Diari de Cales
Aquesta setmana passada, vaig tindre visita. Aurora i el seu company Jose, es deixaren caure per l'illa per segona vegada, i la veritat, no hem parat.


Apart d'explorar la vida nocturna de l'illa, degustant la nostra afició conjunta pel bon rom i la cervesa fresca, traient-li el suc a terrasses i sales d'estiu, recorrent els carrers laberíntics de l'antiga ciutat de Palma, hem fet unes quantes platges...


El primer dia, dimecres, només arribar ells, buscarem destí en la meravellosa Cala
Varques. Tota l'illa estava nuvolada. Tota? No, hi havia un xicotet reducte de sol que ballava entre núvols a l'altura exacta de la cala. Açò ens permeté nedar i explorar les abundants coves que envolten la platja de sorra finíssima.


El divendres férem un llarg viatge a l'altre extrem de l'illa, a la zona de Pollença. Volíem vore com estava l'entorn de Cala Sant Vicenç, i la veritat és que estava prou urbanitzat, farcit d'alemanys, socorristes, restaurants etc.
Tornarem a agafar el cotxe i ens dirigírem a la platja de Formentor. Un entorn meravellós de pinar i devesa que retalla una platja increïble, encastada en la badia de Pollença, en el fil de la navalla de la Tramuntana. Estava un poc plena, però al'anar caient s'horabaixa s'anà buidant i férem uns banys molt bons.



Per últim el diumenge anàrem a Es Trenc ( again ), la platja, com era previsible, estava molt plena, però com és tan llarga, després de caminar un poc, trobarem l'espai necessari. L'aigua estava impecable, com sempre. Unes cerveses en s'Embat, gaudint d'un concert de La Vereda, arrodoniren la vetllada.

Hip Hop

El moviment, genuí, sortit dels carrers dels guettos de Babylon. El Rap fou només la punta de l'iceberg d'una corrent que sacsejava les consciències de la població negra. Els pàries pogueren somiar amb ser deus gràcies al Graffitty, el Break, i l'skratch. El Hip Hop era la comunicació del carrer, la poesia directa, el ritme que es bategava a la ciutat. Des de New York, fins a donar la volta al món, el hip hop ha donat la manera de criticar contextos d'opressió, ha donat un mètode, que s'ha abordat des de totes les perspectives possibles.
La indústria mainstream veié des del principi el potencial d'aquest moviment i ha volgut desvirtuar-lo amb dòlars, cotxes cars, cava Cristal i mamelles operades. Però el hip hop és molt més que això. És pura explosió de ràbia, és l'orgull de qui no té res material a les mans, només un micro, uns plats, un pot d'esprai...


Public Enemy sintetitza millor que ningú aquest esclat de lletres incendiàries.

Diari de Cales.

Diumenge passat vàrem anar, Laura, jo i el David a Cala Deià. Una cala molt bonica propera a la població homònima de la Tramuntana. La cala té com una platgeta de còdols, que estava prou massificada. Al final de lla platja hi havia una plataforma amb una rampa de baixada de barques, que acabava en la mar. Hi havia unes formacions de roca molt interessants per a bucejar amb les ulleres. De fet, eren necessàries per la presència d'algunes meduses què calia anar esquivant.
Ahir vàrem fer Es Carbó, també amb en David. Aquesta platja és una extensió verge de sorra, a la qual es pot accedir caminant des de la Colònia de Sant Jordi. L'aigua estava completament transparent. La sorra és blanca i molt fina, el que fa multiplicar l'efecte del sol sobre la pell. Per accedir-hi cal caminar durant una mitja hora, ja que tota la devesa interior és propietat de la família March ( potser gràcies a això l'àrea estan sense urbanitzar? ). El caciquisme illenc té aquestes coses, la finca s'estén des d'ací fins el far de Ses Salines. La resta dels mortals, si volem gaudir d'aquesta platja meravellosa, o de la de Es caragol, hem de caminar. Bé, potser això dissuadeix els guiris i les platges paguen molt la pena.

Vídeo Guapo
Un grup francés: Experience. Ací va...
EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)

Tricky
Knowle Best Boy

Està en boca de tothom. Enguany serà l’any de la tornada del so Bristol. Després de l’enorme retorn de Portishead amb el seu Third, disc diferent, inflexió i evolució musical que aborda nous horitzons, ara li toca al torn a Tricky.
Potser una de les figures més representatives d’aquest moviment, que feu d’una bruta i mediocre ciutat anglesa, Bristol, un dels centres de l’avantguarda musical.
Tricky començà a mitjans dels 90 la seua carrera en solitari amb àlbums com Maxinquaye, Pre Millenium tension, o Angels with dirty faces, un so abstracte, fosc, basat en el sampler ( herència del hip hop ), el dub, i els diferents estils de música negra barrejats amb el Pop, Rock, i l’electrònica, per fer un nou estil, que ja havia encetat amb els companys de Massive Attack. Amb ells col·labora en LP’s mítics, com Blue Lines i No Protection. Però en Tricky havia de volar sol, explorar allò que duia dins i regurgitar-lo en forma de cançons. Jo el vaig descobrir fa molts anys amb Juxtapose, estrany experiment hip hop que va parir amb l’ajuda de Dj Muggs, de Cypress Hill, el qual inclús li fa la rèplica en algun tema del disc. A partir d’ací, començà una evolució, cap a sons més clars, es veu que canvià de dieta i es curà de l’estat semidepressiu en el qual estava atrapat. Bé per ell, encara que la seua música mai arribà a ser la mateixa.
En aquest darrer disc, s’apropa, desenterrant el vell so Down tempo amb temes com Past Mistake, Coalition o cross to bear o buscant rasgar les guitarres en C’mon Baby. Hi ha estranys experiments de barreja de ragga en Bacative i Baligaga o amb el punk rock i psicodèlia en Council estate. Com sempre, la veu femenina aporta dolçor a la duresa del conjunt, en aquest cas torna a col·laborar amb na Constanzia Francavila.
En definitiva, un so més rocker i transparent, sense trair als principis de Tricky de sempre: Eclecticisme, atreviment i Dub d’avantguarda barrejat amb guitarres, moltes guitarres emmarcades en una base hip hop. Els seus sons sempre son rics i complexos, crea atmosferes i paisatges sonors plens de textures, els quals es complementen de meravella amb qualsevol activitat creativa, com per exemple senzillament netejar la casa. És un dir...
Per cert, el podeu baixar al link de El Último Vicio que hi ha més baix.

