SA ROQUETA.
El passat diumenge, vàrem anar d'excursió per la Tramuntana. Pujàrem pel Pas del Diable, superant un tram escarpat i angost. Vaig haver de mantindre a ratlla el meu reconegut vertígen, que a estones amenaçava amb amotinar-se. Malgrat tot, enfilàrem una plataforma i ens dirigírem cap al Puig Tomir. Com una òbvia metàfora de la vida, cada vegada que pareixíem haver arribat al cim, ens esperava una nova pujada, que es retallava sobre el cel blau. Les cames trepaven decidides, en busca d'aquest efímer objectiu. Tanmateix, finalment hi arribàrem, i la vista pagava la pena: una llarga filera formada per la serra, fins Pollença. Hi ha racons tan bonics, en l'illa, que omplin els ulls. No arriben a vessar, però dibuixen un somriure i graven en el record aquest albir. Esperem que la Tramuntana, sa roca, es conserve molts anys com està.

Antònia Font
Amb aquest vídeo, dels de Llucmajor, vull desitjar-vos a totes i tots un bon any. Que els millors desitjos esdevinguen objectius pels quals lluitar. Que, estigam on estigam, les nostres vides es vagen trobant. Que trobem la força per alliberar les nostres ments. Que trobem la voluntat per fer un país lliure. Que trobem els camins per dibuixar un món just. Que estimem la terra més enllà de les nostres fronteres mentals. Que no ens quedem fossilitzats en el fotut tòpic. Que anem més enllà del dogma per establir arguments, idees, relacions vertaderament noves... Gaudim de les històries menudes. Lliurem les grans batalles.

L’altre dia, la versió comprimida d’Obrint Pas vingueren a la illa. Amics i companys des de fa molt, aprofitàrem l’avinentesa per a fer un tomb i de pas unes birres pel centre de Ciutat. Passejant pel costat de la llotja, reflexionarem sobre les nostres semblances – tan iguals, tan diferents- com a poble. Les comparances ens dugueren a remoure el dany a les entranyes que produeix sentir-se valencians, perduts en el desert del Cap-i-Casal. La manera d’encarar la situació, sempre ha estat crear oasis dins aquest desert, des que compartíem il·lusions en els temps de l’escola, amb el Xavi- i cadascú es movia des d’on sabia o podia. Han passat els anys, i malgrat que encara som joves, fa mal vore que ha canviat tan poc a la nostra terra, després de tantes lluites, tantes espases trencades, intentant donar forma a la roca. Amb el Xavi hem anat teixint una amistat que, al contrari del que em passa amb altres amics del passat, ha anat confluint cada vegada més en els llocs, les actituts, les idees. Ens hem anat trobant dins aquests oasis dels quals parlava, que nosaltres, com molta altra gent, ens hem entestat en construir.
Així, amb aquestes divagacions, me n’adoní del temps que duc nàufrag en aquesta illa. Encisat per la serena bellesa dels seus carrers, com d’un altre temps, gronxat dolçament per la tranquil·litat de les seues aigües, embolcallat en una terra que parla la meua llengua. Els meus records ja es lliguen a la illa, de la mateixa manera que ho fan als carrers de València. El temps ha passat com en un somni, amb suavitat de cotó fluix. Passe el que passe, em duga on em duga l’atzar, sempre sentiré una immensa gratitut cap a aquest lloc del món. Ací m’han tractat com a un germà, com així es senten milers i milers de valencians, que hi poden viure com en València no se’ns deixa viure, senzillament com valencians. Les illes, massa sovint en l’oblit del nostre país, són el nostre gran tresor. Encara ens queda molt per aprendre dels illencs. Han passat els segles, però la illa roman imperturbable, serena, constant, però dient No quan fa falta. Avançant a poc a poc, sense fer soroll, però sense aturar-se.

CRIM DE GERMANIA
Josep Lozano

L’ebullició de la revolta, en els primers anys del s. XVI a València, a través de les diferents mirades d’aquells i aquelles que la varen protagonitzar, presenciar, o inclús patir, és l’eix d’una novel·la virtuosa, important pel seu afà clarificador, d’un dels periodes històrics més interessants del nostre poble. Amb una estructura coral, basada en la imitació del testimoni històric, anem pegant bots en el temps, avançant-nos a les victòries i les derrotes del agermanats en les diverses fases del conflicte. Aquesta fou, bàsicament, una revolta anti senyorial, contra el virrei foraster i la injustícia medieval que es vivia en una època en la qual els oficis i gremis havien florit a València fins esdevindre conscients de la seua força. Els personatges que habiten les seues pàgines, alguns d’ells reals, altres ficticis, parlen dels seus postulats morals i vitals. Expliquen a la perfecció situacions, que, salvant les distàncies, encara hi perviuen. Ens vestim la pell dels agermanats Vicent Peris, l’Encobert, o Joan Llorenç, però també en la d’aquells que es veieren perseguits per la vessant més intransigent del moviment agermanat. Es fuig de la idealització de la Germania, executada per un poble moldejat per la injustícia i el fanatisme religiós. Així doncs, se’ns narra la persecució dels moriscos, els homosexuals ( sodomites, en la terminologia de l’època ), com a espurnes que esguiten els focs de la rebel·lió. No obstant, la justa reivindicació que s’amaga en l’alçament contra la tirania senyorial, asociada a la defensa dels furs, i per tant amb una inspiració local ( la llavor d’un pensament nacional ), s’estendrà cap a altres territoris, éssent cèlebres la germania de Mallorca, o els Comuneros a Castella. La repressió, com és habitual, fou brutal. Cada vegada sóc més conscient, que la història del nostre país està construïda a base de derrotes. I encara així, caminem...

