Eleccions al Bloc.

Per a donar una oportunitat als anarkos i a nosaltres per poder votar alguna cosa, ací va una tria vital en el futur del nostre país. Quina disfressa era millor? Evidentment, he triat unes quantes de les quals tinc fotos. Escolliu la que més us agrade... Teniu de temps fins les eleccions d'Aspanya. Ra Ra Ra!
Per petició popular, ja es sap, la gent som prou lents, inclús per votar, es posposa la decisió durant un mes més. Ja sabeu, aprofiteu i voteu ara que podeu.

Per a celebrar-lo, autohomenatge en forma de vídeo de Radiohead. Ahir em va telefonar el meu carnal Ivan des de Mèxic DF i vàrem recordar diverses coses. És el que tenen els anys. Cada vegada més gent imprescindible, en més llocs diferents del món, més i més records. Muntanyes de records. Com la música és el millor mèdium per a canalitzar aquesta nostàlgia del demà. Hi ha un grup que m'acompanya des de fa anys i ara han tret un disc molt gran, In Rainbows. Aquest tema és més antic, però el vídeo de Michel Gondry és molt guapo, així com la música. A tots i a totes, caminem, a estones junts, a estones com bé puguem, però caminem...

Demà, és el meu aniversari. Si fillets, faig ja 31 anys. Ufff! Per a celebrar-lo i perquè nosaltres ho valem, el dissabte fem festa de disfresses. La cosa té gràcia, ja què finalment he llogat un local parroquial per a fer-la. A vore si haurà de vindre el retor a fer-nos un exorcisme a mitjanit. En fi, ja penjaré testimonis visuals de l'esdeveniment. A la gent de València: Si voleu farem festeta la setmana següent, quan acabe aquest sarau us telefonaré i xarrem.
Bé, dir que punxarà DJ Inyaki, hi haurà Karoke, sorpreses, concurs de disfresses i jolgorios ( disbauxes, per als puristes ) múltiples.
A vore que passarà...

En record del Casal ocupat Ses Coves,i gràcies al clam popular, ehem, vull penjar algunes fotos de murals, decoracions de casals etc. I més fotos de la festa... Que acabà com acabà...

Maledicció grafitera a Inca.
El dissabte, vaig passar-me tot el matí a Inca pintant un graffitty. La cita era al Casal Ocupat Ses Coves. Una casa guapíssima, antic local de la CNT, reoberta per al poble. Ara la duien col·lectius de tot signe d'Inca, entre ells, Maulets. Hi havia una jornada de música i art a les parets. El tema tenia una importància emocional per a mi ja que l'any passat havia pintat un mural en la plaça del poble, pel Correllengua, i la pikola l'esborrà d'un dia per a un altre.
Doncs bé, de nou la història es repeteix, però pitjor. Tot just quan arreplegàvem i movíem a Palma, la pikola apareix amb una ordre de desallotjament baix del braç i clausura la festa. Amb el que s'ho estaven currant l'Inyaki i cia. amb la música... Drum'n'Bass, Jungle de fons mentre pintàvem... Hui estaven citades més de trenta persones que estaven tranquil·lament dins la casa.
La peça és part d'una sèrie anomenada euríbor, amb imatges de màgia potàgia. Com la vida mateixa. Alehop, apareixen els pikoletos i un projecte que duia un any i mig construint-se, desapareix. Així és la vida. Efímera, com els meus murals.

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

El Túnel.
1.Quan sona el despertador, una esquerda travessa el meu cap, separant els dos mons als quals habite, com si foren dos talls de meló d'alger. la negror m'envolta, camine per la vall de la foscor sense una punyetera llanterna. És de nit, encara és de nit. És açò possible? Fa fred, els meus peus descalços s'entrebanquen amb les restes de la nit anterior, restes d'un naufragi - sempre la fi del dia és un naufragi -. Les malediccions van sorgint automàticament, a mitja veu, uns renecs que pareixen salmòdia de vella. Aconseguisc, de pur miracle, vestir-me, intente establir un conjunt coherent. Em senc com una cega provant de maquillar-se.
Al baixar al menjador i haver d'encendre la llum senc el riure irònic d'alguna estranya divinitat. Si hi ha sort i queda cafè fet, l'escalfe al microones. Mentre em llave la cara, em mire a l'espill sense vore'm, només note el fred tan dur que és com un directe en plena cara. Aboque el sucre - aquest pot mai ha aconseguit tancar bé - al cafè i me l'empasse gola avall. El sucre i la cafeïna em posen les piles, agafe la bossa i enfile al treball. Encara és de nit.