Diari de Cales.

Ara que ja estic més o menys recobrat del meu esquinç de turmell, i que per fi el temps comença a ser el que hauria de ser per aquestes dates, he recomençat la meua afició a la mar recorrent de nou les platges de la illa.
Vaig començar el dijous passat amb una zona de Cala Blava, al sud de l'illa. Hi havia un conjunt de cales amb roca i algues, però com era un poc tard m'hi vaig haver de conformar amb açò. Encata anava un poc coix, i l'accés se'm feu un poc difícil. De tota manera, com anava amb un mono d'aigua considerable, em vaig banyar tot seguit. Vaig estar avcabant el llibre que m'estic llegint Aprendiendo de las drogas, d' Antonio Escohotado. Així vaig passar molt bona estona, sense que la platja siga realment recomanable.
S'horabaixa següent, després d'un dinar amb uns companys de feina, em vaig dirigir cap a la platja de Ses Covetes, en Es Trenc. La llarga extensió de sorra blanca retallava una aigua quieta de color turquesa.
Vaig estar nedant una estona, amb les ulleres posades, em trobava com si fos en una atmosfera plana, els rajos de sol es filtraven baix de l'aigua al capvespre, descobrint un univers de partícules subaquàtiques. Cobria molt poc, em vaig endinsar nedant només amb els braços per raons òbvies. Després vaig estar dibuixant, amb la música de l'ipod sonant. Una barreja de The Cure, Massive Attack, Antònia Font, The Clash etc. L'experiència es veié complementada amb un cigarret perfumat amb haixís.

The Ramones

La versió de l'altre costat de l'Atlàntic. Els grandíssims germans Ramone, johnny, dee dee, joey, tommy i altres, revolucionaren la música amb el seu estil amfetamínic. Garage, surf, punkrock, les seues arestes són afilades i han tingut una influència enorme en la música contemporània. Cançons enormes, i una vida al límit, esperit punk de Nova Iork. Ací els podeu vore en una pel·lícula casposa que feren:

The Clash

Senzillament, una de les millors bandes de rock de la història, la millor de punk, encara que el seu so sobrepassarà aquesta etiqueta, esdevenint més una actitud que una línia musical. Magnífiques cançons, que lluny d'haver perdut força amb el temps, es carreguen dia a dia de nous matisos. Les seues lletres combatives, intel·ligents, sinceres, plenes de significat polític, han traspassat diferents generacions. Pioners en el mestissatge amb la música negra, iniciaren un camí que marcaria la història de la música fins els nostres dies. Les seues melodies carreguen les bateries per lluitar.



I açò és només una mostra del seu enorme llegat musical...

Pascal Comelade + Enric Cassasses.
Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat.
En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.
Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-)
Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.

ELS CLÀSSICS.
Així vull començar una selecció musical, prenyada de nostàlgia, potser, per aquelles bandes de música popular contemporània que m'han marcat.
Instruccions d'ús: Cada quinzena ( aprox. ) aniré tractant un estil que pel que siga, ens marcà i que podríem anomenar, la meua cassetera pirata. Ara que vivim immersos en l'època de l'MP3, i en la qual inclús el consumisme ha arribat a la pirateria, volia fer un exercici de sel·lecció, a quilòmetres llum de l'esperit COOL que hui en dia esclavitza la modernitat.
I dins d'aquest esperit, he elegit per començar el PUNK. El primer, espontani, genial, enganxós, punk. Perquè per a mi simbolitza aquest anti cool, brut, casolà i valent que marcà una generació, i que ha acabat degenerant, hui en dia, en una caricatura de si mateix. El punk d'avui, fa pudor, i a més ja no provoca ningú, ja no és escandalós, ni mou res, no suposa cap amenaça. Per a mi, els Sex Pistols representen aquest esperit de la contracultura, que en determinats moments, feu por al sistema, encara que de manera caòtica i desorganitzada . Ací us deixe aquesta explosió dels Rotten, Steve Jones... Encara no hi era aquesta caricatura anomenada Sid Vicious, performer ionqui, que omplia l'escenari, però mai aprengué a atocar el baix. Potser això era el que menys importava. Bon Apetit!

Resultat.

El Procés

No, no parle de la mítica novel·la de Franz Kafka ( per cert, darrerament trobe moltes semblances amb la meua història ), sinò d'un mural que vaig començar l'altre dia. No està acabat, però es pot vore de que va.
Uns companys de la SEPC secundària em demanaren que els pintés un graffitty sobre el tema de la llengua.
Ací va...

Pluja sense fi.
Fa un mes que plou, a l'illa. Cada setmana comença plovent, i quan arriba el cap de setmana, torna a ploure. Ja està bé. Sé que no és molt políticament correcte, però n'estic fins als collons! Sobretot perquè tinc goteres, el sostre filtra humitats, i en fi, això em fa estar inquiet, quan plou.
Em recorda el passatge de Cien años de soledad, magnífic llibre que vaig llegir ara fa mil anys, en el qual, no para de ploure durant mesos, un diluvi bíblic. La pluja acaba esborrant la memòria dels habitants de Macondo. Ens passarà el mateix, a nosaltres, modestos pobladors de Sa Roqueta? I si açò passés, seria bo o dolent?
No seria una manera de recomençar, de renàixer, en aquesta primavera que encara no s'ha manifestat? Encara se'ns deu la primavera. Tard o d'hora la cobrarem, o bé l'acabarem furtant en altres latituds.

Art al carrer.
Sense paraules. Una quantitat de treball en brut enorme. Pintant en blanc i negre. Potser el treball es podria aprofitar d'una altra menera, però el resultat final té moments brillants.