M'encanta Beck.
Malgrat que no he pogut posar el vídeo que volia en un principi, pels maderfa***rs de universal music, que bloquegen els vídeos al youtube, aquest també és mític. Sexxx Laws. Per a totes vostés, senyories...

Declara la independència.
Finalment he descobert una nova manera de penjar vídeos al blog, gràcies Aurora i Segarra. Almenys ara són més grans... Bé, en quant a aquest vídeo, que dir? Brutal... Ja m'havia fixa't en la lletra d'aquesta cançó del darrer disc de Björk: Volta. Però aquest vídeo, dirigit per Michel Gondry és increïble. Gràcies, David, encara que feia uns dies que l'havia descobert a Vilaweb. En fi i ja sabeu:
Maleïts colonialistes! Protegiu la vostra llengua, alceu les vostres banderes, Declara la independència!

El triomf de la banalitat.


Estem en una època superficial. Es fa cada dia més difícil trobar espurnes d’intel·ligència, creativitat, emoció, al nostre voltant. Les persones ens centrem més en l’anècdota, i menys en les reflexions que aquesta pot suscitar. En l’eterna dicotomia entre superfície i interior, continent i contingut, o forma i substància, hi ha un desequilibri brutal, fins el punt que un dels elements acaba per oblidar-se. Aquesta és la gran pregunta que em faig sovint, realment la gent no té vida interior, o està aquesta tan oblidada, profundament amagada, que ja no pot eixir a la llum? Ho note al meu voltant, es pot copsar mirant aquest espill deformant que és la televisió, es pot percebre a les converses al treball, als bars, esperant l’autobús... Occident es refugia contra la bogeria i les catàstrofes amb l’oblit superficial. En canvi, els immigrants, malgrat que la seua obsessió és assimilar-se a aquesta societat nostra, encara conserven la reflexió sobre la vida, les seues paradoxes i extranys significats, que l’apropen perillosament a l’absurd. A la resta del món també es parla de la fortuna, de la mort, dels somnis, del més enllà, del que està bé i està malament, amb les persones properes, o amb qui es troben pel carrer... També els xiquets i els bojos tenen aquest sentit profund de la vida. Aquesta profunditat ve de relativitzar allò seriós, d’exterioritzar les pors i alegries, i de denunciar les incoherències del món dels adults. Si, el Món dels adults. La nostra maduresa significa açò, aquest ridícul desig per controlar-ho tot, la seguretat... Quan en aquest joc, realment, no hi ha garanties. Aquesta és la contradicció de la qual riuen xiquets i xiquetes. Açò és el que no volem vore, del que fugim amb les nostres amables converses entorn la banalitat. No volem parlar de les nostres pors, perquè no volem fer-les visibles front els demés i front nosaltres mateixes. Temem mostrar els nostres sentiments, perquè pensem que així ens fem vulnerables, amaguem les nostres idees perquè ens incomoda diferir dels demés i haver de defensar-les. Avui en dia no està de moda tenir idees. Es poden tenir opinions, però idees... D’aquesta manera, el nostre interior es va plenant de tot allò que no ens atrevim a confesar-nos ni a compartir amb els demés. Es va omplint fins que vessa. I aleshores ens envaeix la por, els sentiments es fan incontrolables, i les idees esdevenen obsessions. La vida en les grans ciutats convida a aquesta superficialitat. Individus aïllats, bombardejant-se mutuament amb frases buides, extretes de la televisió, opinions prefabricades, tòpics, anècdotes, estereotipus, sense mullar-se en res. Parlar és molt més senzill que tot això, compartir les preocupacions, pensaments, reflexions, idees, projectes, ambicions, i de tant en tant també qüestions banals, per suposat.

La Mercé, Aina i la meua companya, Laura. Tres perles de la mediterrània.

Els meus amics Natxo, Tània i Javi. Com es pot observar, ja immersos en la fase tequila.