2. Camine. Camine de pressa perquè arribe tard. El camí es pot fer en 15 minuts, però hauré de provar a fer-lo en 10. Es curiosa, la rutina. Si fas el mateix recorregut pels matins, et vas trobant la mateixa gent pel carrer. La mateixa seqüència exacta. Ara apareixerà aquella xica amb un gos. Ara un tipet, que pareix un advocat... Els morts vivents, les persones que han sobreviscut a la seua jornada nocturna particular el millor que poden, busquen un lloc on estirar-se. Com si tornaren del treball, la seua cara no és tan diferent d'aquells que hi anem. Quasi podríem fer un relleu còmic, xocar les mans per a que la vida de la ciutat es perpetue. Camine. Camine de pressa i passe per davant dels jutjats, just quan sona aquella cançó de Radiohead tan rítmica. Hi ha una cua a les portes, com sempre, i com tinc la gent de front, puc albirar als ulls tots i cadascun d'ells. Mirades baixes, confrontades, esgotades de tants tràmits absurds. Molts dels immigrants hi han passat la nit, en suspens, esperant per guardar el torn. Cada punyetera cara és un poema que parla de la realitat subterrània d'aquest MÓN. Una mirada que pareix tan, tan llunyana, com si em guiés en Virgili i veiés les ànimes del purgatori.
Continue caminant. Tot el camí al treball és recte. Encara és de nit. Un semàfor i enfile la baixada. Descens, es podria dir que ja estic en el polígon. El carrer, continua baixant fins l'horitzó. És un túnel, i al final del tot hi veig una llum. S’escola el sol llunyà, una brasa envoltada de cendra gris.
En un cantó ja hi ha dos o tres joves que l’escalfen. Un dia cremen roda amb una moto de gran cilindrada, un altre canten, un altre es difamen mútuament. Jo només em pregunte per a què matinen, temen que algú els furte el cantó, o què?
Seguisc caminant. Accelere el pas, estic sobre el límit. Potser ja ha sonat la sirena, mai es sap... Em vaig creuant alumnes de tots els colors. M’aprope al Centre. Quan xafe la plaça del costat de l’institut, encara és de nit. El sol d’hivern pareix que encara no vol donar la cara. M’endinse amb els meus alumnes. Tots i totes passem per l’embut de l’entrada, hi ha un caos tranquil gràcies a la son. Cotxes, xiquets, xiquetes, professors, camells, pares, germans, tots entrexoquem per entrar. I així ens endinsem tothom, perquè sense algun dels actors, l’obra no tindria sentit. Un dia més. Un dia menys.

Darrerament, han aparegut algunes peces del Soma, pel centre de Palma. Es veu que feia temps unes sentències judicials, l'havien impedit seguir amb la decoració de Ciutat. Pareix ser que ja torna a estar en actiu. Com que és amic meu, els hi he fet unes quantes fotos i ara les penjaré al bloc.

Freelance postmodern Abella

polític- Aranya
Un amic, el Soma, el qual m'ha fet el disseny del bloc, m'ha enviat una sèrie de fotos de guerrilla artística urbana. La veritat és que no sabia molt bé que fer amb elles, però un post de l'Aurora sobre el Graffitty m'ha donat la idea. Així que, en agraïment al treball que ha fet per a mi en moltes ocasions, ací van algunes de les seues coses...