Explotació
Basat en un cas real: Una al·lota alumna meua que venia a classe de manera interminent. És un poc insegura, potser degut al fet que està una mica grassa. Una bona tia, encara que en els estudis no estava gaire motivada, però era educada i molt viva, sempre somreia. Prové d'una família treballadora molt humil, sense recursos econòmics, el que deriva en tot un seguit de disfuncions familiars, que potser tenen relació amb la seua obesitat, essent tan jove. A Ella li agrada cantar, moltes vegades començava a cantar alguna d'aquestes cançons ( a mi em pareixen horribles ) que s'estilen ara, la veritat és que ho feia molt bé. Treballa en un McDonald's, cobrant un sou de misèria, i molts dies arriba cansada a classe, no segueix el fil. Em comentà que hi anés un dia a menjar, que em convidaria. Jo li vaig dir que gràcies, però que no xafava un McDonald's des que tenia quinze anys. Ella no s'ho creia, el que em va fer preguntar-me quina educació havia rebut a casa, si és que n'hi havia hagut alguna. Mai ningú havia refusat la seua invitació, a tothom els pareixia una oportunitat excel·lent el fet de tastar les hamburgeses aquelles.
Un dia, no va tornar a vindre a classe, després em vaig assabentar que es presentava al nou càsting d'Operación Triumfo. Es veu que va passar totes les eliminatòries, i que el dia decisiu va cantar molt bé ( m'ho contaren, ja que no ho vaig poder vore), bé doncs, la descartaren, així com sona, i un d'aquests nazis professionals dels càstings li escopí: NO ERES PRODUCTO. Com? És que ja no tenen ni la necessitat de dissimular. Un miler de xavales com ella, més primes, amb més mamelles o el que fos, esperaven la seua oportunitat.
El nou nazisme exercit contra el Gueto del lumpen proletariat apareix en forma d'oportunitats d'aquest tipus. Encara m'escandalitze quan hi pense. Aquells nanos que en la vida han pogut o volgut seguir l'ensenyament d'un professor, s'agenollen en Acadèmies on els insulten, humilien i els tracten, no com persones, sinò com productes.
PD: Un dels darrers treballs que em va fer, fou un cartell amb contingut, a la manera del situacionisme de maig del 68. Es veia una xiqueta, amb una bomba nuclear que li eixia del cap. L'eslògan deia: QUE NO T'EXPLOTIN.

Reflexions indígenes.

Aquesta nit he vist al Canal 33 un reportatge meravellós anomenat Veus del món. El perill d'extinció. El seu contingut és evident. Persones de tos els llocs del món parlaven de l'experiència i estima per l'ús de la seua llengua. Deia una cosa interessant. Fins que no ens n'adonem de que cada vegada vegada que mor una llengua, mor una visió del món, no aprendrem el que significa ésser humà.

Euskera, Català, Español i Taurepán.

Aquest estiu, mentre viatjàvem per Venezuela, amb dos amics bascs que coneguérem de viatge, Iñaki eta Ana, férem una excursió pels voltant de Sta Elena del Uairén, en La Gran sabana. Mentre passejàvem per un poblat en busca d'un riu i una bassa, se'ns apropà una xica de 15 anys, Marilus, i ens preguntà si podia caminar amb nosaltres. Passàrem junts tot el dia, i comprovàrem el que era compartir sense esperar res a canvi. Marilus era extremadament pobre, però pertanyia a una cultura extremadament rica, els Taurepán. Ens ensenyà el sò de la seua llengua. Ens refrescàrem al riu, compartírem el menjar i el beure. Al capvespre anàrem a la seua xabola, els pares i germans retrataven la puta misèria arrelada des de la conquesta.
Recorde sovint aquelles imatges, la conversa amb aquelles persones. Les ganes per estudiar i aprendre de la Marilus. La possibilitat de fer-lo en una escola bolivariana. Ella era el futur del seu poble, i caminava amb elegància i determinació pels cerros, sempre somrient. Tinc gravat els seu somriure. Per això estic intentant contactar amb ella, em preocupa com li anirà. Li he escrit aquest mail.

Hola Marilus, como estás?
Este verano estuvimos en Sta. Elena de Uairén, y anduvimos contigo por los cerros. Somos los chicos y chicas de España, aunque nosotros también somos indígenas de aquí. Te acuerdas que fuimos a visitar a tus padres a tu casa, después del paseo?
Nos gustó mucho conocerte, a menudo me acuerdo de ti y de tus palabras. por acá estamos al otro lado del mundo, pero hay muchas cosas que compartimos. También nosotros nos sentimos parte de esta tierra, y tenemos ilusión por aprender y mejorar, y por hacer mejorar nuestro entorno.
Me gustaria saber como te va la vida, si va todo bien en la escuela, si tu familia está bien, todo eso. Si necesitas algo, como me escribiste en tu lengua, el Taurepán "Waküpeman Yonpaton", Cualquier cosa estoy a la orden. Me pareció muy bonita tu lengua, y creo muy importante que la sigas usando y escribiendo bien. Nunca olvides de donde vienes y lo que vales.
Espero que leas esta carta, ya sea en la escuela o en Sta Elena, y estemos en contacto.
Un abrazo. Waküpe Küruman

PD El meu amic Iñaki d'Oñate, m'ensenyà que els noms en Euskera signifiquen parts de la natura. Muntaña, Roca etc. Realment cada llengua és una visió del món.

A la platja!

Aquest pont dels treballadors he aprofitat l'ocasió per practicar una de les meues passions: la mar. Vaig inaugurar la temporada ahir, amb bany incorporat, a la platja d'Es Trenc. Una meravellosa llengua de sorra que envolta una banyera de blaus turquesa. M'hi vaig banyar, resistint la impressió, ja que l'aigua encara està gelada. Després varem fer unes birres en S'Embat, una terrasseta hipi on fan actuacions en directe i que és genial a s'horabaixa.
Avui, la Laura i jo hem anat per la part de Felanitx, on encara ens queden llocs per descobrir. El primer, hem anat al Caló d'en Marçal. Una cala al costat de Portocolom, però amb una aigua claríssima, només poblada per alemanys i algun autòcton. Hem estat molt bé, i després hem buscat una cala anomenada Sa Nau. Què bonica! Com ja era tard, no ens hi hem pogut remullar, però ara que ja la tenim localitzada, en breu ens hi deixarem caure.

UNA DE TELE.
Al bloc de l'Aurora m'he trobat amb un tema que no solc tractar al meu bloc, i com la majoria de vosaltres, sóc un consumidor habitual de televisió.
Finalment he trobat un debat digne de la meua alçada intel·lectual. I contraatacaré amb una mica de seny dintre aquesta deriva caspa que duu el personal damunt. Encara que només parlaven de sèries, arran de la confessió d'estar enganxada a Hospital Central.
Sèries guapes:
Mujeres desesperadas
Porca Misèria
A dos metros bajo tierra
Cuestión de sexo
de vegades Aida, amb el bloc de dibuix a la mà.
I punt.

Sèries no guapes
Anatomia de Grey ( musiqueta monyas, miradetes i folleteo absurd ) em posa frenètic.
Vent del Plà. El major índex de mortalitat de Catalunya. Tots son molt guais mentre es peguen punyalaes traperes.
El cor de la ciutat. Sóc un extoxicòman i orgullós. El món megaguais català on les putes, ionquis, magrebins i tot cristo parla en català. Això excepte el puto güelo andalús "entranyable". Caga-t'hi, lloret!