Aquest divendres ens reunírem uns quants amics, valencians, malloquins,i de tot arreu, a ca nostra. El resultat final fou una castanya impressionant a base d'un tequila boníssim, cortesia de l'Ivan i Ceci, amics mexicans que ens el dugueren aquest estiu a Venezuela.També hi hagué tortillas enmoladas, i projectàrem el vídeo del nostre viatge per Mèxic... A la seua salut, a la nostra, i a la teua...

Feia temps que volia penjar un vídeo de Depeche Mode, aquest grup m'ha acompanyat des de fa molts anys, i ha posat música a moments de tots els colors. M'olore que aquesta cançó, dedicada a en Bush, us sorprendrà ...

TRÒPIC DE CÀNCER.
Henry Miller.
La Bohemia parisina, amb les seues misèries i grandiosos miserables, ha estat matèria d'investigació vital en tantes ocasions que m'és difícil enumerar-les. Així de primeres se m'acut Rayuela, de Cortázar, i la pel·lícula d'Aki Kaurismäki, a banda de les biografies tempestuoses d'artistes que es trobaren i barrejaren al París del primer segle XX. Les avantguardes intentaren la transgressió de la vida burgesa, de la seua rutina prenyada de seguretat. El rebuig radical cap a aquesta forma de vida dugué a inventar-ne de noves i a crear una estètica rupturista en la pintura, l'escriptura i la música. En certa manera, París sempre representa, cíclicament, aquest estereotipus, que parteix del modernisme burgés per esdevindre una negació de la burgesia. Aquest llibre parla d'èssers a la deriva intel·lectual i sovint moral buscant, cada vegada més, la supervivència. Per damunt dels valors i les revolucions que es promogueren romànticament des de les avantguardes, sura el cinisme, el desengany de contrastar les idees i la realitat dels fets. El fracàs, que escenificaran els rupturistes d'avantguarda en institucionalitzar-se i entrar amb les seues boutades als museus, s'olora al llarg d'un relat que insinua el pensament postmodern. Pareix que el món de les idees oscil·la de manera periòdica entre aquestes tendències. El desengany de les revolucions i la II guerra mundial durà a l'existencialisme, que després durà de nou al situacionisme i les revoltes de maig del 68. Per a aquestes qüestions, sempre ens quedarà París, però el món de l'Art contemporani, sabedor de la seua vocació mercantil i conscient d'allò que sempre fou, marxarà des de París a Nova Iork, centre econòmic del món. L'autor, nord americà, adopta la literatura en primera persona i ens conta, de manera descarnada, sense concesions, les seues peripècies pels ambients més sòrdids del París dels anys 30, encara sacsejat per la gran depressió. Les habituals prostitutes i les conseqüents dosis de misòginia desfilen per uns carrers on s'hi barregen la crueltat i la poesia, la brutor i la bellesa. La prosa de Miller, crua , polèmica i escrita de manera magnífica combinant la disecció i l'exabrupte, estigué prohibida als EEUU durant molts anys. També Nord Amèrica sura entre el mercantilisme atroç, pornogràfic, i un puritanisme sempre disposat a linxar algun cap de turc.

La meua família ha estat uns dies de visita per Mallorca... Quan et visita algú per ací, aprofitem per fer coses d'aquelles anomenades típiques, però que estan prou bé...La Tramuntana, Campanet, Es Portitxol i de nou passejar per aquells llocs de Ciutat que has transitat milions de vegades. I clar, si et conviden a dinar per ahí un plat de Gall ( el peix... ), aprofites i et poses les botes. El meu piset de Palma, tan menut, pareixia un zulo del Vietcong. En fi, que m'agraden les visites, malgrat tot, i cada època té les seues coses per fer...

Persèpolis.
Ahir aní a vore la pel·lícula, basada en el còmic autobiogràfic de l'autora iraní Marjane Satrapi. Senzillament dir que el treball realitzat és magnífic. S'ha sabut captar a la perfecció l'atmòsfera del còmic, el seu encert estilístic, dotant-lo de profunditat i textures subtils. Les imatges en blanc i negre, la utilització de la llum en alt contrast, arriben al seu clímax en les seqüències de la guerra: Art en moviment. A nivell narratiu, s'ha sabut condensar el millor de la història, per enganxar l'interés i fer vibrar l'emoció. Com a la vida, el film compagina l'humor i el drama, la ingenuïtat i la cruesa d'un conte personal concret, a través de la història de tot un poble. Molts veuran en el llançament del film un deix d'oportunisme, i potser no aniran massa desencaminats. El moment de cojuntura política mundial que patim, amb un Iran que es perfila com a l'enemic oficial de l'imperi, seria idoni per a la típica satanització caricaturesca del règim iranià. Però la pel·lícula va més enllà, aconsegueix marcar un perfil propi, que és el de la pròpia autora, la qual també és crítica amb occident i parla obertament de comunisme i colonialisme. A molts els courà sentir aquests termes quan la pel·lícula es visualitze als EUA. Però Hollywood és Hollywood, i no m'extranyaria que li caigués un Òscar l'any que ve. Més enllà d'açò, el film paga molt la pena, una vertadera obra d'art que arriba al cor i fa reflexionar.