Jungla d'asfalt.
Bob Marley, poeta, profeta. Geni de la música senzilla que acabà canviant tot el panorama musical al món. A les teteries de Xef Xaouen, a les platges del pacífic, a les tendes de música de Caracas, als ipods dels joves europeus. Un missatge de pau, però també de lluita i compromís. Get Up Stand Up. Reclamant l'orgull negre, la unitat dels pobles xafats per la bota colonial. El seu llenguatge líric,directe, senzill arriba als cors de la gran Babylon. No més paraules. Només ens resta Bob.

Pere Calders
Ronda naval sota la boira.
La seguretat del naufragi.
Probablement, tothom coneix Pere Calders, més per la seua faceta com a contista que com a creador de novel·les. Aquest llibre, dintre del moviment de renovació formal de la literatura catalana de la segona meitat del XX, presenta una estructura que alterna el diàleg, la narració entretallada, i un aspecte que m'ha interessat particularment: Comentaris després de cada capítol amb reflexions sobre allò exposat. El fals testimoniatge, en forma d'objet troubé, és a dir, l'artifici de presentar el llibre com trobat i només transcrit per l'autor, és un recurs molt utilitzat en la literatura, recordem per exemple, El Quixot.
Amb el to habitual de Calders, ple d'ironia, i recreant una mena de realisme màgic a la catalana, ens conta la història d'un naufragi. Un vaixell atrapat dins un corrent es dirigeix, fent cercles, cap a un escull coralí de manera irremissible. La tripulació i passatgers respondran de formes diverses davant la catàstrofe. Intentant posar música a la desfeta.
La veu de Calders, s'allunya sempre de dramatismes, mitjançant el joc irònic del llenguatge. Açò confereix la narració un toc d'artifici, que al cap i a la fi, és el que suposa realment la ficció literària ( i fins i tot, podríem afirmar que qualsevol gènere, és en el fons ficció, ja que passa per la visió personal de l'autor i això l'allunya de la realitat dels fets, si és que aquesta existeix realment ). Dins aquesta dialèctica entre realitat i ficció, o senzillament qüestionant aquesta realitat com a unívoca i monolítica, el podríem aparellar amb Pirandello, un altre lúdic de la literatura. En definitiva, una obra ben escrita, que ens aportarà una alenada d'emoció sense caure en el naufragi.

Els meus amics i companys Xavi, Natxo i Tània, enfilats al cim del Tomir. Agermanant Mallorca i València pas a pas. Gaudint d'aquesta terra que ja és també nostra.

SA ROQUETA.
El passat diumenge, vàrem anar d'excursió per la Tramuntana. Pujàrem pel Pas del Diable, superant un tram escarpat i angost. Vaig haver de mantindre a ratlla el meu reconegut vertígen, que a estones amenaçava amb amotinar-se. Malgrat tot, enfilàrem una plataforma i ens dirigírem cap al Puig Tomir. Com una òbvia metàfora de la vida, cada vegada que pareixíem haver arribat al cim, ens esperava una nova pujada, que es retallava sobre el cel blau. Les cames trepaven decidides, en busca d'aquest efímer objectiu. Tanmateix, finalment hi arribàrem, i la vista pagava la pena: una llarga filera formada per la serra, fins Pollença. Hi ha racons tan bonics, en l'illa, que omplin els ulls. No arriben a vessar, però dibuixen un somriure i graven en el record aquest albir. Esperem que la Tramuntana, sa roca, es conserve molts anys com està.

Antònia Font
Amb aquest vídeo, dels de Llucmajor, vull desitjar-vos a totes i tots un bon any. Que els millors desitjos esdevinguen objectius pels quals lluitar. Que, estigam on estigam, les nostres vides es vagen trobant. Que trobem la força per alliberar les nostres ments. Que trobem la voluntat per fer un país lliure. Que trobem els camins per dibuixar un món just. Que estimem la terra més enllà de les nostres fronteres mentals. Que no ens quedem fossilitzats en el fotut tòpic. Que anem més enllà del dogma per establir arguments, idees, relacions vertaderament noves... Gaudim de les històries menudes. Lliurem les grans batalles.