Programes que veig i ric:
Polònia. Amb moments inoblidables, com el mític rap del Cuní en Prou! Humor de gran nivell i mala llet recomanable per a estats carencials d'autoestima nacional.
APM: La caspa televisiva espanyola ingerida, mastegada, i regurgitada amb molt d'encert. Hi ha cada un per flipar!
Muchachada Nui: Capçalera trepidant i humor lisèrgic. Per a fer-te un peta i vore a personatges suposadament contraculturals passats per la pedra. Grans Lars Von Trier, Ahmadineyad i Galiano.

També Veig, de manera ocasional.
sé lo que Hicísteis
telediari nit de la 2. Gran secció de cultura.
El fumbol al bar dels argentins de baix de casa. Em dona cada disgust el puto Barça, que...

Bé, la meua periodicitat en l'escriptura ha descendit notablement. Potser és degut a les típiques preguntes transcendentals - A qui nassos l'importa? Que hi tinc a dir, jo d'això? etc.-
Bé, superada aquesta crisi, i en plena catarsi, em dispose al meu renaixement primaveral. A partir d'ara em dispose a escriure qualsevol parida ( o genialitat, qui sap? ) que se'm passe pel cap. Perquè un bloc ha de ser més dinàmic, i aquest el vaig crear justament per això. En fi, ja vorem si ho podré acomplir.
Dit açò, avui m'ha colpit un nou esdeveniment. M'ha arribat una citació de la Policia Local de Palma. Again! Però què li passa a la meua vida? No és la primera vegada que m'arriba quelcom així, per a què mentir... De seguida un seguit de preguntes em venen al cap, examine situacions, esdeveniments, possibles delictes o comportaments antisocials que haja pogut cometre... És tan fàcil hui en dia eixir-se de la norma...
Em recorda El Procés, de Kafka; el protagonista ignora el crim que ha comés, l'única certesa que contempla és la contundència del castig, que arribarà invariablement.
Bé, i avui, dia del llibre, també recorde que fa molt de temps que no penge ressenyes de llibres. Darrerament he llegit Imperio de Kapuscinski, Las Muertas del mexicà Jorge Ibargüengoitia, El Robbayyat d'Umar Jaián, i ara llig La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile, que em regalà el meu amic Lucas, l'únic llibre que em quedava per llegir de García Márquez. Ja us faré con cèntims de cadascun.

Monthy Python

Gràcies a Aurora he descobert aquest vídeo, i he rigut molt. La mítica companyia anglesa, per a mi, un dels millors grup de còmics que ha donat la història. Perquè xapar-se el cul és tot un plaer, i al nostre món cada vegada manca més humor. Bon profit.

Pascal Comelade
He descobert fa poc aquest músic català innovador, valent, i que investiga en l'aspecte musical. M'interessa la creativitat en totes les seues formes. Per això ja em va bé.

Eleccions al Bloc.

Per a donar una oportunitat als anarkos i a nosaltres per poder votar alguna cosa, ací va una tria vital en el futur del nostre país. Quina disfressa era millor? Evidentment, he triat unes quantes de les quals tinc fotos. Escolliu la que més us agrade... Teniu de temps fins les eleccions d'Aspanya. Ra Ra Ra!
Per petició popular, ja es sap, la gent som prou lents, inclús per votar, es posposa la decisió durant un mes més. Ja sabeu, aprofiteu i voteu ara que podeu.

Per a celebrar-lo, autohomenatge en forma de vídeo de Radiohead. Ahir em va telefonar el meu carnal Ivan des de Mèxic DF i vàrem recordar diverses coses. És el que tenen els anys. Cada vegada més gent imprescindible, en més llocs diferents del món, més i més records. Muntanyes de records. Com la música és el millor mèdium per a canalitzar aquesta nostàlgia del demà. Hi ha un grup que m'acompanya des de fa anys i ara han tret un disc molt gran, In Rainbows. Aquest tema és més antic, però el vídeo de Michel Gondry és molt guapo, així com la música. A tots i a totes, caminem, a estones junts, a estones com bé puguem, però caminem...

Demà, és el meu aniversari. Si fillets, faig ja 31 anys. Ufff! Per a celebrar-lo i perquè nosaltres ho valem, el dissabte fem festa de disfresses. La cosa té gràcia, ja què finalment he llogat un local parroquial per a fer-la. A vore si haurà de vindre el retor a fer-nos un exorcisme a mitjanit. En fi, ja penjaré testimonis visuals de l'esdeveniment. A la gent de València: Si voleu farem festeta la setmana següent, quan acabe aquest sarau us telefonaré i xarrem.
Bé, dir que punxarà DJ Inyaki, hi haurà Karoke, sorpreses, concurs de disfresses i jolgorios ( disbauxes, per als puristes ) múltiples.
A vore que passarà...

En record del Casal ocupat Ses Coves,i gràcies al clam popular, ehem, vull penjar algunes fotos de murals, decoracions de casals etc. I més fotos de la festa... Que acabà com acabà...

Maledicció grafitera a Inca.
El dissabte, vaig passar-me tot el matí a Inca pintant un graffitty. La cita era al Casal Ocupat Ses Coves. Una casa guapíssima, antic local de la CNT, reoberta per al poble. Ara la duien col·lectius de tot signe d'Inca, entre ells, Maulets. Hi havia una jornada de música i art a les parets. El tema tenia una importància emocional per a mi ja que l'any passat havia pintat un mural en la plaça del poble, pel Correllengua, i la pikola l'esborrà d'un dia per a un altre.
Doncs bé, de nou la història es repeteix, però pitjor. Tot just quan arreplegàvem i movíem a Palma, la pikola apareix amb una ordre de desallotjament baix del braç i clausura la festa. Amb el que s'ho estaven currant l'Inyaki i cia. amb la música... Drum'n'Bass, Jungle de fons mentre pintàvem... Hui estaven citades més de trenta persones que estaven tranquil·lament dins la casa.
La peça és part d'una sèrie anomenada euríbor, amb imatges de màgia potàgia. Com la vida mateixa. Alehop, apareixen els pikoletos i un projecte que duia un any i mig construint-se, desapareix. Així és la vida. Efímera, com els meus murals.

