'aparició de les religions i l'ús de substàncies psicoactives.
Las uvas de la ira. John Steinbeck. Finalitzant.

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.