La societat de l'espectacle I
Un dels seus símptomes, que mai he acabat de comprendre. crec que és un símbol obscur que ens explica per què acabarem amb aquest planeta, i la degeneració que guia el pensament ( o la manca d'ell ) humà.
Un calfred em va recórrer el cos, la primera vegada que vaig assistir al fenomen. Era conscient que em trobava davant una metàfora molt ben ordida, d'un significat que havia de pair i descifrar. Em trobava en l'illa de Formentera, el cap de Barberia com a escenari perfecte per fumar-me un canut. Com sempre, els primers a introduir-lo ( el costum, dic ) entre nosaltres eren uns guiris. Spaguetos de Milano. No hase falta decirr nada más.
En efecte, em referisc a l'aberrant costum importada ( o no ) d'aplaudir quan el sol es pon.
Les persones hem arribat a uns límits insospitats. Aplaudir davant el capvespre. Però és que potser ens pensem que el sol cau només per entretindre'ns?
dijous, de març 26, 2009
divendres, de març 20, 2009
II El blog amb identitat secreta.
Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.
Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.
Hi ha una altra categoria de bloguers que creen alter egos per a dir allò que, per raons diverses, no s'atreveixen a fer públic. Bé per què les opinions vessades són políticament incorrectes ( i què no ho és, hui en dia? ), bé perquè poden ser motiu de mofa col·lectiva, querella o denúncia judicial ( els que més m'agraden ). El cas és que aquests blogs gaudeixen d'una llibertat que costa de trobar en altres esferes del pensament ( o de la manca de pensament). L'actitud és de kamikaze posat d'amfetes fins el cul a punt d'estavellar-se contra un hotel de Benidorm petat d'avis de l'IMSERSO. Banzaiiii!
Solen mantindre un tò que va des de la fina ironia, el sarcasme, la denostació pública, fins l'ameça de mort a penes dissimulada. Les armes de destrucció massiva utilitzades no temen caure en l'absurd recalcitrant. El recurs de la caspa, tan abundant en l'actual cultura de masses, sempre resulta efectiu a l'hora d'esmolar els ganivets.
Sovint les identitats secretes dels que tenen aquests blogs ens sorprendrien: poden anar des d'un gris funcionari de correus que empra el seu espai per dirigir incendiàries proclames de terrorisme verbal, fins una mestressa de casa que publica ressenyes de pel·lícules porno amb el seu propi sistema de qualificacions.
En fi, m'agrada la psicopatia, sempre preferisc que l'atac estiga adreçat cap a icones de la societat postmoderna. Hi ha personatges que pel que siga, són blanc dels nostres odis més secrets, d'alguna manera exemplifiquen les frustracions d'un univers mal fet. Si aquest blog estigués baix pseudònim, segurament m'atreviria a posar a caldo al personal, tant bé com et deus quedar després.
P.exemple, un dos tres responda otra vez:
L'odiós Boris Izaguirre i el Sardà. L'un va d'intel·lectual refinat, l'heroi postmodern que igual fa una dissertació sobre Lezama Lima, que signava els culebrons més aberrants o perpetrava un streaptease, la visió del qual podria erradicar-te la líbido de per vida ( es comenta que és un tapat de l'Opus Dei ) . L'altre senzillament mereix el gulag pels seus engendres televisius, als quals damunt, entre mamella i mamella, hòsties i insults poligameros, amollava slogans progres vomitius. Que els embarquen a Corea del Nord per a participar en un entretingut camp de treball. Visca el voluntariat!
Els tertulians del Club. Hi ha una dona obesa el nom de la qual afortunadament desconec, que se m'apareix en els pitjors malsons amb les seues estúpides opinions. Ignore els mèrits exactes que l'han duta fins allà, i no els vull conéixer. Només la seua pinta em posa els pèls de punta. L'altre personatge odiós és Màrius Carol, un llepaculs del sistema que escriu, pel que es veu, a La Vanguàrdia. Es passa més temps comentant les seues infames corbates que dient quelcom amb un mínim de trellat. Un altre personatge aberrant és un tipo amb veu de flauta que només crida i a qui un dia el vaig escoltar fer una apol·logia dels cotxes quatre per quatre. Tan debò et ratllen el cotxe i et foten les rodes en un semàfor de la diagonal.