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

El Túnel.
1.Quan sona el despertador, una esquerda travessa el meu cap, separant els dos mons als quals habite, com si foren dos talls de meló d'alger. la negror m'envolta, camine per la vall de la foscor sense una punyetera llanterna. És de nit, encara és de nit. És açò possible? Fa fred, els meus peus descalços s'entrebanquen amb les restes de la nit anterior, restes d'un naufragi - sempre la fi del dia és un naufragi -. Les malediccions van sorgint automàticament, a mitja veu, uns renecs que pareixen salmòdia de vella. Aconseguisc, de pur miracle, vestir-me, intente establir un conjunt coherent. Em senc com una cega provant de maquillar-se.
Al baixar al menjador i haver d'encendre la llum senc el riure irònic d'alguna estranya divinitat. Si hi ha sort i queda cafè fet, l'escalfe al microones. Mentre em llave la cara, em mire a l'espill sense vore'm, només note el fred tan dur que és com un directe en plena cara. Aboque el sucre - aquest pot mai ha aconseguit tancar bé - al cafè i me l'empasse gola avall. El sucre i la cafeïna em posen les piles, agafe la bossa i enfile al treball. Encara és de nit.

2. Camine. Camine de pressa perquè arribe tard. El camí es pot fer en 15 minuts, però hauré de provar a fer-lo en 10. Es curiosa, la rutina. Si fas el mateix recorregut pels matins, et vas trobant la mateixa gent pel carrer. La mateixa seqüència exacta. Ara apareixerà aquella xica amb un gos. Ara un tipet, que pareix un advocat... Els morts vivents, les persones que han sobreviscut a la seua jornada nocturna particular el millor que poden, busquen un lloc on estirar-se. Com si tornaren del treball, la seua cara no és tan diferent d'aquells que hi anem. Quasi podríem fer un relleu còmic, xocar les mans per a que la vida de la ciutat es perpetue. Camine. Camine de pressa i passe per davant dels jutjats, just quan sona aquella cançó de Radiohead tan rítmica. Hi ha una cua a les portes, com sempre, i com tinc la gent de front, puc albirar als ulls tots i cadascun d'ells. Mirades baixes, confrontades, esgotades de tants tràmits absurds. Molts dels immigrants hi han passat la nit, en suspens, esperant per guardar el torn. Cada punyetera cara és un poema que parla de la realitat subterrània d'aquest MÓN. Una mirada que pareix tan, tan llunyana, com si em guiés en Virgili i veiés les ànimes del purgatori.
Continue caminant. Tot el camí al treball és recte. Encara és de nit. Un semàfor i enfile la baixada. Descens, es podria dir que ja estic en el polígon. El carrer, continua baixant fins l'horitzó. És un túnel, i al final del tot hi veig una llum. S’escola el sol llunyà, una brasa envoltada de cendra gris.
En un cantó ja hi ha dos o tres joves que l’escalfen. Un dia cremen roda amb una moto de gran cilindrada, un altre canten, un altre es difamen mútuament. Jo només em pregunte per a què matinen, temen que algú els furte el cantó, o què?
Seguisc caminant. Accelere el pas, estic sobre el límit. Potser ja ha sonat la sirena, mai es sap... Em vaig creuant alumnes de tots els colors. M’aprope al Centre. Quan xafe la plaça del costat de l’institut, encara és de nit. El sol d’hivern pareix que encara no vol donar la cara. M’endinse amb els meus alumnes. Tots i totes passem per l’embut de l’entrada, hi ha un caos tranquil gràcies a la son. Cotxes, xiquets, xiquetes, professors, camells, pares, germans, tots entrexoquem per entrar. I així ens endinsem tothom, perquè sense algun dels actors, l’obra no tindria sentit. Un dia més. Un dia menys.

Darrerament, han aparegut algunes peces del Soma, pel centre de Palma. Es veu que feia temps unes sentències judicials, l'havien impedit seguir amb la decoració de Ciutat. Pareix ser que ja torna a estar en actiu. Com que és amic meu, els hi he fet unes quantes fotos i ara les penjaré al bloc.

Freelance postmodern Abella

polític- Aranya
Un amic, el Soma, el qual m'ha fet el disseny del bloc, m'ha enviat una sèrie de fotos de guerrilla artística urbana. La veritat és que no sabia molt bé que fer amb elles, però un post de l'Aurora sobre el Graffitty m'ha donat la idea. Així que, en agraïment al treball que ha fet per a mi en moltes ocasions, ací van algunes de les seues coses...

Jungla d'asfalt.
Bob Marley, poeta, profeta. Geni de la música senzilla que acabà canviant tot el panorama musical al món. A les teteries de Xef Xaouen, a les platges del pacífic, a les tendes de música de Caracas, als ipods dels joves europeus. Un missatge de pau, però també de lluita i compromís. Get Up Stand Up. Reclamant l'orgull negre, la unitat dels pobles xafats per la bota colonial. El seu llenguatge líric,directe, senzill arriba als cors de la gran Babylon. No més paraules. Només ens resta Bob.

Pere Calders
Ronda naval sota la boira.
La seguretat del naufragi.
Probablement, tothom coneix Pere Calders, més per la seua faceta com a contista que com a creador de novel·les. Aquest llibre, dintre del moviment de renovació formal de la literatura catalana de la segona meitat del XX, presenta una estructura que alterna el diàleg, la narració entretallada, i un aspecte que m'ha interessat particularment: Comentaris després de cada capítol amb reflexions sobre allò exposat. El fals testimoniatge, en forma d'objet troubé, és a dir, l'artifici de presentar el llibre com trobat i només transcrit per l'autor, és un recurs molt utilitzat en la literatura, recordem per exemple, El Quixot.
Amb el to habitual de Calders, ple d'ironia, i recreant una mena de realisme màgic a la catalana, ens conta la història d'un naufragi. Un vaixell atrapat dins un corrent es dirigeix, fent cercles, cap a un escull coralí de manera irremissible. La tripulació i passatgers respondran de formes diverses davant la catàstrofe. Intentant posar música a la desfeta.
La veu de Calders, s'allunya sempre de dramatismes, mitjançant el joc irònic del llenguatge. Açò confereix la narració un toc d'artifici, que al cap i a la fi, és el que suposa realment la ficció literària ( i fins i tot, podríem afirmar que qualsevol gènere, és en el fons ficció, ja que passa per la visió personal de l'autor i això l'allunya de la realitat dels fets, si és que aquesta existeix realment ). Dins aquesta dialèctica entre realitat i ficció, o senzillament qüestionant aquesta realitat com a unívoca i monolítica, el podríem aparellar amb Pirandello, un altre lúdic de la literatura. En definitiva, una obra ben escrita, que ens aportarà una alenada d'emoció sense caure en el naufragi.

