Els llibres.
Bé, ha arribat el moment de fer balanç. Com sempre, un allau de llistats de tot tipus ens envairà. Jo tampoc volia estar-me de fer el meu. Ara fa molt que no faig ressenya de llibres, en part perquè em feia mandra, en part perquè coincidia amb altres companys que ja ho feien, i prou bé, per cert. De tota manera, ara m'abellix fer-ho, així que allà van:
Orígens, d'Amin Maalouf. recorregut vital per l'exili dels libanesos a través d'una genealogia familiar.
Moments estelars de la humanitat. Stephan Zweig. El mític cronista tria unes espurnes que arrepleguen la grandesa i les misèries d'aquesta mona cridanera que ha volgut dominar tots els àmbits de la vida, nosaltres els humans. La conquesta de Constantinopolis, el descobriment del Pacífic, els últims dies d'en Tolstoi...
El siglo de las luces. Carpentier. Ja ressenyat.
Ronda naval sobre la boira. Pere Calders. Ja ressenyat.
Tròpic de Càncer. Henry Miller. Ja ressenyat.
Crim de Germania. Josep Lozano. Ja ressenyat.
Imperio de Rischard Kapuscinski. Diversos recorreguts, a èpoques diferents d'aquest monstre positivista que fou l'URSS. Abans i millor que arxipièlag gulag.
El príncep de Maquiavel. Tractat il·lustratiu de les virtuts d'un bon governant, considerant que a les persones les haja de governar algú. Vital per entendre la lògica destroy del capitalisme actual, i les conjuntures polítiques mundials.
La asombrosa aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile. G.G.Márquez. Cortesia del meu amic Lucas. L'única peça que em mancava de l'escriptor Colombià. Crònica romàntica de la rebel·lió contra la derrota.
Robayyat. Omar Jayyam. Hedonisme com única certesa filosòfica de la vida. Proposta: Aprofitar el plaer davant l'ombra de la mort.
Filosofias del Undregrund. Luis Racionero. Catàleg de moviments, antecedents i derives del pensament heterodoxe.
Las Muertas. Ibargüengoitia. El Mèxic més negre.
Aprendiendo de las drogas. Escohotado. El llibre que tot usuari hauria de consultar, per contrastar l'experiència personal.
Memòries d'Adrià. Marguerite Yourcenar. No és una novel·la històrica ( afortunadament ), sinò una recreació fantasiosa d'aquest personatge, segons indicis històrics. Posa al davant, i açò l'honra, el pensament front a l'anecdotisme.
Los pasos perdidos. Alejo Carpentier. Gegant. Un viatge a les entranyes de la civilització humana, amb el recorregut d'un riu com a metàfora de recuperació de paradisos perduts. L'harmonia i unitat amb la natura vista per un perseguidor.
Historia de las drogas. Escohotado. Complement i ampliació de l'anterior. Formula teories interessants, com la relació entre l'aparició de les religions i l'ús de substàncies psicoactives.
Las uvas de la ira. John Steinbeck. Finalitzant.

Dies grisos.

Des que he tornat a Sa Roqueta no ha parat de ploure, fer mal temps, fred etc. No m'acabe de trobar, tot està humit, banyat, destenyit, desert, apagat... S'apropen decisions que hauran de marcar la meua vida, i em trobe paralitzat pel dubte. Sempre m'ha costat molt encarar les el·leccions que m'afecten personalment. De vegades m'agradaria poder desdoblar-me, fer-me a miquetes i viure totes les vides possibles, totes les opcions, simultàniament.
Tornar a València?
Quedar-me a Mallorca?
Escapar-me a Amèrica, Àfrica o el que siga fora de la fortalesa Europa?
Aquestes són només alguns dels nombrosos dubtes que m'atansen.
Que fer? No em serveixen els consells de ningú. Només puc capbussar-me al meu interior i reformular la pregunta: Què és el que vull, realment? Sé que aquest criteri canvia constantment, com jo ho faig. En la meua vida sempre he preferit improvisar a decidir, i seguir una política de fets consumats.
Que fer, doncs?

Real de Catorce.
Per entrar al poble, només hi ha una via: un túnel pel qual no hi caben dos cotxes al mateix temps.
Real era un enclau miner, en el cerro al costat del desert. Antigament hi havia bosc, ara, el desert avança inexorablement per la sierra.
La mina era així, ho anava devorant tot fins que s'exhaurí: arbres, aigua, persones...
Ara només queden gorditas, algun turista despistat i santuaris dels Huicholes.