RENEGATS DEL FUNK
Vídeo brutal, que tenia en un racó de l'iTunes. Rage Against The
Machine, agitant els ritmes i les consciències. Una cronologia de la
cultura negra contemporània als EUA, a nivell musical i polític. Desde
el neixement del Soul, Funk, Hip Hop Old School, Gangsta... i d'altra
banda, però en paral·lel, la lluita dels drets civils dels
afroamericans: Malcom X, Martin Luther King, Black Panthers (Huey
Newton ), Angela Davis, Mumia abu Jamal. Una reflexió sobre el
contingut polític i social de la música negra, vertader crit enfront
l'opressió i racisme dels EUA. Per demostrar les arrels de lluita de la
música negra, més enllà de la imatge superficial i consumista de
l'actual hip hop, que s'ha volgut promoure des del mainstream de les
MTV i demés porqueria.
Black Power.

M'operen.
La setmana que ve, deixaré de ser un ciborg. Em llevaran la placa de titani i els 4 perns. Espere que la movilitat del meu braç esquerre, tan necessari per a manis i xarangues diverses, es recupere el màxim possible. La veritat és que no m'abelleix massa, estar uns dies fora de circulació... I hauré de faltar a la feina, ara que estava fent uns treballs guapos amb els nanos. Però bé, ben mirat tindré uns dies de vacances...

PULP
He redescobert darrerament la mítica banda de Jarvis Cocker. Aquesta
cançó, pegà quan tenia 18 anys i era a Brighton. La veritat, un tema
enorme. Gran música, i gran lletra plena d'ironia, per a aquelles que
enteneu l'anglés.

Vicis Incomfesables
Són com el culs, tothom en té. El meu deixarà de ser-ho, doncs vull admetre que em costa llegir sense doblegar les pàgines dels llibres. Quan a una pàgina hi ha alguna idea genial, o m'identifique amb alguna disertació, o m'encisa alguna descrició encertada, necessite doblegar la pàgina. Darrerament, com els llibres que llig són de la biblioteca del meu institut, m'he de reprimir. I em costa molt. Tant, que estic pensant deixar les meues marques, però de manera pràcticament imperceptible. Potser algú agafarà el llibre i es preguntarà qui ha doblegat les pàgines i perquè aquestes en concret. Potser al seu cap elaborarà alguna hipòtesi expeditiva. I potser jo ja seré ben lluny d'ací...

EL SIGLO DE LAS LUCES.
Alejo Carpentier
La història és una lluita constant per la Igualtat, Llibertat i Fraternitat, una lluita que es reaferma amb cada revolució, amb cada fracàs i amb cada derrota. La pulsió que genera la injustícia és el vertader motor de la història, fent de contrapunt a la dinàmica caòtica marcada pel capital. La Revolució Francesa, amb les seues llums i ombres, sacsejà la vida fossilitzada de les colònies europees al Carib. Els seus ecos creixeren fins ser una explosió imparable que acabà en les independències americanes, en Bolívar, Sanmartín, Martí, i el poble en armes. En Victor Hugues, personatge fet de matèria literària, però reflex d’un altre personatge no menys inverosímil per ser real, és el vertader revulsiu, catalitzador de les vides creuades de tres personatges. Esteban, Sofia i Carlos, tres hereus sense adults, aprenen la llibertat en una enorme mansió que no és sinò l’escenari per als jocs imaginats. En Víctor, marsellés, revolucionari perseguit per les autoritats cubanes, els farà eixir de la placenta, i durà Esteban cap a un viatge increïble pel Carib per extendre la flama de la revolució. Haití, La Guadalupe, La Cayena, La Guayana, seran les escales del llarg procés, paral·lel al que segueix la revolució. Com aquesta, ballaran pel tall de la navalla, pegant tombs des del rigor Jacobí, amb la Guillotina a ple rendiment, fins les concessions reaccionàries que farien emperador a Napoleó. Tombs encara més confusos, per l’aïllament d’una metròpoli que relaxa els seus postulats d’igualtat quan es tracta d’alliberar els esclaus negres, o de dedicar-se a la pirateria per obtindre magnífics beneficis personals.
Un llibre màgic, amb un llenguatge erudit, meravellós retrat de la vida Caribenya i de fons contingut intel·lectual, que sap captar una atmósfera de gran trasbalsament, il·lusió i decepció. Els personatges viuen de veritat la seua somiada humanitat, dubten, tenen conviccions i passions que desborden aquest imperi de la raó, que pretenciosament volgué imposar el Segle de les Llums.