Els meus amics i companys Xavi, Natxo i Tània, enfilats al cim del Tomir. Agermanant Mallorca i València pas a pas. Gaudint d'aquesta terra que ja és també nostra.

SA ROQUETA.
El passat diumenge, vàrem anar d'excursió per la Tramuntana. Pujàrem pel Pas del Diable, superant un tram escarpat i angost. Vaig haver de mantindre a ratlla el meu reconegut vertígen, que a estones amenaçava amb amotinar-se. Malgrat tot, enfilàrem una plataforma i ens dirigírem cap al Puig Tomir. Com una òbvia metàfora de la vida, cada vegada que pareixíem haver arribat al cim, ens esperava una nova pujada, que es retallava sobre el cel blau. Les cames trepaven decidides, en busca d'aquest efímer objectiu. Tanmateix, finalment hi arribàrem, i la vista pagava la pena: una llarga filera formada per la serra, fins Pollença. Hi ha racons tan bonics, en l'illa, que omplin els ulls. No arriben a vessar, però dibuixen un somriure i graven en el record aquest albir. Esperem que la Tramuntana, sa roca, es conserve molts anys com està.

Antònia Font
Amb aquest vídeo, dels de Llucmajor, vull desitjar-vos a totes i tots un bon any. Que els millors desitjos esdevinguen objectius pels quals lluitar. Que, estigam on estigam, les nostres vides es vagen trobant. Que trobem la força per alliberar les nostres ments. Que trobem la voluntat per fer un país lliure. Que trobem els camins per dibuixar un món just. Que estimem la terra més enllà de les nostres fronteres mentals. Que no ens quedem fossilitzats en el fotut tòpic. Que anem més enllà del dogma per establir arguments, idees, relacions vertaderament noves... Gaudim de les històries menudes. Lliurem les grans batalles.

L’altre dia, la versió comprimida d’Obrint Pas vingueren a la illa. Amics i companys des de fa molt, aprofitàrem l’avinentesa per a fer un tomb i de pas unes birres pel centre de Ciutat. Passejant pel costat de la llotja, reflexionarem sobre les nostres semblances – tan iguals, tan diferents- com a poble. Les comparances ens dugueren a remoure el dany a les entranyes que produeix sentir-se valencians, perduts en el desert del Cap-i-Casal. La manera d’encarar la situació, sempre ha estat crear oasis dins aquest desert, des que compartíem il·lusions en els temps de l’escola, amb el Xavi- i cadascú es movia des d’on sabia o podia. Han passat els anys, i malgrat que encara som joves, fa mal vore que ha canviat tan poc a la nostra terra, després de tantes lluites, tantes espases trencades, intentant donar forma a la roca. Amb el Xavi hem anat teixint una amistat que, al contrari del que em passa amb altres amics del passat, ha anat confluint cada vegada més en els llocs, les actituts, les idees. Ens hem anat trobant dins aquests oasis dels quals parlava, que nosaltres, com molta altra gent, ens hem entestat en construir.
Així, amb aquestes divagacions, me n’adoní del temps que duc nàufrag en aquesta illa. Encisat per la serena bellesa dels seus carrers, com d’un altre temps, gronxat dolçament per la tranquil·litat de les seues aigües, embolcallat en una terra que parla la meua llengua. Els meus records ja es lliguen a la illa, de la mateixa manera que ho fan als carrers de València. El temps ha passat com en un somni, amb suavitat de cotó fluix. Passe el que passe, em duga on em duga l’atzar, sempre sentiré una immensa gratitut cap a aquest lloc del món. Ací m’han tractat com a un germà, com així es senten milers i milers de valencians, que hi poden viure com en València no se’ns deixa viure, senzillament com valencians. Les illes, massa sovint en l’oblit del nostre país, són el nostre gran tresor. Encara ens queda molt per aprendre dels illencs. Han passat els segles, però la illa roman imperturbable, serena, constant, però dient No quan fa falta. Avançant a poc a poc, sense fer soroll, però sense aturar-se.

CRIM DE GERMANIA
Josep Lozano

L’ebullició de la revolta, en els primers anys del s. XVI a València, a través de les diferents mirades d’aquells i aquelles que la varen protagonitzar, presenciar, o inclús patir, és l’eix d’una novel·la virtuosa, important pel seu afà clarificador, d’un dels periodes històrics més interessants del nostre poble. Amb una estructura coral, basada en la imitació del testimoni històric, anem pegant bots en el temps, avançant-nos a les victòries i les derrotes del agermanats en les diverses fases del conflicte. Aquesta fou, bàsicament, una revolta anti senyorial, contra el virrei foraster i la injustícia medieval que es vivia en una època en la qual els oficis i gremis havien florit a València fins esdevindre conscients de la seua força. Els personatges que habiten les seues pàgines, alguns d’ells reals, altres ficticis, parlen dels seus postulats morals i vitals. Expliquen a la perfecció situacions, que, salvant les distàncies, encara hi perviuen. Ens vestim la pell dels agermanats Vicent Peris, l’Encobert, o Joan Llorenç, però també en la d’aquells que es veieren perseguits per la vessant més intransigent del moviment agermanat. Es fuig de la idealització de la Germania, executada per un poble moldejat per la injustícia i el fanatisme religiós. Així doncs, se’ns narra la persecució dels moriscos, els homosexuals ( sodomites, en la terminologia de l’època ), com a espurnes que esguiten els focs de la rebel·lió. No obstant, la justa reivindicació que s’amaga en l’alçament contra la tirania senyorial, asociada a la defensa dels furs, i per tant amb una inspiració local ( la llavor d’un pensament nacional ), s’estendrà cap a altres territoris, éssent cèlebres la germania de Mallorca, o els Comuneros a Castella. La repressió, com és habitual, fou brutal. Cada vegada sóc més conscient, que la història del nostre país està construïda a base de derrotes. I encara així, caminem...

M'encanta Beck.
Malgrat que no he pogut posar el vídeo que volia en un principi, pels maderfa***rs de universal music, que bloquegen els vídeos al youtube, aquest també és mític. Sexxx Laws. Per a totes vostés, senyories...