3 Amigos.
En ruta, Iván, Gilberto, Juan i jo, ja fora en el desert o en l'antiga ciutat minera de Pozos. Interactuant amb l'espai.

El desert I
El bruixot. Baix l'efecte de determinades substàncies, els bruixots antics o xamans eren capaços de volar.

El món
El meu amic David, m'envia aquestes impressions d'una amiga, a la qual no conec, i mira tu per on, li diu açò:
Acab d'arribar d'Istambul...per tant, acab de llegir es teu missatge....resulta que per Istambul vaig fer unes quantes fotos a l'art urbà que vaig trobar per allà...i per "casualitats" de la vida un dels graffitis que vaig fotografiar és el deu teu amic...m'he quedat super pillada, com a prova t'envii sa foto i com podràs veure...per més inri...sense adonar-m'en vaig fotografiar sa signatura...per això ho he reconegut.... ja veus....ja li pots dir a n'es teu amic...que va ser uns dels millorets que vaig veure per allà, tot i que n'hi havia de molts bons....vaig anar a un hostal que esteia petat....tot decorat amb graffits i pintades....una passada Istambul...

Sóc.
En el desert em vaig trobar amb aquesta afirmació escrita als núvols. En la meua llengua, en aquell moment i espai concret. Us asegure, companys i companyes que res del que passa al desert és casual...

Intel·ligència Artificial
Un vídeo de filosofia pura. Ni Kant, ni Plató, ni Nietzsche s'endinsaren en els misteris de l'ànima humana com aquest aforisme desaforat.

Guanajuato
No ha canviat tant, en deu anys. Potser és encara més parc temàtic del que ho era abans, hi ha més tunos ( encara que no ho cregau, si, hi ha tunos ), però la ciutat és bàsicament un centre d'estudiants i govern de l'estat.
Fet apart suosa el meu retorn a aquest indret on vaig viure fa tant de temps. Certa nostàlgia ha estat inevitable. Queda alguna gent que vaig coneixer, altres viuen fora, i uns quants han mort en circumstàncies diverses.

DF I. El Metro.

La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.

Des de Mèxic.

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera estada amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns me'ls he anat trobant pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al Df m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

L'Art Seqüencial.
La meua amiga Aurora, escriu al seu bloc que fa poc s'ha iniciat en l'univers del còmic. M'alegra escoltar aquesta notícia, i me n'adone que he escrit poc en aquest espai sobre una de les meues grans passions des que era un xiquet. No en va vaig començar a fullejar còmics des d'abans de saber llegir. Mirava els dibuixos i imaginava què feien i deien els personatges.
La meua col·lecció de còmics, estesa entre Mallorca, València i El Vedat, em permet fer un recorregut vital pel meu passat. M'hi podria passar anys llegint còmics ( a l'igual que llibres, però els considere encara millors perquè un bon còmic conjuga el millor de la literatura, el dibuix i el cinema...), de fet, la meua economia sempre ha tingut en ells un forat negre, que no obstant ha omplert moltes i moltes vesprades de joia i entreteniment.
Per això, per a l'Aurora, i per a totes aquelles persones que comenceu en açò, vull citar-ne alguns que m'han marcat especialment, per la seua qualitat o pel meu moment vital. Segurament, no hi son tots els que són, però bé havia de fer una tria.

Corto Maltés, La balada de la mar salada. Hugo Pratt. Per a mi, potser el millor comic què he llegit. Conjuga tot el que m'agrada en una història, personatges outsiders amb un rerefons enorme, paradisos ben reals, lirisme, el punt de vista del sauvage, és la gènesi d'un personatge, en Corto Maltés, enorme, i uns secundaris a la seua alçada. Rasputín, el monjo... .
Continuen la saga altres joies com La Casa Daurada de Samarcanda, meravellosa nova aventura per la cruïlla entre el Mar negre, Caucàs, Afganistán etc. en busca, com sempre, d'un tresor. Totes les històries d'Hugo Pratt em pareixen genials, un home intel·ligent, excel·lent dibuixant, d'una gràfica potent, que ha visqué almenys tant com els seus personatges.