Hi ha un altre criminòleg o alguna cosa així, que utilitzen vilment per tractar temes escabrosos de successos de manera mal dissimulada, i donar-li una perspectiva d'informació general. Aquest home podria estar al fotut CSI analitzant pels de polla, en compte de taladrar amb el parte policial de torn. Hi ha un to general d'histèria, segurament deuen pensar que amb aquest frenesí li donen més ritme al programa ( és prou bodrio ), a l'estil dels magazines espanyols, s'apunten al carro de la telemerda, però amb una pàtina de cultureta catalana. En el fons és el mateix, avis abduïts al plató per riure com gallines les seues parides.
I per últim, ja que estem, tota la penyufa de Fama, OT i tota aquesta merda. Ja se que ara queda bé, molt campetxano, admetre públicament que veus aquestes infàmies. Queda tan working class! Que els peten a tots, les seues pintes ridícules, els seus moviments de cotolengo, als subnormals del professors ( anomenar-los així és un insult a la intel·ligència ), sobretot el tipo que imita per causes desconegudes l'accent d'espagueti, o el negrata funki, actitud cool all the time, oh yeah. Si et soltaren en un barri negre de veritat no duraries ni mig minut, julai! D'OT em manquen les referències necessàries per fer llenya d'ells. Però al Risto aquest, i l'altre Jesús Vázquez els posaria a fer un combat a mort amb les mans nues, sobre un tronc que s'apropés perillosament a les catarates del Niàgara.
Uff, veieu al que em referia? Si jo utilitzés un pseudònim, podria denigrar a aquests personatges de manera brutal, sense cap tipus de conseqüència. No sabeu les tensions que descarrega, i la impunitat que et dona l'anonimat. És millor que una sessió de full contact. Malauradament, açò és un blog seriós, com heu pogut comprovar.
dimarts, de març 17, 2009
El Bloc no estava mort, estava de parranda.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.
Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.
Però ha tornat a eixir el sol en l'illa, i pareix que el llarg hivern arriba a la seua fi.
Darrerament, açò bé podria ser el bloc de Tomàs Molina, per la importància exagerada que ha cobrat el clima. Potser és que el meu ànim estava tan tapat com el temps, i em calia una catarsi. Deixem-ho ací.
Blogs.
Fa uns dies, alguns companys i companyes de la blogosfera valenciana, feren una sana quedada, per intercanviar impressions. M'hagués agradat ser-hi, com a modest membre d'aquesta comunitat.
Jo la veritat, sóc un bloguer més aviat del tipus mandrós, ni tan sols m'he fet seguidor de ningú, i això que hi ha molts que segueixo, de fet, quan vull rastrejar les novetats i posts, mireu si sóc gos, que acudisc directament al bloc d'Aurora o de La Comtessa.
De tota manera, us he de dir, que com a lector asidu de tot tipus de publicacions, trobe que en el món dels blocs es dibuixa un retrat polièdric molt interessant de la sovint patètica vida valenciana.
Segurament, si fòrem un país normal, aquestes persones estarien farcint revistes, fanzines, diaris i tot tipus de publicacions en paper. El paper té el gran avantatge que arriba a més gent. Jo ja fa temps medite la idea de fer un fanzine, un poc arreplegant coses que ens dediquem a penjar per ací, però amb un contingut gràfic més potent. M'agradaria que el tò tingués molta mala baba, i que no ens donarem més importància que el fet de dir el que ens vinga en gana. Ja ho madurarem. Busque voluntaris/ es. Aquells que em coneixeu sabeu que m'agrada somiar, i que és de bades.
Després d'anys d'estudi del món bloguer, he anat observant que hi ha una sèrie de tipologies que ens defineixen, així que volia fer en esboç per homenatjar els meus companys. A partir d'ara intentaré anar publicant els resultats del meu exhaustiu anàlisi.