Declara la independència.
Finalment he descobert una nova manera de penjar vídeos al blog, gràcies Aurora i Segarra. Almenys ara són més grans... Bé, en quant a aquest vídeo, que dir? Brutal... Ja m'havia fixa't en la lletra d'aquesta cançó del darrer disc de Björk: Volta. Però aquest vídeo, dirigit per Michel Gondry és increïble. Gràcies, David, encara que feia uns dies que l'havia descobert a Vilaweb. En fi i ja sabeu:
Maleïts colonialistes! Protegiu la vostra llengua, alceu les vostres banderes, Declara la independència!

El triomf de la banalitat.


Estem en una època superficial. Es fa cada dia més difícil trobar espurnes d’intel·ligència, creativitat, emoció, al nostre voltant. Les persones ens centrem més en l’anècdota, i menys en les reflexions que aquesta pot suscitar. En l’eterna dicotomia entre superfície i interior, continent i contingut, o forma i substància, hi ha un desequilibri brutal, fins el punt que un dels elements acaba per oblidar-se. Aquesta és la gran pregunta que em faig sovint, realment la gent no té vida interior, o està aquesta tan oblidada, profundament amagada, que ja no pot eixir a la llum? Ho note al meu voltant, es pot copsar mirant aquest espill deformant que és la televisió, es pot percebre a les converses al treball, als bars, esperant l’autobús... Occident es refugia contra la bogeria i les catàstrofes amb l’oblit superficial. En canvi, els immigrants, malgrat que la seua obsessió és assimilar-se a aquesta societat nostra, encara conserven la reflexió sobre la vida, les seues paradoxes i extranys significats, que l’apropen perillosament a l’absurd. A la resta del món també es parla de la fortuna, de la mort, dels somnis, del més enllà, del que està bé i està malament, amb les persones properes, o amb qui es troben pel carrer... També els xiquets i els bojos tenen aquest sentit profund de la vida. Aquesta profunditat ve de relativitzar allò seriós, d’exterioritzar les pors i alegries, i de denunciar les incoherències del món dels adults. Si, el Món dels adults. La nostra maduresa significa açò, aquest ridícul desig per controlar-ho tot, la seguretat... Quan en aquest joc, realment, no hi ha garanties. Aquesta és la contradicció de la qual riuen xiquets i xiquetes. Açò és el que no volem vore, del que fugim amb les nostres amables converses entorn la banalitat. No volem parlar de les nostres pors, perquè no volem fer-les visibles front els demés i front nosaltres mateixes. Temem mostrar els nostres sentiments, perquè pensem que així ens fem vulnerables, amaguem les nostres idees perquè ens incomoda diferir dels demés i haver de defensar-les. Avui en dia no està de moda tenir idees. Es poden tenir opinions, però idees... D’aquesta manera, el nostre interior es va plenant de tot allò que no ens atrevim a confesar-nos ni a compartir amb els demés. Es va omplint fins que vessa. I aleshores ens envaeix la por, els sentiments es fan incontrolables, i les idees esdevenen obsessions. La vida en les grans ciutats convida a aquesta superficialitat. Individus aïllats, bombardejant-se mutuament amb frases buides, extretes de la televisió, opinions prefabricades, tòpics, anècdotes, estereotipus, sense mullar-se en res. Parlar és molt més senzill que tot això, compartir les preocupacions, pensaments, reflexions, idees, projectes, ambicions, i de tant en tant també qüestions banals, per suposat.

La Mercé, Aina i la meua companya, Laura. Tres perles de la mediterrània.

Els meus amics Natxo, Tània i Javi. Com es pot observar, ja immersos en la fase tequila.

Aquest divendres ens reunírem uns quants amics, valencians, malloquins,i de tot arreu, a ca nostra. El resultat final fou una castanya impressionant a base d'un tequila boníssim, cortesia de l'Ivan i Ceci, amics mexicans que ens el dugueren aquest estiu a Venezuela.També hi hagué tortillas enmoladas, i projectàrem el vídeo del nostre viatge per Mèxic... A la seua salut, a la nostra, i a la teua...

Feia temps que volia penjar un vídeo de Depeche Mode, aquest grup m'ha acompanyat des de fa molts anys, i ha posat música a moments de tots els colors. M'olore que aquesta cançó, dedicada a en Bush, us sorprendrà ...

TRÒPIC DE CÀNCER.
Henry Miller.
La Bohemia parisina, amb les seues misèries i grandiosos miserables, ha estat matèria d'investigació vital en tantes ocasions que m'és difícil enumerar-les. Així de primeres se m'acut Rayuela, de Cortázar, i la pel·lícula d'Aki Kaurismäki, a banda de les biografies tempestuoses d'artistes que es trobaren i barrejaren al París del primer segle XX. Les avantguardes intentaren la transgressió de la vida burgesa, de la seua rutina prenyada de seguretat. El rebuig radical cap a aquesta forma de vida dugué a inventar-ne de noves i a crear una estètica rupturista en la pintura, l'escriptura i la música. En certa manera, París sempre representa, cíclicament, aquest estereotipus, que parteix del modernisme burgés per esdevindre una negació de la burgesia. Aquest llibre parla d'èssers a la deriva intel·lectual i sovint moral buscant, cada vegada més, la supervivència. Per damunt dels valors i les revolucions que es promogueren romànticament des de les avantguardes, sura el cinisme, el desengany de contrastar les idees i la realitat dels fets. El fracàs, que escenificaran els rupturistes d'avantguarda en institucionalitzar-se i entrar amb les seues boutades als museus, s'olora al llarg d'un relat que insinua el pensament postmodern. Pareix que el món de les idees oscil·la de manera periòdica entre aquestes tendències. El desengany de les revolucions i la II guerra mundial durà a l'existencialisme, que després durà de nou al situacionisme i les revoltes de maig del 68. Per a aquestes qüestions, sempre ens quedarà París, però el món de l'Art contemporani, sabedor de la seua vocació mercantil i conscient d'allò que sempre fou, marxarà des de París a Nova Iork, centre econòmic del món. L'autor, nord americà, adopta la literatura en primera persona i ens conta, de manera descarnada, sense concesions, les seues peripècies pels ambients més sòrdids del París dels anys 30, encara sacsejat per la gran depressió. Les habituals prostitutes i les conseqüents dosis de misòginia desfilen per uns carrers on s'hi barregen la crueltat i la poesia, la brutor i la bellesa. La prosa de Miller, crua , polèmica i escrita de manera magnífica combinant la disecció i l'exabrupte, estigué prohibida als EEUU durant molts anys. També Nord Amèrica sura entre el mercantilisme atroç, pornogràfic, i un puritanisme sempre disposat a linxar algun cap de turc.