El Incal. Jorodowski i Moebius. Situat en un futur lisèrgic, planteja una història eclèctica que aplica intrigues polítiques, misticisme oriental, americà, filosofia Nietzschiana, i una trepidant acció que ens duu per els indrets de la imaginació d'aquests dos genis en acció. Una saga en la que segur s'inspiraren molts cineastes posteriors. L'atmosfera encara hui en dia resulta plenament actual, tot i que és una obra dels inicis dels 80. L'Art de Moebius a tota màquina.

La casta de los metabarones. Jorodowski i Juan Giménez. Basada en l'univers de l'Incal, una obra mestra amb reminiscències mitològiques. L'èpica esdevé enorme gràcies al dibuix d'en Giménez.

Akira de Katsuhiro Otomo. En un futur apocalíptic, en Neo Tòquio, es creuaran els camins d'adolescents inadaptats, activistes polítics, exèrcit, projectes militars que empren mutants amb poders psíquics, motards futuristes... Acció trepidant que enganxa des de la primera pàgina.

Nausicaä de Hayao Miyazaki. El geni fila una bella història de ciència ficció amb un contingut ètic i moral profund com a metàfora de les misèries i heroïcitats del gènere humà. El rerefons mediambiental està de plena actualitat. Per a mi, el més gran autor viu, també director d'animació responsable de la princesa Mononoke, el Viatge de Chihiro, Heidi, Porco Rosso...

Els Freak Brothers, d'en Gilbert Shelton. Qualsevol de les històries d'aquests hippies és una hilarant mostra de contracultura. L'ús de substàncies psicoactives derivarà sempre en les més estrambòtiques situacions dels tres companys. En els seus llibres es retrata d'una manera mordaç una època què, atès el conservadurisme actual, pareix una aventura emocionant. Crítica frontal a la societat nord americana. Fa poc l'autor estigué en Palma, i vaig tindre la sort què em signés els meus còmics dels freak Brothers. Un crack amb qui vaig poder parlar breument, i escoltar el seu bagatge apasionant.

El gat Fritz. Robert Crumb. Crumb àcid, fetitxista consumat, i intel·ligent cronista del mateix univers dels freak brothers, però des d'una perspectiva més sensual ( o obsesa ) i pesimista del món i la humanitat.

V de Vendetta. Alan Moore i David Lloyd. Típic exemple d'un còmic que brilla, sobretot pel seu guió. Millor que la pel·lícula.

Peter Pank. Max. Una paròdia del famós personatge en clau de tribus urbanes dels 80. Amb les revistes El Víbora, Cairo i Makoki s'escriu l'època daurada del Còmic a l'Estat Espanyol. Encara conserva tot l'encant.

X Men de Roy Thomas i Neal Adams. El concepte molt ben trobat d'adolescents que lluiten per millorar un món que els odia, podria servir d'analogia per aquells que hem tastat la militància política. Grans moments en una saga antiga que ha estat duta recentment al cine sense massa qualitat. Chris Claremont com a guionista i John Byrne com a dibuixant també aportaren molt a aquesta sèrie de l'univers Marvel.

Bé, fins ací una tria. Però hi ha molts més que pel que siga, no he anomenat ací, però que són una mostra d'aquest mitjà oblidat i tan potent com el còmic. Per citar-ne algun més:
Spirit de Will Eisner, Tintín d'Hergè, Astèrix, Batman, , Persèpolis de Marjane Satrapi, Elektra Assassin, Daredevil: Born again, Hard Boiled, Gime me Liberty, i Sin City d'en Frank Miller, Vagabond d'Inoue, Gon de Tanaka, Astro Boy, Adolph, d'Osamu Tezuka, Torpedo d'Abulí i Bernet, Watchmen d'Alan Moore.
En fi, quins són els còmics que us han marcat? Si en teniu, estaria bé que els compartíreu, com jo he fet. Una abraçada.

Oh València, again!