Tipus de blogs:
1-El blog monogràfic: Sol estar fet per algun tipus de freak. El tema a tractar dependrà de l'obsessió del friki en qüestió. Un dia em vaig sorprendre veient un vídeo en un blog sobre cactus!!? Explicant com donar al sampedro formes estranyes ( menjat un i voràs com les veus, les formes aquestes! ). El contingut del blog sol dedicar-se a fer campanyes ultra minoritàries sobre els temes més escabrosos del tipus: La missa en llatí mola més, o recuperem el vídeo Beta, o la paella autèntica duu pèsols ( quina aberració) . A favor: Altes possibilitats de visites de freaks amb la mateixa dèria. En contra: Difícil d'estimular els no iniciats.
dijous, de març 05, 2009
dimecres, de febrer 25, 2009
Etilisme sense elitisme.
Pego 2009
Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.
Pego 2009
Aquest cap de setmana passat vaig fer un dels meus Blietzkrieg a València ( per als que no coneixeu aquesta paraula, es tracta d'una ràtzia, tàctica d'atac rampell que va aplicar en Rommel i els Africa Korps, tampoc vull anar de guai ).
Divendres, tornàrem a fer una Valero i després a M Klan ( bona musica rock, bon ambient, poca gent ).
Dissabte era el meu aniversari i férem cap a Pego. La intenció es resumia en disfressar-se i enganxar una bona tonya.
Conclusions ( epifanies ):
1.Els carnestoltes de Pego estan bé, pero m'agradava més quan eren per dintre del poble.
De tota manera, s'ho passàrem molt bé, i acomplirem els objectius marcats. Ens quedàrem clavats en les casetes de Joves de Pego, ja es sap, la del rotllo.
2.Me n'adone què he canviat, i que aquest ambient del rotllo ja fa temps acaba avorrint-me. Són molts anys del mateix oci, que solc freqüentar més pels meus amics, o per militància que per gust. La música em cansa. Està bé, però a mi m'hagués agradat vore tot l'ambient, colzejar-me amb els makinetos i ballar xumba xumba fent la cabra una estona. No pogué ser, clar, en segons quins ambients no et pots endinsar sol i sense mapa.
3. No vaig poder vore el meu col·lega Àlex i a Maite. Després de múltiples intents demencials a cop de mòbil, i amb una taxa baixa de sang en l'alcohol, ens perdérem entre la massa. No fou possible, ells tenen un nano, i supose que anaren a dormir o senzillament, no escoltàvem les telefonades creuades. Una llàstima.
4.La conclusió més important de la nit, fou que he de deixar d'intentar coincidir de manera frenètica amb els meus amics i amigues constantment. Quan vaig a València ( bé, en realitat a Mallorca també ), intente conciliar tot i a tothom i açò no és possible.
Em posa dels nervis: A) la merda de mòbils i les seues misèries. B) Que la gent no fa cap esforç per coincidir, però no obstant tothom et diu: Vens a València i no em dius res? C)No tenim ja llocs on senzillament ens trobem, i tot és més difícil D) La gent està cansada per sistema, no vol eixir de sa puta casa, tothom pretén que els visites. Avís a navegants: NO FAIG SERVEIS A DOMICILI E ) Si vaig un cap de setmana a VLC, no vull anar al cinema, teatre, a xerrades polítiques, anar a casa de gent que no conec o quedar amb penya que són un conyàs F) Si vaig divendres i em dius: no millor quedem demà, que hui estic cansat/da, significa que no em voràs, perquè el dissabte ja hauré quedat amb algú altre, i si no t'aguantes i t'acoples.
No puc ser com la puta Isabel Peysler, amb la muntanya de Ferrero Rocher, somrient tothom, preocupat que tothom s'ho passe bé i gaudisca en un patètic intent d'arribar al bonrotllisme universal. La gent no és així, i per tant no puc pretendre ser-ho jo.
Valorat tot açò, pense que no vaig a forçar res, no m'aferraré, no m'afectarà si un col·lega de sempre no pareix estar etusiasmat amb el fet de quedar. Qui coincidisca amb mi, benvingut/da siga. No més esforços. Les relacions han de fluïr, i si no, hi ha moltes més persones. A partir d'aquests 32 no més cabrejos amb els meus amics. No els demanaré res, i que ningú m'ho demane a mi.
Vaig a ser el rei del puto ZEN, seré com el jonc, més resistent que un tronc gruixut, perquè es doblega amb el vent.