La meua família ha estat uns dies de visita per Mallorca... Quan et visita algú per ací, aprofitem per fer coses d'aquelles anomenades típiques, però que estan prou bé...La Tramuntana, Campanet, Es Portitxol i de nou passejar per aquells llocs de Ciutat que has transitat milions de vegades. I clar, si et conviden a dinar per ahí un plat de Gall ( el peix... ), aprofites i et poses les botes. El meu piset de Palma, tan menut, pareixia un zulo del Vietcong. En fi, que m'agraden les visites, malgrat tot, i cada època té les seues coses per fer...

Persèpolis.
Ahir aní a vore la pel·lícula, basada en el còmic autobiogràfic de l'autora iraní Marjane Satrapi. Senzillament dir que el treball realitzat és magnífic. S'ha sabut captar a la perfecció l'atmòsfera del còmic, el seu encert estilístic, dotant-lo de profunditat i textures subtils. Les imatges en blanc i negre, la utilització de la llum en alt contrast, arriben al seu clímax en les seqüències de la guerra: Art en moviment. A nivell narratiu, s'ha sabut condensar el millor de la història, per enganxar l'interés i fer vibrar l'emoció. Com a la vida, el film compagina l'humor i el drama, la ingenuïtat i la cruesa d'un conte personal concret, a través de la història de tot un poble. Molts veuran en el llançament del film un deix d'oportunisme, i potser no aniran massa desencaminats. El moment de cojuntura política mundial que patim, amb un Iran que es perfila com a l'enemic oficial de l'imperi, seria idoni per a la típica satanització caricaturesca del règim iranià. Però la pel·lícula va més enllà, aconsegueix marcar un perfil propi, que és el de la pròpia autora, la qual també és crítica amb occident i parla obertament de comunisme i colonialisme. A molts els courà sentir aquests termes quan la pel·lícula es visualitze als EUA. Però Hollywood és Hollywood, i no m'extranyaria que li caigués un Òscar l'any que ve. Més enllà d'açò, el film paga molt la pena, una vertadera obra d'art que arriba al cor i fa reflexionar.

RENEGATS DEL FUNK
Vídeo brutal, que tenia en un racó de l'iTunes. Rage Against The
Machine, agitant els ritmes i les consciències. Una cronologia de la
cultura negra contemporània als EUA, a nivell musical i polític. Desde
el neixement del Soul, Funk, Hip Hop Old School, Gangsta... i d'altra
banda, però en paral·lel, la lluita dels drets civils dels
afroamericans: Malcom X, Martin Luther King, Black Panthers (Huey
Newton ), Angela Davis, Mumia abu Jamal. Una reflexió sobre el
contingut polític i social de la música negra, vertader crit enfront
l'opressió i racisme dels EUA. Per demostrar les arrels de lluita de la
música negra, més enllà de la imatge superficial i consumista de
l'actual hip hop, que s'ha volgut promoure des del mainstream de les
MTV i demés porqueria.
Black Power.

M'operen.
La setmana que ve, deixaré de ser un ciborg. Em llevaran la placa de titani i els 4 perns. Espere que la movilitat del meu braç esquerre, tan necessari per a manis i xarangues diverses, es recupere el màxim possible. La veritat és que no m'abelleix massa, estar uns dies fora de circulació... I hauré de faltar a la feina, ara que estava fent uns treballs guapos amb els nanos. Però bé, ben mirat tindré uns dies de vacances...

PULP
He redescobert darrerament la mítica banda de Jarvis Cocker. Aquesta
cançó, pegà quan tenia 18 anys i era a Brighton. La veritat, un tema
enorme. Gran música, i gran lletra plena d'ironia, per a aquelles que
enteneu l'anglés.

Vicis Incomfesables
Són com el culs, tothom en té. El meu deixarà de ser-ho, doncs vull admetre que em costa llegir sense doblegar les pàgines dels llibres. Quan a una pàgina hi ha alguna idea genial, o m'identifique amb alguna disertació, o m'encisa alguna descrició encertada, necessite doblegar la pàgina. Darrerament, com els llibres que llig són de la biblioteca del meu institut, m'he de reprimir. I em costa molt. Tant, que estic pensant deixar les meues marques, però de manera pràcticament imperceptible. Potser algú agafarà el llibre i es preguntarà qui ha doblegat les pàgines i perquè aquestes en concret. Potser al seu cap elaborarà alguna hipòtesi expeditiva. I potser jo ja seré ben lluny d'ací...

EL SIGLO DE LAS LUCES.
Alejo Carpentier
La història és una lluita constant per la Igualtat, Llibertat i Fraternitat, una lluita que es reaferma amb cada revolució, amb cada fracàs i amb cada derrota. La pulsió que genera la injustícia és el vertader motor de la història, fent de contrapunt a la dinàmica caòtica marcada pel capital. La Revolució Francesa, amb les seues llums i ombres, sacsejà la vida fossilitzada de les colònies europees al Carib. Els seus ecos creixeren fins ser una explosió imparable que acabà en les independències americanes, en Bolívar, Sanmartín, Martí, i el poble en armes. En Victor Hugues, personatge fet de matèria literària, però reflex d’un altre personatge no menys inverosímil per ser real, és el vertader revulsiu, catalitzador de les vides creuades de tres personatges. Esteban, Sofia i Carlos, tres hereus sense adults, aprenen la llibertat en una enorme mansió que no és sinò l’escenari per als jocs imaginats. En Víctor, marsellés, revolucionari perseguit per les autoritats cubanes, els farà eixir de la placenta, i durà Esteban cap a un viatge increïble pel Carib per extendre la flama de la revolució. Haití, La Guadalupe, La Cayena, La Guayana, seran les escales del llarg procés, paral·lel al que segueix la revolució. Com aquesta, ballaran pel tall de la navalla, pegant tombs des del rigor Jacobí, amb la Guillotina a ple rendiment, fins les concessions reaccionàries que farien emperador a Napoleó. Tombs encara més confusos, per l’aïllament d’una metròpoli que relaxa els seus postulats d’igualtat quan es tracta d’alliberar els esclaus negres, o de dedicar-se a la pirateria per obtindre magnífics beneficis personals.
Un llibre màgic, amb un llenguatge erudit, meravellós retrat de la vida Caribenya i de fons contingut intel·lectual, que sap captar una atmósfera de gran trasbalsament, il·lusió i decepció. Els personatges viuen de veritat la seua somiada humanitat, dubten, tenen conviccions i passions que desborden aquest imperi de la raó, que pretenciosament volgué imposar el Segle de les Llums.