MarcPeris

Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.