PD: M'hagués agradat penjar una foto de les pintes que feia disfressat. Només diré que anava de Narco del Càrtel de Sinaloa. Ja ho veureu.
dimarts, de febrer 17, 2009
MIA
M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.
El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa.
Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.
MIA no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.
Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes ( d'Àfica ), i de pop rock blanc ( Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash ). No es pot desdir que té molt d'olfacte.
El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.
Així MIA ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.
PD. Ja he vist algun comercial que fa servir Paper Planes de MIA. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de MIA està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.
dimarts, de febrer 03, 2009
Ironies de la vida.
Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!
Calçotada l'altre dia a cal Lluc, un dels molts valencians naufragats a l'illa. Els calçots i el deliciós Romescu, foren cortesia de la Laura ( de Barna ). Hi ha qui diu que encara no és temporada. Jo només sé que estan de luxe. El tema dels calçots i l'enorme simbologia sexual que atresoren feu de contrapunt irònic ( casual ) amb la secció de defuncions d'un periòdic local. En una sola imatge, es resumeix la tensió entre l'Eros i el Thanatòs, els dos motors dels tràfecs humans. Mullàvem absorts els calçots en la salsa, recreant-nos en el plaer instantani, i així oblidàvem el destí tràgic que se'ns reserva a totes les persones. D'ací poc faré trenta dos anys, com aquelles coses que arriben a ser tan familiars que no ens deixen ser conscients de les seues implicacions darreres. Si s'escau ens embarcarem en un nou ritual perquè si, ja he reservat el local parroquial del Molinar al senyor Montxo. Serà el 7 de març, davant la platja. Disfresses de nou i espere que gran ambientasso. Drum'n'Bass i el que faça falta pa liar-la.
PD: Passat ja el mite de la joventut, o el que siga, només queda el del camí personal, on les xifres no són tan importants,i compta més el fet d'haver sobreviscut a contracorrent en aquests temps que corren. Al meu voltant s'estén la invasió dels ultracossos: Parelles que desapareixen del mapa, procreen, s'apunten a spinning, deixen de fumar, es pillen la wii, lligen a Zafón, es posen de farlopa per quedar-se a casa sopant, duen als seus xiquets a extraescolars etc. Se'ls pot vore els dissabtes de vesprada en la gran superfície ( xiquipark ), en pel·lis animades familiars de tres dimensions, o comprant en l'IKEA. Et fan fumar en la terrassa, i els xiquets no se'n van en la puta vida a dormir. Al lloro!
dilluns, de gener 26, 2009
dimarts, de gener 20, 2009
Sol Negre.
Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.
Funciona a l'inrevés. Ix tímidament, i xucla l'energia en compte de donar-ne. Ocult entre un tel de núvols etern, projecta la penombra sobre els carrers. El sol d'hivern, el moment en el qual les ombres desapareixen ja que tot són ombres. Dies i dies ( mesos ) als quals se'ns amaga la claror, de manera despietada. Ja fa molt que ens reunim per lamentar els dies grisos, que l'any passat ens robaren la primavera amb un maig de pluja incessant. L'illa està xopa, la nit de la revetlla de Sant Sebastià, plogué, de nou. No obstant ens hi revoltàrem, i a fer la mà. Doncs ens mullàrem i combatérem aquesta grisor a base de tequila i ball. Les improvisades caputxes limitaven el nostre marge de visió, talment com una haca. Doncs és igual, des d'ara mateix em declare en rebel·lia contra aquest clima de merda. Al cap i a la fi, si els bascos poden, perquè no nosaltres?
Si aquest sol negre ens xucla l'energia, n'haurem de generar més. Buscar coartades, apropar-nos a la mar a prendre l'ombra, mullar-nos pel carrer, passar aquest fred que es té tot el dia als peus humits amb xul·leria, treure el paraigües dintre de casa, repetir els únics calcetins que han pogut assecar-se, posar-se les ulleres de sol negre per amagar la son, sense excuses ni pretextes. En fi, la vida i res més.
dissabte, de gener 10, 2009
Arcade Fire
Ja feia molt que volia escriure quelcom sobre aquesta banda, descoberta quasi per casualitat, l'any que ara ha acabat. Els de Quebec ( quebequesos? Quebequins, quebequans? ) representen l'experimentació dintre de la música Pop, amb referències musicals que compartisc per adscripció generacional ( Pixies, Cold Wave, Siouxsie...). En fi, no sóc crític musical, només volia compartir la seua música amb aquelles persones que no els conegueu. Una abraçada i bon any nou que comença.