Darrerament els meus blocs han estat a zero. No entraré en les habituals explicacions que solem fer aquells que ens auto imposem rutines com el fet de plasmar idees en format digital. Supose que els meus companys i companyes d'aquesta comunitat de lectors i escriptores frikis en xarxa pot entendre-ho. Bé, el món no s'ha aturat, la terra gira, els rics segueixen sent rics i els pobres són un poc més pobres. El nostre poble segueix viu, les balenes solquen les mars i tot això sense necessitat de les meues paraules.
Dit açò, torne a teclejar perquè el cap de setmana he estat per València, i com sempre radiografie la realitat de la que és la meua terra de manera intermitent.
No vaig poder vore tothom, mai m'és possible. En principi tenia programat pegar el dissabte cap a la Festa per la Independència, la qual es celebrava enguany en Castelló de la Ribera. No vaig poder assistir al dinar preparat per a ex-militants de Maulets, volia vore la meua família consanguínia. Tampoc vaig poder anar als concerts de nit, perquè aquests s'hagueren de suspendre a causa de la pluja. Un imprevist davant el qual haguérem de fer malabarismes ja quan jo era militant. Sé el que es sent. Companys i companyes de Maulets. Ànims. Els grans caràcters creixen més quan més forta és l'hòstia.
També vaig aprofitar per eixir el divendres, i coincidir amb en David Segarra ( de visita des de Veneçuela, on hi viu ), el Xavi Sarrià, que té un llibre a punt d'eixir del forn i que espere poder llegir en breu. També férem petar la xerrada amb l'Ularel i el Lukas. Com sempre voltàrem pel barri del Carme en busca de garitos ja a partir de les 2 de la matinada. Tot tancat. Aquesta València de Rita ja no es pareix ni a la seua ombra. Com estàvem melangiosos recordàrem els temps de la nostra adolescència, quan recorríem els carrers nocturns de Ciutat Vella fins que es feia de dia i tornàvem a casa passant pel Mercat de Mossèn Sorell ( ara l'han refet, com tot...), el carrer de Dalt, el Mercat Central, les prostitutes de l'avinguda de l'Oest, l'Ajuntament, la Plaça de Bous i d'allà a Russafa.
El dissabte pel meu barri, vàrem quedar en doctor Landete amb en Carles i el Xusap, un estudia ( a la vellea ) l'altre treballa, massa per cert. Per la nit ens reunírem en La Valero, taberna mítica i on feia molts i molts anys que no m'hi deixava caure. Després anàrem a un nou bar de la zona que no coneixia, i francament, estava molt rebé ( com jo, que ja duia un parell de cubates al cos ). Tinc un missatge per als amics i amigues que m'estime de València ( companyes, imaginació! Hi ha vida intel·ligent més enllà d'El Carme i Benimaclet, tot un món per descobrir! ).
Hi havia la comunitat skin de festorra i gent de la vida de la nit a la qual havia perdut la pista feia molt.

Diumenge de ressaca, com en els vells temps, vàrem anar a fer una paella a El Vedat. Amb els meus pares que cada dia pareixen més xiquets, com si el temps per ells anara a l'inrevés. El meu germà Hèctor, la meua germana Helena, i el seu home Hèlios ( la triple H ), gossos, Laura, jo, i una paella esclatada de diumenge.

En fi, molts records, vivències a un tir de pedra creuant el bassal mediterrani que em tornen al meu jo més profund, íntim, el context que m'ha fet ser com sóc. I una esguerrada declaració d'amor a la meua terra òrfena de País, assetjada per pirates, exhaurida pel ciment pútrid, esgotada, humiliada però plena de vida, i paridora de criatures valentes que en aquest entorn creixen, lluiten i busquen la dignitat, la matèria de la qual estan fets els somnis.

La història del Hip Hop 2
Els Beastie Boys, els primers blancs en una escena nascuda en els guettos negres. Aportaren un bagatge de Punk Rock i una visió irònica i desenfadada, plena de mala llet, de la societat. Grans clàssics.

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

Estic pensant rescatar el meu fotolog, atès al nombre d'imatges que em trobe darrerament. Ací hi ha una altra del tal Soma, no se quina obsessió té aquesta persona amb l'euríbor...

Santa Sofia
Sense dubte, un dels edificis més impressionants de l'antiguitat. Alçades inabastables, proporcions perfectes que suren dins l'àmbit d'allò que era impossible. Tot per lloar Déu, celebrar el triomf del cristianisme en les runes de l'imperi Romà. Aquesta evolució, que justament es visqué a Constantinopolis, mereix ser analitzada, potser més endavant, per comprendre el paper de les religions monoteistes en la justificació dels abismes socials. El meu amic Ularel hi tindria molt a dir. Finalment, el símbol acabà caient en mans d'infidels, els quals, mostrant més sentit comú del que demostren sovint els cristians, decidí preservar el magnífic edifici. Hui un parc temàtic per a turistes europeus.

El Gran Bazar
A Istambul, tot es pot comprar, un univers de colors s'amaga en un recinte que és un laberint.


Istambul

Milara's Hats
Una mostra del glamour del Xavi, sempre hi havia un barret per a l'ocasió...