L’altre dia, la versió comprimida d’Obrint Pas vingueren a la illa. Amics i companys des de fa molt, aprofitàrem l’avinentesa per a fer un tomb i de pas unes birres pel centre de Ciutat. Passejant pel costat de la llotja, reflexionarem sobre les nostres semblances – tan iguals, tan diferents- com a poble. Les comparances ens dugueren a remoure el dany a les entranyes que produeix sentir-se valencians, perduts en el desert del Cap-i-Casal. La manera d’encarar la situació, sempre ha estat crear oasis dins aquest desert, des que compartíem il·lusions en els temps de l’escola, amb el Xavi- i cadascú es movia des d’on sabia o podia. Han passat els anys, i malgrat que encara som joves, fa mal vore que ha canviat tan poc a la nostra terra, després de tantes lluites, tantes espases trencades, intentant donar forma a la roca. Amb el Xavi hem anat teixint una amistat que, al contrari del que em passa amb altres amics del passat, ha anat confluint cada vegada més en els llocs, les actituts, les idees. Ens hem anat trobant dins aquests oasis dels quals parlava, que nosaltres, com molta altra gent, ens hem entestat en construir.
Així, amb aquestes divagacions, me n’adoní del temps que duc nàufrag en aquesta illa. Encisat per la serena bellesa dels seus carrers, com d’un altre temps, gronxat dolçament per la tranquil·litat de les seues aigües, embolcallat en una terra que parla la meua llengua. Els meus records ja es lliguen a la illa, de la mateixa manera que ho fan als carrers de València. El temps ha passat com en un somni, amb suavitat de cotó fluix. Passe el que passe, em duga on em duga l’atzar, sempre sentiré una immensa gratitut cap a aquest lloc del món. Ací m’han tractat com a un germà, com així es senten milers i milers de valencians, que hi poden viure com en València no se’ns deixa viure, senzillament com valencians. Les illes, massa sovint en l’oblit del nostre país, són el nostre gran tresor. Encara ens queda molt per aprendre dels illencs. Han passat els segles, però la illa roman imperturbable, serena, constant, però dient No quan fa falta. Avançant a poc a poc, sense fer soroll, però sense aturar-se.

CRIM DE GERMANIA
Josep Lozano

L’ebullició de la revolta, en els primers anys del s. XVI a València, a través de les diferents mirades d’aquells i aquelles que la varen protagonitzar, presenciar, o inclús patir, és l’eix d’una novel·la virtuosa, important pel seu afà clarificador, d’un dels periodes històrics més interessants del nostre poble. Amb una estructura coral, basada en la imitació del testimoni històric, anem pegant bots en el temps, avançant-nos a les victòries i les derrotes del agermanats en les diverses fases del conflicte. Aquesta fou, bàsicament, una revolta anti senyorial, contra el virrei foraster i la injustícia medieval que es vivia en una època en la qual els oficis i gremis havien florit a València fins esdevindre conscients de la seua força. Els personatges que habiten les seues pàgines, alguns d’ells reals, altres ficticis, parlen dels seus postulats morals i vitals. Expliquen a la perfecció situacions, que, salvant les distàncies, encara hi perviuen. Ens vestim la pell dels agermanats Vicent Peris, l’Encobert, o Joan Llorenç, però també en la d’aquells que es veieren perseguits per la vessant més intransigent del moviment agermanat. Es fuig de la idealització de la Germania, executada per un poble moldejat per la injustícia i el fanatisme religiós. Així doncs, se’ns narra la persecució dels moriscos, els homosexuals ( sodomites, en la terminologia de l’època ), com a espurnes que esguiten els focs de la rebel·lió. No obstant, la justa reivindicació que s’amaga en l’alçament contra la tirania senyorial, asociada a la defensa dels furs, i per tant amb una inspiració local ( la llavor d’un pensament nacional ), s’estendrà cap a altres territoris, éssent cèlebres la germania de Mallorca, o els Comuneros a Castella. La repressió, com és habitual, fou brutal. Cada vegada sóc més conscient, que la història del nostre país està construïda a base de derrotes. I encara així, caminem...