Ja feia molt que volia escriure quelcom sobre aquesta banda, descoberta quasi per casualitat, l'any que ara ha acabat. Els de Quebec ( quebequesos? Quebequins, quebequans? ) representen l'experimentació dintre de la música Pop, amb referències musicals que compartisc per adscripció generacional ( Pixies, Cold Wave, Siouxsie...). En fi, no sóc crític musical, només volia compartir la seua música amb aquelles persones que no els conegueu. Una abraçada i bon any nou que comença.
dissabte, de gener 03, 2009
Vicis Incomfessables.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.
Potser València s'està abuelitzant. El cas és que no he parat ni un minut a respirar aquests dies. Molta gent per vore, els camins s'han enllaçat de nou durant breus instants. Molta gent, massa al meu voltant per pensar que potser la ciutat és ben diferent a nosaltres, però també hi ha espai per pensar que hi cabem gent com nosaltres. Al cap i a la fi, som tan diferents?
La gent es junta, fa coses, té fills, comparteix moments, això és el que fem, les persones. El lloc potser no és el més important.
Jo era d'ací, em sentia pegat a l'asfalt com un xiclet eixafat per mil sabates. Ara ja fa anys que he estat un nàufrag en una illa. M'ha acaronat l'escuma de la seua mar. He rigut amb els seus habitants, un enigma que potser no descifraré mai. Sempre queden coses per fer en qualsevol lloc del qual has format part. Se que, d'alguna manera, quelcom meu quedarà, perdut els infinits grans de sorra d'Es Caragol. Hi haurà un record en els alumnes amb els quals he compartit els dies. Un gol que vaig marcar en un partit se m'apareixerà quan les cames amb prou feines puguen caminar. Som efímers, i pareix que mai no podem aprofitar prou aquest temps, per entendre, aprendre, crear, i estimar.
Enguany uns quants viatges. Pura vida. Fer esclatar la monotonia amb qualsevol pretext. Explorar, com sempre, el plaer. Lluitar per aturar les onades a la platja. Plantar la llavor d'una revolta.
Potser ha arribat el temps de ser sincer amb mi mateix?
Un nou any sempre planteja incògnites.
El que pareix segur, i no se com es materialitzarà, és que arriba el moment de la tornada. Una persona diferent recorrerà les nits daquesta ciutat. I arribarà el moment d'adonar-se, que malgrat que ací no ens envolta l'aigua, també vivim en una illa.
dimarts, de desembre 23, 2008
Els llibres.
Bé, ha arribat el moment de fer balanç. Com sempre, un allau de llistats de tot tipus ens envairà. Jo tampoc volia estar-me de fer el meu. Ara fa molt que no faig ressenya de llibres, en part perquè em feia mandra, en part perquè coincidia amb altres companys que ja ho feien, i prou bé, per cert. De tota manera, ara m'abellix fer-ho, així que allà van:
Orígens, d'Amin Maalouf. recorregut vital per l'exili dels libanesos a través d'una genealogia familiar.
Moments estelars de la humanitat. Stephan Zweig. El mític cronista tria unes espurnes que arrepleguen la grandesa i les misèries d'aquesta mona cridanera que ha volgut dominar tots els àmbits de la vida, nosaltres els humans. La conquesta de Constantinopolis, el descobriment del Pacífic, els últims dies d'en Tolstoi...
El siglo de las luces. Carpentier. Ja ressenyat.
Ronda naval sobre la boira. Pere Calders. Ja ressenyat.
Tròpic de Càncer. Henry Miller. Ja ressenyat.
Crim de Germania. Josep Lozano. Ja ressenyat.
Imperio de Rischard Kapuscinski. Diversos recorreguts, a èpoques diferents d'aquest monstre positivista que fou l'URSS. Abans i millor que arxipièlag gulag.
El príncep de Maquiavel. Tractat il·lustratiu de les virtuts d'un bon governant, considerant que a les persones les haja de governar algú. Vital per entendre la lògica destroy del capitalisme actual, i les conjuntures polítiques mundials.
La asombrosa aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile. G.G.Márquez. Cortesia del meu amic Lucas. L'única peça que em mancava de l'escriptor Colombià. Crònica romàntica de la rebel·lió contra la derrota.
Robayyat. Omar Jayyam. Hedonisme com única certesa filosòfica de la vida. Proposta: Aprofitar el plaer davant l'ombra de la mort.
Filosofias del Undregrund. Luis Racionero. Catàleg de moviments, antecedents i derives del pensament heterodoxe.
Las Muertas. Ibargüengoitia. El Mèxic més negre.
Aprendiendo de las drogas. Escohotado. El llibre que tot usuari hauria de consultar, per contrastar l'experiència personal.
Memòries d'Adrià. Marguerite Yourcenar. No és una novel·la històrica ( afortunadament ), sinò una recreació fantasiosa d'aquest personatge, segons indicis històrics. Posa al davant, i açò l'honra, el pensament front a l'anecdotisme.
Los pasos perdidos. Alejo Carpentier. Gegant. Un viatge a les entranyes de la civilització humana, amb el recorregut d'un riu com a metàfora de recuperació de paradisos perduts. L'harmonia i unitat amb la natura vista per un perseguidor.
Historia de las drogas. Escohotado. Complement i ampliació de l'anterior. Formula teories interessants, com la relació entre l'aparició de les religions i l'ús de substàncies psicoactives.
Las uvas de la ira. John Steinbeck. Finalitzant.
Bé, ha arribat el moment de fer balanç. Com sempre, un allau de llistats de tot tipus ens envairà. Jo tampoc volia estar-me de fer el meu. Ara fa molt que no faig ressenya de llibres, en part perquè em feia mandra, en part perquè coincidia amb altres companys que ja ho feien, i prou bé, per cert. De tota manera, ara m'abellix fer-ho, així que allà van:
Orígens, d'Amin Maalouf. recorregut vital per l'exili dels libanesos a través d'una genealogia familiar.
Moments estelars de la humanitat. Stephan Zweig. El mític cronista tria unes espurnes que arrepleguen la grandesa i les misèries d'aquesta mona cridanera que ha volgut dominar tots els àmbits de la vida, nosaltres els humans. La conquesta de Constantinopolis, el descobriment del Pacífic, els últims dies d'en Tolstoi...
El siglo de las luces. Carpentier. Ja ressenyat.
Ronda naval sobre la boira. Pere Calders. Ja ressenyat.
Tròpic de Càncer. Henry Miller. Ja ressenyat.
Crim de Germania. Josep Lozano. Ja ressenyat.
Imperio de Rischard Kapuscinski. Diversos recorreguts, a èpoques diferents d'aquest monstre positivista que fou l'URSS. Abans i millor que arxipièlag gulag.
El príncep de Maquiavel. Tractat il·lustratiu de les virtuts d'un bon governant, considerant que a les persones les haja de governar algú. Vital per entendre la lògica destroy del capitalisme actual, i les conjuntures polítiques mundials.
La asombrosa aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile. G.G.Márquez. Cortesia del meu amic Lucas. L'única peça que em mancava de l'escriptor Colombià. Crònica romàntica de la rebel·lió contra la derrota.
Robayyat. Omar Jayyam. Hedonisme com única certesa filosòfica de la vida. Proposta: Aprofitar el plaer davant l'ombra de la mort.
Filosofias del Undregrund. Luis Racionero. Catàleg de moviments, antecedents i derives del pensament heterodoxe.
Las Muertas. Ibargüengoitia. El Mèxic més negre.
Aprendiendo de las drogas. Escohotado. El llibre que tot usuari hauria de consultar, per contrastar l'experiència personal.
Memòries d'Adrià. Marguerite Yourcenar. No és una novel·la històrica ( afortunadament ), sinò una recreació fantasiosa d'aquest personatge, segons indicis històrics. Posa al davant, i açò l'honra, el pensament front a l'anecdotisme.
Los pasos perdidos. Alejo Carpentier. Gegant. Un viatge a les entranyes de la civilització humana, amb el recorregut d'un riu com a metàfora de recuperació de paradisos perduts. L'harmonia i unitat amb la natura vista per un perseguidor.
Historia de las drogas. Escohotado. Complement i ampliació de l'anterior. Formula teories interessants, com la relació entre l'aparició de les religions i l'ús de substàncies psicoactives.
Las uvas de la ira. John Steinbeck. Finalitzant.
dissabte, de desembre 20, 2008
dimarts, de desembre 16, 2008
Dies grisos.
Des que he tornat a Sa Roqueta no ha parat de ploure, fer mal temps, fred etc. No m'acabe de trobar, tot està humit, banyat, destenyit, desert, apagat... S'apropen decisions que hauran de marcar la meua vida, i em trobe paralitzat pel dubte. Sempre m'ha costat molt encarar les el·leccions que m'afecten personalment. De vegades m'agradaria poder desdoblar-me, fer-me a miquetes i viure totes les vides possibles, totes les opcions, simultàniament.
Tornar a València?
Quedar-me a Mallorca?
Escapar-me a Amèrica, Àfrica o el que siga fora de la fortalesa Europa?
Aquestes són només alguns dels nombrosos dubtes que m'atansen.
Que fer? No em serveixen els consells de ningú. Només puc capbussar-me al meu interior i reformular la pregunta: Què és el que vull, realment? Sé que aquest criteri canvia constantment, com jo ho faig. En la meua vida sempre he preferit improvisar a decidir, i seguir una política de fets consumats.
Que fer, doncs?
Des que he tornat a Sa Roqueta no ha parat de ploure, fer mal temps, fred etc. No m'acabe de trobar, tot està humit, banyat, destenyit, desert, apagat... S'apropen decisions que hauran de marcar la meua vida, i em trobe paralitzat pel dubte. Sempre m'ha costat molt encarar les el·leccions que m'afecten personalment. De vegades m'agradaria poder desdoblar-me, fer-me a miquetes i viure totes les vides possibles, totes les opcions, simultàniament.
Tornar a València?
Quedar-me a Mallorca?
Escapar-me a Amèrica, Àfrica o el que siga fora de la fortalesa Europa?
Aquestes són només alguns dels nombrosos dubtes que m'atansen.
Que fer? No em serveixen els consells de ningú. Només puc capbussar-me al meu interior i reformular la pregunta: Què és el que vull, realment? Sé que aquest criteri canvia constantment, com jo ho faig. En la meua vida sempre he preferit improvisar a decidir, i seguir una política de fets consumats.
Que fer, doncs?
dijous, de desembre 11, 2008
Real de Catorce.
Per entrar al poble, només hi ha una via: un túnel pel qual no hi caben dos cotxes al mateix temps.
Real era un enclau miner, en el cerro al costat del desert. Antigament hi havia bosc, ara, el desert avança inexorablement per la sierra.
La mina era així, ho anava devorant tot fins que s'exhaurí: arbres, aigua, persones...
Ara només queden gorditas, algun turista despistat i santuaris dels Huicholes.
Per entrar al poble, només hi ha una via: un túnel pel qual no hi caben dos cotxes al mateix temps.
Real era un enclau miner, en el cerro al costat del desert. Antigament hi havia bosc, ara, el desert avança inexorablement per la sierra.
La mina era així, ho anava devorant tot fins que s'exhaurí: arbres, aigua, persones...
Ara només queden gorditas, algun turista despistat i santuaris dels Huicholes.
dissabte, de desembre 06, 2008
divendres, de desembre 05, 2008
El món
El meu amic David, m'envia aquestes impressions d'una amiga, a la qual no conec, i mira tu per on, li diu açò:
Acab d'arribar d'Istambul...per tant, acab de llegir es teu missatge....resulta que per Istambul vaig fer unes quantes fotos a l'art urbà que vaig trobar per allà...i per "casualitats" de la vida un dels graffitis que vaig fotografiar és el deu teu amic...m'he quedat super pillada, com a prova t'envii sa foto i com podràs veure...per més inri...sense adonar-m'en vaig fotografiar sa signatura...per això ho he reconegut.... ja veus....ja li pots dir a n'es teu amic...que va ser uns dels millorets que vaig veure per allà, tot i que n'hi havia de molts bons....vaig anar a un hostal que esteia petat....tot decorat amb graffits i pintades....una passada Istambul...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
